La pandèmia ens ha mos­trat un pai­satge cul­tu­ral arra­sat, amb la can­cel·lació d’espec­ta­cles, el tan­ca­ment de sales d’exhi­bició, els actors acu­dint al Banc dels Ali­ments... Un pai­satge de cala­mi­tats en què, de forma expo­nen­cial, les feble­ses de l’eco­no­mia vin­cu­lada a la cre­ació s’han expres­sat amb tota la seva cru­esa. Cer­ta­ment, ha que­dat clar que el reclam de des­ti­nar un 2% del pres­su­post de la Gene­ra­li­tat a l’àrea de Cul­tura, tot fent un salt quàntic res­pecte de l’esca­dus­ser 0,65% (240 mili­ons d’euros), no és gratuït, i ara sem­bla que les auto­ri­tats han assu­mit el com­promís. Tan­ma­teix, aquest com­promís també l’haurà d’abraçar el públic espec­ta­dor o lec­tor, que en pocs anys ha reduït el seu pres­su­post anual des­ti­nat a la cul­tura del 7% al 4%, i que ara hau­ria de fer un esforç perquè el sec­tor recu­peri embran­zida.

Pot­ser cal­dria començar per con­ce­bre la cul­tura d’una altra manera, no com una des­pesa a fons per­dut, sinó com una inversió que genera riquesa. D’aquest parer és Jordi Pardo, expert en polítiques cul­tu­rals i vice­pre­si­dent del Cer­cle de Cul­tura, enti­tat que espe­rona el debat sobre polítiques cul­tu­rals, que ens recorda que “una des­pesa pública de l’1,2% en cul­tura genera un impacte al PIB del 3,4%, i que la cul­tura ocupa un 4% de la població tre­ba­lla­dora”. El dina­misme cul­tu­ral s’enco­mana a altres sec­tors, es trans­forma en com­pe­ti­ti­vi­tat: “Se cele­bra­ria el Mobile a Bar­ce­lona sense el seu atrac­tiu cul­tu­ral? Seríem una potència turística sense la cul­tura?” Per donar a la cul­tura el trac­ta­ment ade­quat en l’agenda ins­ti­tu­ci­o­nal, és clar que, d’entrada, la injecció pública ha de ser més gene­rosa: “La des­pesa de la Gene­ra­li­tat en cul­tura és de 30 euros per per­sona, quan el que s’escau­ria serien 64 euros. Aquest incre­ment hau­ria de ser pri­o­ri­tari, ja que les volun­tats polítiques s’expres­sen en els pres­su­pos­tos.” De moment, ja tenim una reso­lució del Par­la­ment de Cata­lu­nya per avançar cap a aquesta fita, i acos­tar-nos a països cen­tre­eu­ro­peus com França, els Països Bai­xos, Bèlgica i Ale­ma­nya, que en tots els casos superen els 160 euros per per­sona i any. Una volun­tat, val a dir, que havia min­vat en un 50% dels pres­su­pos­tos del 2009 ençà. Pot­ser no cal anar tan lluny i guai­tar el món local, “on per tra­dició i com­promís, l’esforç dels ajun­ta­ments per la cul­tura suposa el 4% del pres­su­post muni­ci­pal, un 6% en ciu­tats com Bar­ce­lona o un 10% a Olot”.

Això sí, si es gasta, ha de ser efi­ci­ent­ment. Com diu Pardo, “el sec­tor públic s’ha d’adap­tar als nous temps, en pro­ce­di­ments de gover­nança i orga­nit­zació, millo­rar en els tem­pos admi­nis­tra­tius i actu­a­lit­zar el marc nor­ma­tiu, que ara no s’ajusta a les neces­si­tats”. A Pardo el pre­o­cupa la qüestió de la pro­fes­si­o­na­lit­zació en la gestió de grans equi­pa­ments, i con­si­dera que el seu lide­ratge mai ha d’estar sotmès a inter­ferències polítiques: “Els rec­tors d’aquests equi­pa­ments no han de can­viar pels resul­tats elec­to­rals, cal una sepa­ració entre tècnics i polítics per evi­tar mira­des con­tra­dictòries.” A més d’abo­car-hi més diners, la cul­tura mereix estratègia, esde­ve­nir una peça fona­men­tal en el desen­vo­lu­pa­ment del ter­ri­tori i dels pro­jec­tes urbans, com s’ha insis­tit mol­tes vega­des des del Cer­cle de Cul­tura. Com diu Jordi Pardo, “grans museus i fes­ti­vals poden tenir un paper de motor en relació amb el ter­ri­tori, hi ha d’haver una con­nexió ter­ri­to­rial, ini­ci­a­ti­ves d’arreu de Cata­lu­nya han de tenir apa­ra­dors que les expo­sin, és impor­tant tenir una agenda com­par­tida amb la metròpoli”.

