Renzi surt del confinament

No ho tindrà gens fàcil Giu­seppe Conte per con­ti­nuar gover­nant Itàlia, aquest cop en mino­ria, després d’haver per­dut el suport del més petit dels qua­tre socis de la seva coa­lició, el par­tit Itàlia Viva, lide­rat per l’ex-pri­mer minis­tre Mat­teo Renzi, molt crític amb la gestió de la pandèmia i de les aju­des que han d’arri­bar del fons de recu­pe­ració euro­peu. Conte ha arren­cat, aquesta set­mana, una precària majo­ria al Senat per evi­tar el col·lapse, afe­gint als vots dels seus ali­ats (Par­tit Demòcrata, Movi­ment 5 Estre­lles i els pro­gres­sis­tes de Lliu­res i Iguals) els de cinc sena­dors del grup mixt i dos de Força Itàlia, la for­mació de Ber­lus­coni. El govern italià se salva de moment, però queda en una situ­ació extre­ma­da­ment vul­ne­ra­ble, amb una defensa ines­ta­ble per resis­tir nous embats.

Tot i les con­si­de­ra­ci­ons legítimes que pugui esgri­mir Renzi per obrir una crisi política d’aques­tes dimen­si­ons, costa d’enten­dre l’última mani­o­bra del sena­dor flo­rentí en plena emergència sanitària i econòmica naci­o­nal –Itàlia és el segon país euro­peu en nom­bre de morts per coro­na­vi­rus–, si no és per satis­fer les pròpies ambi­ci­ons de poder.

Ajuda a cap­tar l’abast de la jugada repas­sar la tra­jectòria de l’impetuós ex-pri­mer minis­tre del Par­tit Demòcrata (PD), cone­gut en els seus ini­cis com Il Rot­ta­ma­tore (el des­ba­lles­ta­dor) per la ferma deter­mi­nació a pas­sar per damunt d’ali­ats i rivals per impo­sar el seu impuls moder­nit­za­dor. Després d’apun­tar con­tra la vella guàrdia post­co­mu­nista del PD, el 2014 apu­nyala el seu com­pany de files Enrico Letta per treure-li de les mans el timó del govern tot pro­me­tent refor­mes de caràcter social-libe­ral. Tres anys després, però, ha de dimi­tir per un error de càlcul en haver lli­gat la seva sort per­so­nal a un referèndum cons­ti­tu­ci­o­nal que va aca­bar per­dent, i va ser subs­tituït per Paolo Gen­ti­loni. A les següents elec­ci­ons, el març del 2018, el PD queda ter­cer i Renzi, encara secre­tari gene­ral, renun­cia al càrrec després de deci­dir el pas a l’opo­sició. Però, orfe de pro­ta­go­nisme, surt de l’ombra l’estiu del 2019 per des­mun­tar els plans del lla­vors home fort del govern, l’ultra­dretà Sal­vini, de forçar elec­ci­ons i alli­be­rar-se dels socis del Movi­ment 5 Estre­lles. L’encara sena­dor del PD ordeix un pacte entre el seu par­tit i els de Gri­llo que acon­se­gueix la tri­ple caram­bola d’avor­tar l’avançament elec­to­ral, dei­xar fora de joc Sal­vini i sal­var el coll a Conte, que diri­girà ara la nova coa­lició gri­llini-PD. Fal­tava encara treure l’última carta: Renzi obre una escissió en el PD cre­ant Itàlia Viva per asse­gu­rar-se la clau de l’esta­bi­li­tat del nou govern. Una clau que ara acaba de fer ser­vir reti­rant el suport a Conte... sense tan­car la porta a un even­tual retorn. Sem­pre el càlcul, la intriga, el tac­ti­cisme. És el modus ope­randi d’un admi­ra­dor confés de Maquia­vel que no es resigna a dei­xar que l’actu­a­li­tat política ita­li­ana s’escri­gui sense ell.