Joseph Robinette Biden serà el president número 46 de la història dels Estats Units. Després de cinc dies angoixants, amb un recompte lentíssim i exasperant, el candidat demòcrata rebia la confirmació que havia guanyat les eleccions celebrades dimarts passat i que posava fi així a l’estrambòtic mandat de Donald Trump. Biden té al davant un repte majúscul: guarir les ferides d’un país posat al límit, amb una tensió inaguantable, amb fractures polítiques i socials profundes, absolutament partit en dos. “És un honor que m’hàgiu escollit per liderar el nostre gran país”, va dir el ja president electe. “Ha arribat l’hora de deixar enrere la ràbia i la retòrica dura, i unir-nos com a nació. Ha arribat l’hora que els EUA s’uneixin, i es curin”, hi va afegir.

L’exvicepresident demòcrata arriba al cim de la seva carrera política el mateix dia que, 48 anys enrere, havia estat escollit per primera vegada senador per Delaware. En tot aquest temps, Biden s’ha erigit en una figura de la política clàssica, l’epítom del que es considera establishment, coneixedor a la perfecció de la maquinària del poder, de com funciona el sistema.

Precisament les característiques que estava buscant el país: tranquil·litat i confort, una figura que posi fi a tot el que traspuï trumpisme: l’incessant desafiament del que està escrit i no escrit, el traspàs de línies en absolutament tot el que es creia infranquejable. S’acaben als Estats Units quatre anys d’odi, de ràbia, de racisme, de xenofòbia, de misogínia, d’abús de poder, de divisió, de polarització.

La resolució de l’elecció no va ser fàcil, amb tot el país aguantant la respiració durant dies. Tot assenyalava una victòria demòcrata, però passaven les hores i els dies i es resistia. En un país on el vot popular no serveix de res (Biden va aconseguir 4.300.000 vots més que Trump), tot es decideix per minúcies i per centenars de paperetes en un únic estat.

L’estocada final la va donar Pennsilvània, l’estat on Biden va néixer fa 77 anys. L’arribada de la primera tongada de resultats dissabte, de la ciutat de Filadèlfia –bressol de la independència dels EUA–, ja no deixava marge per als dubtes: la fórmula demòcrata havia triomfat. Per si de cas, minuts després s’hi afegia Nevada, que donava a Biden els comissaris més que suficients per guanyar el col·legi electoral.

Sense un organisme electoral federal, són els mitjans de comunicació els que, com a referència, fan les projeccions del guanyador de totes les eleccions. Poc abans del migdia, un per un, tots anunciaven el mateix guanyador. I, de manera automàtica, els carrers van esclatar. A Washington, la gent va sortir al carrer cridant i fent xerinola. Els cotxes feien sonar el clàxon i fins i tot s’hi van veure focs d’artifici tot i ser a plena llum del dia.

Centenars de persones, en una riuada humana, es van dirigir a la Casa Blanca per celebrar el triomf, obrint ampolles de xampany i ballant tota mena de música. Una imatge que es va repetir en moltes ciutats: Boston, Nova York, Filadèlfia... Els Estats Units demòcrates estan exultants per haver pogut posar fi a una de les eres més convulses i divisives de la història del país.

Encara amb un grapat d’estats per decidir-se, Biden podria acabar aconseguint 306 compromissaris, molt per sobre dels 270 necessaris per guanyar, i exactament la mateixa quantitat que Trump fa quatre anys. El triomf de Biden té molts components que el fan únic. Serà el segon president catòlic de tota la història, el que arriba al poder més gran –tindrà 78 anys quan comenci el mandat– i havent derrotat un president en el càrrec, una raresa: Trump és només el quart de la història moderna dels Estats Units a ser expulsat de la Casa Blanca passat només un mandat, després de Hoover (1932), Carter (1980) i George H.W. Bush (1992).

El fet històric, no obstant això, l’encarna qui l’acompanyarà en el lideratge del país. La senadora Kamala Harris es convertirà en la primera dona, la primera persona afroamericana i la primera d’orígens asiàtics a arribar a la Casa Blanca, una fita que, d’altra banda, posa de manifest la diversitat de l’electorat demòcrata, factor que ha fet possible l’expulsió de Trump.

A Harris, la notícia la va sorprendre mentre feia exercici en un parc. “Ho hem fet, Joe. Seràs el pròxim president”, se la veu dient per telèfon en un vídeo, segons abans d’esclatar en una de les seves característiques riallades.

A Trump, en canvi, la confirmació d’una derrota anunciada el va agafar jugant a golf al seu club privat de Virgínia: la seva partida número 209 des que va arribar al poder, la 97a que jugava al seu camp als afores de Washington. No el va privar, no obstant això, de respondre tal com s’esperava: enrocant-se en la negació, insistint en un frau inexistent, desafiant les institucions i amenaçant de seguir lluitant.

“Tots sabem per què Joe Biden té tanta pressa a fer-se passar per guanyador. El cert és que l’elecció està molt lluny d’haver acabat. No descansaré fins que el poble tingui un recompte de vots just.” Ara mateix només li queda una via judicial que es preveu utòpica, amb ínfimes probabilitats que se’n surti. Les demandes que està presentant el seu equip, liderat per un activista que no és ni advocat, estan fracassant una rere l’altra.

Les reaccions polítiques no es van fer esperar. “Hem salvat la república!”, es felicitava la presidenta de la Cambra de Representants, la demòcrata Nancy Pelosi, que anunciava “les albors d’un nou dia d’esperança per als Estats Units”. “Sé que farà la feina en benefici de l’interès de tots els nord-americans, l’hagin votat o no”, va dir Barack Obama, que va tenir Biden com a mà dreta durant els seus vuit anys de mandat.

Fins al dia 20 de gener, Trump continuarà sent el president dels Estats Units. Just aquell dia, al migdia, Biden jurarà el càrrec per als pròxims quatre anys i donarà pas a una nova era al país amb el trumpisme fora de la Casa Blanca.