Amb una llarga experiència en la gestió cul­tu­ral, tant en l’àmbit públic com pri­vat, Xavier Marcé ara des­plega els seus conei­xe­ments com a regi­dor de Turisme i Indústries Cre­a­ti­ves a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, i té molt clar que el sis­tema de l’empresa cul­tu­ral a Cata­lu­nya “és molt vul­ne­ra­ble, perquè no hi ha gaire crítica per supor­tar pro­jec­tes de gran abast”. A més, con­si­dera que no s’ha acon­se­guit que Bar­ce­lona exer­ceixi una capi­ta­li­tat cul­tu­ral per a tot l’Estat: “Si Bar­ce­lona vol ser capi­tal cul­tu­ral, ha de deci­dir quin és el seu àmbit de mer­cat. Madrid va voler ser hub del mer­cat lla­ti­no­a­me­ricà, i Bar­ce­lona això només ho ha fet en el sec­tor edi­to­rial, i cal­dria fer-ho en àmbits com l’audi­o­vi­sual, per acon­se­guir un eco­sis­tema de grans empre­ses en què es pugui rete­nir el talent.” A més, “cal afron­tar la qüestió lingüística des d’un punt de vista més comer­cial: si bé cal dis­cri­mi­nar posi­ti­va­ment el català, hem de ser cons­ci­ents que, en àmbits com el cinema, difícil­ment podrem esco­me­tre grans pro­duc­ci­ons si l’idi­oma suposa un límit, tot i que tin­guem un sis­tema de for­mació artística molt reco­ne­gut arreu del món.” Marcé creu que l’admi­nis­tració hau­ria d’assu­mir que al món de la cul­tura hi ha dos sis­te­mes, un més d’avant­guarda i un altre de més comer­cial, que “tenen regles dife­rents, un fet que l’admi­nis­tració no té clar, ja que creu que un és el bo i demo­nitza l’altre, quan tots dos són com­pa­ti­bles”: “Si volem esti­mu­lar al màxim el con­sum cul­tu­ral, cal saber jugar amb tots dos.”

La cai­guda del sis­tema de fes­ti­vals musi­cals, per posar un exem­ple, ens explica que ens tro­bem al bell mig d’una crisi d’oferta, per la qual cosa no ens podem per­me­tre “una crisi de demanda”. Pre­ci­sa­ment, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va posar en cir­cu­lació a mit­jan de l’any pas­sat 200.000 Bonus Cul­tura en què al con­su­mi­dor se’l con­vida a com­prar un abo­na­ment de 30 euros i l’Ajun­ta­ment n’afe­geix 10. És una ini­ci­a­tiva que “con­tri­bu­eix a equi­li­brar oferta i demanda i que con­trasta amb la dedi­cació enorme que s’ha tin­gut a afa­vo­rir al cre­a­dor men­tre que el con­su­mi­dor merei­xia poca atenció”.

