És clar que en un pri­mer impacte les dades que es van sabent i que tenim a Pimec indi­quen que hi ha sec­tors que ho pas­sen molt mala­ment. Tot i així, tinc con­tac­tes amb empre­ses impor­tants de la indústria metal·lúrgica que diuen, amb la boca petita, que la situ­ació no està sent tan dolenta perquè les coman­des encara no s’han atu­rat. Ara estem recu­pe­rant la parada que es va pro­duir durant la fase crítica de la pandèmia. Això sig­ni­fica que no veiem ame­na­ces futu­res? No, perquè d’ame­na­ces n’hi ha, i mol­tes. La pri­mera és la incer­tesa que tenim tots, la segona és que els efec­tes de la pandèmia són tan glo­bals que d’una manera o d’una altra ens aca­barà reper­cu­tint i que si hi ha una crisi econòmica del nivell que tots els experts indi­quen, tard o d’hora, afec­tarà les inver­si­ons, i per tant, la indústria.

La indústria no ha estat indemne a la pandèmia, mal­grat que els efec­tes no han estat tan aguts com en altres sec­tors. En el sec­tor indus­trial, la pandèmia ha posat de relleu feble­ses molt evi­dents i pro­fun­des, que es poden resu­mir en la falta d’una política indus­trial ben estruc­tu­rada, al nivell de la importància que el sec­tor indus­trial té en les eco­no­mies for­tes i dotada amb recur­sos sufi­ci­ents. Neces­si­tem que les admi­nis­tra­ci­ons impul­sin i desen­vo­lu­pin acci­ons reals i efi­ca­ces i que tots els agents econòmics, empre­ses, uni­ver­si­tats, cen­tres de for­mació, etc., hi par­ti­ci­pin acti­va­ment.

La situ­ació en aquests moments és que no hem tin­gut una crisi de demanda molt forta. Els ERTO han fun­ci­o­nat molt bé perquè han supo­sat una mesura de fle­xi­bi­lit­zació que ha permès sal­var molts llocs de tre­ball. Però si aquesta situ­ació, que és even­tual i lli­gada direc­ta­ment a la pandèmia, es cro­ni­fica i s’allarga en el temps, lla­vors es con­ver­tirà en una mesura estruc­tu­ral. Per tant, neces­si­ta­rem mesu­res estruc­tu­rals per cap­gi­rar la situ­ació.

Les dades refe­rents a l’atur són esfereïdores. Amb data d’octu­bre s’han resolt un total de 105.659 expe­di­ents de regu­lació d’ocu­pació que han afec­tat un total de 882.795 tre­ba­lla­dors. Una altra dada impor­tant és que s’incre­menta expo­nen­ci­al­ment la con­versió dels expe­di­ents de caire tem­po­ral de sus­pensió de con­tracte o de reducció de jor­nada en extin­ci­ons con­trac­tu­als. Més del 80% d’aquests expe­di­ents afec­ten el sec­tor ser­veis, for­mat en la seva major part per peti­tes empre­ses, micro­em­pre­ses i autònoms que sense cap mena de dubte neces­si­ten imme­di­a­ta­ment les aju­des direc­tes tan rei­vin­di­ca­des.

Hi ha una pre­o­cu­pació molt impor­tant en aquests moments. A més, en els dar­rers mesos la crisi sanitària encara ha afe­git més tensió. En el sec­tor s’observa un pro­blema de fons des de fa anys, per això la Gene­ra­li­tat ja va impul­sar uns plans específics per a aquest sec­tor metal·lúrgic, per a la seva trans­for­mació cap a un món més tec­nològic. Per tot ple­gat, podríem con­cloure que el sec­tor està alta­ment amenaçat.

Em consta que sí. A Pimec hem gene­rat una taula d’empre­ses auxi­li­ars d’auto­moció específica per trac­tar el tema. Ja no es tracta de par­lar d’una com­pa­nyia molt gran, sinó de totes aquells empre­ses del seu entorn. A les comar­ques del Vallès, la con­cen­tració és bru­tal. L’auto­moció podria supo­sar la pèrdua de molts llocs de tre­ball. Ara tot­hom està una mica en espera. S’ha de dir, però, que en la dar­rera taula sec­to­rial que vam tenir fa una mica més d’un mes els ànims esta­ven una mica més tran­quils, simi­lars a allò que passa a les altres empre­ses del metall. Però això no sig­ni­fica que la pro­blemàtica de l’auto­moció esti­gui resolta. Ara molts ulls estan pen­dents de la pandèmia gene­ral. La rea­li­tat de la situ­ació del sec­tor es veurà quan el coro­na­vi­rus esti­gui con­tro­lat.

