0
Opinió
sòcia directora de SOLO Consultores / i col·laboradora de la Fundació Factor Humà - 10 gener 2021 2.00 h

Ens ha canviat la pandèmia?

Edith Cavell, la infermera que va salvar desenes de vides durant la Primera Guerra Mundial, va dir: “No puc parar mentre hi hagi vides per salvar.” Necessitem líders amb aquesta forta motivació per ajudar els altres. És moment de seguir empenyent sense defallir. De “salvar” estats d’ànim, esgotaments i crisis per connectar-los amb l’oportunitat i l’esperança
- sòcia directora de SOLO Consultores / i col·laboradora de la Fundació Factor Humà

Poques vega­des hau­rem desit­jat tant que acabés un any. I és que el 2020 el recor­da­rem sem­pre perquè ens va por­tar una pandèmia que ha can­viat el món, fent-nos sen­tir vul­ne­ra­bles i fràgils davant la malal­tia, obli­gant-nos a tan­car-nos, por­tant a la fallida milers d’empre­ses...

Però les per­so­nes hem can­viat? Som ara millors? Vegem-ho des de dife­rents àmbits:

Àmbit intra­per­so­nal.

La pandèmia ens ha posat en con­tacte amb les nos­tres emo­ci­ons més genuïnes i bàsiques: de la por hem après la neces­si­tat de pro­te­gir-nos; hem con­nec­tat amb la tris­tesa, con­nec­tant amb nosal­tres matei­xos, plo­rant per aquells que ens han dei­xat. El virus ens ha con­nec­tat amb la ràbia, la frus­tració, la impotència... Ens ha recor­dat que no som déus. I també ens ha donat força, deter­mi­nació. Ens ha con­nec­tat amb la soli­da­ri­tat i amb la gene­ro­si­tat, amb el goig dels petits moments.

Però també pot ser que no hàgim après res, i ens hàgim que­dat en la queixa cons­tant.

Àmbit inter­per­so­nal.

En aquest àmbit podríem pen­sar que la pandèmia ha tin­gut poc a ofe­rir-nos: distància, aïlla­ment, soli­tud... Però hem vist innom­bra­bles mos­tres d’altru­isme; ens hem unit per reconèixer els nos­tres sani­ta­ris, far­macèutics, cai­xers, trans­por­tis­tes... Hem cri­dat al món que ens neces­si­tem. Ubuntu, que sig­ni­fica “una per­sona és una per­sona a causa de les altres”, ha pres el seu màxim sig­ni­fi­cat. La vida perd molt del seu sen­tit si no la vivim en relació. Hem redes­co­bert el plaer de com­par­tir en família, amb la pare­lla, amb els fills; de fer de la casa una autèntica llar.

Però pot ser que ens hàgim tan­cat en el nos­tre món de manera ego­ista o incom­plint les nor­mes del con­fi­na­ment.

Àmbit pro­fes­si­o­nal.

Crec que a mol­tes empre­ses la res­posta sobre si la pandèmia ens ha can­viat és “sí”. Hem pre­gun­tat a més de 450 per­so­nes en rol de direcció i a coman­da­ments inter­me­dis en el nos­tre Estudi de valor total (Total value index 2020) i la grata sor­presa ha estat veure que men­tre min­va­ven els recur­sos econòmics s’enfor­tien les rela­ci­ons per­so­nals. Són molts els equips que ens expli­quen que s’han unit més davant l’adver­si­tat; que han demos­trat una capa­ci­tat d’auto­no­mia, de pren­dre deci­si­ons o d’opti­mit­zar pro­ces­sos que en cir­cumstàncies nor­mals hau­rien tri­gat anys a millo­rar. Han estat els “herois” silen­ci­o­sos.

Però en l’àmbit pro­fes­si­o­nal hi ha per­so­nes sense res­pon­sa­bi­li­tat i per­so­nes amb res­pon­sa­bi­li­tat sobre per­so­nes. La qüestió que ens hem de plan­te­jar és: què ha pas­sat amb el lide­ratge durant la pandèmia? Jo he vist lide­rat­ges que s’han ajus­tat mínima­ment a les noves cir­cumstàncies (apli­car el tele­tre­ball o ges­ti­o­nar equips en remot) i lide­rat­ges que han entès que calia lide­rar de manera molt dife­rent perquè les neces­si­tats eren molt dife­rents. A aquests últims, jo els he bate­jat com a lide­rat­ges en clau feme­nina (sense refe­rir-nos, òbvi­a­ment, al con­cepte home-dona).

I qui­nes han estat aques­tes claus?

1. Pri­mer el pri­mer: vet­llar per la salut.

2. Gestió de les emo­ci­ons: enten­dre i faci­li­tar l’expressió de la por, la ràbia, la tris­tesa.

3. Interès real per escol­tar i saber com esta­ven les per­so­nes.

4. Pro­xi­mi­tat, vir­tual o física, segons s’hagi pogut.

5. Par­lar molt amb les per­so­nes col·labo­ra­do­res, no només per saber com ana­ven els resul­tats econòmics.

6. Con­fiar i gene­rar con­fiança.

7. Reco­nei­xe­ment cons­tant i sin­cer.

La neces­si­tat de remun­tar econòmica­ment els nego­cis és impe­ra­tiva però no ho és més que la neces­si­tat de cui­dar les rela­ci­ons. A aquesta cura és a la que ens refe­rim com una mirada feme­nina en la manera de lide­rar.

Les pre­gun­tes són: hem estat a l’alçada com a “per­so­nes que ges­ti­o­nem per­so­nes”? Hem après i apli­cat paciència, escolta, gene­ro­si­tat, com­passió i com­prensió?

Més ens val que sigui així. Perquè, pos­si­ble­ment, el pit­jor està per arri­bar. Som mol­tes les per­so­nes que ens reco­nei­xem can­sa­des, acla­pa­ra­des, irri­ta­des... Però, si estem lide­rant equips, hem d’estar pre­pa­ra­des per acom­pa­nyar-los en aquest tram final. Ens toca lide­rar quan les tro­pes estan ja esgo­ta­des.

Edith Cavell, la infer­mera que va sal­var dese­nes de vides durant la Pri­mera Guerra Mun­dial, va dir: “No puc parar men­tre hi hagi vides per sal­var.” Neces­si­tem líders amb aquesta forta moti­vació per aju­dar els altres. És moment de con­ti­nuar empe­nyent sense defa­llir. De “sal­var” estats d’ànim, esgo­ta­ments i cri­sis per con­nec­tar-los amb l’opor­tu­ni­tat i l’espe­rança. És moment d’impul­sar, ani­mar i també de som­riure... I, quan sen­tim que les for­ces fla­que­gen, serà moment de mirar-nos com­pas­si­va­ment, de per­do­nar-nos i fluir.

Si ho estem fent així, pot­ser som ara millors per­so­nes... i pot­ser, només pot­ser, aquesta pandèmia haurà estat el millor regal de l’any 2020.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a