La crisi venia de molt enrere. Crec que calia apli­car més pre­visió i que els governs, les admi­nis­tra­ci­ons, han de fun­ci­o­nar sent impul­sors, faci­li­ta­dors de les coses. I mol­tes vega­des no actuen així. Hem de posar les coses fàcils perquè es generi riquesa. Penso que és impor­tant apren­dre la lliçó que hem de ser faci­li­ta­dors i enten­dre que la dinàmica d’una empresa no és la mateixa que la d’una admi­nis­tració.

L’auge del vehi­cle elèctric no és pas res­pon­sa­bi­li­tat de l’admi­nis­tració, sinó de les com­pa­nyies. Però el que sí que pot fer l’admi­nis­tració es fomen­tar i fer polítiques que vagin enca­mi­na­des cap a aques­tes noves dinàmiques de con­sum.

No han estat sufi­ci­ents, i el cert és que no estan fluint de cap manera. No han fun­ci­o­nat. De la mateixa manera que els ERTO han estat una bona mesura, els crèdit ICO no han aca­bat d’anar bé, en part, pels interes­sos de les enti­tats bancàries, que no ho han ges­ti­o­nat de forma cor­recta. Real­ment, d’aju­des direc­tes, no n’hi ha hagut gai­res. A part dels ERTO, la rea­li­tat és que al final les exigències sanitàries han pre­val­gut. Podríem dir que les mesu­res són de pri­mer món, però que les aju­des, les pres­ta­ci­ons i les cober­tu­res per poder afron­tar la covid-19 són de ter­cer món. Crec que no es pot obli­gar l’empre­sari a tan­car si no se li donen ajuts direc­tes, ajuts reals.

Entenc que la burocràcia no en té tota la culpa. El pro­blema és que no hi ha aquests fons per poder aten­dre les neces­si­tats urgents. A un autònom, si li dones 500 euros, no li arre­gles la vida. Entenc que la situ­ació és com­plexa i que les ins­ti­tu­ci­ons no ho tenen fàcil. Però no em can­saré de repe­tir que les aju­des no estan fluint. Penso que tot­hom està una mica superat amb aquesta crisi.

L’onada és tan gran que és molt difícil ges­ti­o­nar-la. Això ho entenc. No és el mateix que un nom­bre reduït de per­so­nes dema­nin un ajut en una situ­ació nor­mal que ho faci un sec­tor sen­cer. Cal recor­dar que aquests pro­ble­mes també van suc­ceir en la pri­mera onada de la covid per ges­ti­o­nar els ERTO. A la gent li va cos­tar moltíssim poder cobrar el seu propi atur i va patir molt perquè es va tri­gar massa temps a per­ce­bre els diners.

És cert. Hi ha empre­ses que van poder avançar la nòmina a aquells tre­ba­lla­dors que ho neces­si­ta­ven amb urgència. La nos­tra ho va fer. Però n’hi va haver mol­tes que no ho van fer.

Ja només hau­ria fal­tat que hagués tirat enda­vant la fusió del BBVA i Banc Saba­dell. Crec que hi ha massa con­cen­tració de les enti­tats bancàries. Penso que afec­tarà d’una manera nega­tiva els cli­ents en gene­ral i les empre­ses en par­ti­cu­lar. Què hi podem fer? Doncs poca cosa. El cert és que es con­cen­tra molt el risc i les con­di­ci­ons dels empre­sa­ris. A més, hi ha el risc d’entrar en un mono­poli en què uns pocs bancs siguin molt forts en detri­ment de la com­petència i de les bones con­di­ci­ons per a l’empre­sari.

És cert. Abans hi havia més oferta i més pos­si­bi­li­tats, fet que gene­rava com­petència pel que fa a preus i ris­cos.

Tot­hom implora que s’acabi la pandèmia, perquè sinó es tan­ca­ran mol­tes empre­ses. Els empre­sa­ris supli­quen que hi hagi millo­res que per­me­tin entrar en la nor­ma­li­tat i que es reac­tivi un cert movi­ment. Si ens com­pa­rem amb altres sec­tors com el de la res­tau­ració, l’oci i l’hos­ta­le­ria, el cert és que la indústria no està en una situ­ació tan crítica. La visió que tenen els empre­sa­ris és posi­tiva, opti­mista, però és clar, sem­pre col­pe­jats per aquesta incer­tesa, perquè no sabem què pas­sarà demà. A més, quan els indi­ca­dors són tan nega­tius és difícil pen­sar que això no ens afec­tarà d’una manera o d’una altra. La sen­sació que tinc és que estem en una situ­ació millor de la que en un prin­cipi ens esperàvem al mes de març, però seguim pre­o­cu­pats per les reper­cus­si­ons que tin­drem a mitjà i llarg ter­mini. En la crisi del 2008, vam veure que algu­nes con­seqüències no van arri­bar aquell any, sinó a poste­ri­ori.

Penso que la velo­ci­tat de la recu­pe­ració dependrà de la soli­desa econòmica. Nosal­tres ja no teníem una eco­no­mia sòlida. El sis­tema té punts molt febles que faran que aquesta recu­pe­ració no sigui ni de bon tros com­pa­ra­ble amb la de la resta de països que tenen, per exem­ple, la inno­vació o la uni­ver­si­tat resolta, o que tenen una indústria més potent que nosal­tres. Aquí hi havia encara molts deu­res per fer. Aquesta crisi posa en evidència les feble­ses del mateix sis­tema, però també és una opor­tu­ni­tat. Sovint per pujar cal tocar fons.

Jo, par­ti­cu­lar­ment, no veig que pugui ser ràpida. Tant de bo m’equi­vo­qui. Hem de ser rea­lis­tes però també opti­mis­tes. Per què no podem pen­sar que ens podem recu­pe­rar més aviat que tard? Hem de ser valents. Cada vegada hi ha més tec­no­lo­gia, més conei­xe­ment, més for­mació... Hem de ser valents per tirar enda­vant com sigui. Penso que la clau és pri­o­rit­zar i no mirar mai enrere.

Sí, sí també hem hagut de llui­tar, com tot­hom.

Ens dedi­quem al dis­seny i a la fabri­cació d’ins­tal·laci­ons de tan­ca­ments indus­tri­als i talla­focs. La pri­mera com­pa­nyia del grup Alfa Tor­res es va fun­dar el 1917, però la trans­for­mació indus­trial es va pro­duir el 1978.

La plan­ti­lla està for­mada per 120 per­so­nes repar­ti­des en les dife­rents empre­ses que donen ser­vei a l’Estat espa­nyol.

Es parla molt de les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses, però no es parla tant de l’empresa fami­liar i de les que trans­cen­dei­xen de la pri­mera gene­ració. Hi ha d’haver fórmu­les que garan­tei­xen aquesta suc­cessió gene­ra­ci­o­nal. Cal fer el relleu de manera endreçada. Per exem­ple, a la ter­cera gene­ració ja no li surt a compte tenir unes par­ti­ci­pa­ci­ons que gra­ven molt. Per això costa d’arri­bar a la ter­cera gene­ració. En l’àmbit nor­ma­tiu cal­dria tenir-ho pre­sent.

Penso que el camí es fa cami­nant. Estem en una bona línia. Cada cop hi ha més dones en el món de l’empresa, imple­men­tant una manera de ges­ti­o­nar molt més trans­ver­sal.

I pel que fa a les orga­nit­za­ci­ons, també es va avançant. Un exem­ple és Pimec, en la mateixa sec­to­rial del metall, on cada cop hi ha més dones que en for­men part. I no només en nom­bre, sinó que es pot veure que són molt acti­ves. A la nos­tra sec­to­rial s’han incor­po­rat dones molt potents, molt pre­pa­ra­des, amb molta experiència i mol­tes ganes. El sis­tema ha de per­me­tre que aquest talent, que hi és, es des­ple­gui d’una manera natu­ral en un àmbit que està molt jerar­quit­zat. Cal que la cul­tura patri­ar­cal evo­lu­ci­oni cap a la igual­tat tant en el món de l’empresa com en la soci­e­tat en gene­ral.

A mi m’agra­da­ria pen­sar que no res dife­rent del que pugui apor­tar un home. Del que es tracta és que el teu conei­xe­ment i la teva ener­gia s’alineï amb els objec­tius de la com­pa­nyia. Això no hau­ria de ser ni mas­culí ni femení. Però és veri­tat que per l’experiència que tinc he de reconèixer que les dones tenim una mirada molt més trans­ver­sal i molt més gene­ral. I això crec que és posi­tiu, perquè en una empresa no només ha de gua­nyar diners o gua­nyar quota de mer­cat, també ha de voler gene­rar valor per a totes les per­so­nes que s’hi rela­ci­o­nen, tant per als proveïdors com per als cli­ents però també per als tre­ba­lla­dors i per als col·labo­ra­dors. Per això entenc que aquesta mirada més trans­ver­sal i genèrica és bàsica. A la vida no només hi ha la feina, hi ha altres coses, com la diversió, els amics, la família, i és clau apli­car la con­ci­li­ació amb la feina.