Pot­ser la indústria cul­tu­ral cata­lana pateix de glo­ba­lit­zació. El pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra i direc­tor de l’Obser­va­tori de la Pro­ducció Audi­o­vi­sual creu: “La nos­tra prin­ci­pal feblesa és la glo­ba­lit­zació dels mer­cats cul­tu­rals, tant pel que fa a la cre­ació com a la dis­tri­bució. Veiem grans musi­cals que amb llicència ocu­pen tots els mer­cats, o pla­ta­for­mes com Net­flix i com­pa­nyia.” Davant d’aquesta pressió: “Tenim molta capa­ci­tat de cre­ació, però només un gra­pat d’empre­ses prou capi­ta­lit­za­des, com ara Medi­a­pro, Focus i Lavínia, per donar-hi sor­tida. Tenim un embut.” Sobre com aixe­car l’entu­si­asme del con­su­mi­dor cul­tu­ral, Cor­be­lla con­si­dera: “Hem mun­tat una indústria en què el preu dels pro­duc­tes i ser­veis el fixa l’ofer­tant, sense aten­dre l’usu­ari, que té la seva pròpia visió de posar el preu a les coses. És la demanda la que fixa els preus, però si veiem com la gent s’escar­rassa a tro­bar ofer­tes –en tea­tre, per exem­ple–, es demos­tra que sí que vol cul­tura, però a preus rao­na­bles.” Cor­be­lla creu que en el futur els sis­te­mes de mece­natge esde­vin­dran clau, atès que “la soci­e­tat com més va és més cre­a­tiva, tot­hom pot crear i així pro­li­fe­ren les acti­vi­tats sub­ven­ci­o­na­bles, i com que amb diner públic tot no es pot pagar, caldrà acu­dir a mece­nes, tre­ba­llar més el trac­ta­ment fis­cal que la sub­venció perquè des de la regu­lació els diners dels que en tenen vagin a la cre­ació.” A més, con­si­dera que aug­men­tar la par­tida dedi­cada a Cul­tura en el pres­su­post, fins al 2%, té sen­tit “si es des­tina més a la cre­a­ti­vi­tat que a la pro­ducció, si s’aplica a con­ve­nis amb actors, guio­nis­tes, tècnics, etc. pot ser més efec­tiu per crear tei­xit”.

Incen­ti­var el con­su­mi­dor, o crear-ne un de nou mit­jançant l’edu­cació? Alba Colombo, experta en eco­no­mia de la cul­tura de la Uni­ver­si­tat Oberta de Cata­lu­nya (UOC) té clar que “cal edu­car de manera cons­tant els infants perquè de grans tin­guin interès per con­su­mir cul­tura, però també cal­drien noves eines per con­su­mir, com ajus­tar els hora­ris labo­rals al gaudi de la cul­tura, que no podem enten­dre només com a oci”. Colombo ha des­ti­nat bona part del seu temps de recerca a la importància dels espais de cre­ació públics: “Esti­mu­lar els espais de cre­ació, en l’àmbit de barri, afa­vo­reix l’accés a la cul­tura de la gent, hi ha veri­ta­ble­ment un retorn social, i no es llen­cen els diners, atès que es genera un bé col·lec­tiu.” Per donar més soli­desa a la inversió en cul­tura, cal­dria, a parer de Colombo, adop­tar estratègies molt pròpies de l’àmbit anglo­saxó. “Des d’una caixa pots finançar-ne una altra, des de turisme o edu­cació, finançar la cul­tura.” Colombo, que ha estu­diat l’impacte econòmic de grans esde­ve­ni­ments, com ara el fes­ti­val de cinema Ber­li­nale, alerta que si bé és inne­ga­ble el seu paper impul­sor, “cal anar amb molt de compte de no dei­xar-se por­tar per les exigències dels grans patro­ci­na­dors, que podrien posar en perill el per­fil del fes­ti­val com a mani­fes­tació cul­tu­ral”.

Si anem a cer­car el teló d’Aquil·les del nos­tre sec­tor cul­tu­ral, Vinyet Panye­lla, pre­si­denta del Con­sell Naci­o­nal de la Cul­tura i les Arts (CoNCA), orga­nisme asses­sor de la Gene­ra­li­tat, pensa que “l’empresa cul­tu­ral cata­lana és tan vul­ne­ra­ble o forta com d’altres, però el que sí que és real­ment vul­ne­ra­ble és la cre­ació, i sense aquesta no hi ha indústria cul­tu­ral”. En rao­nar sobre la importància del 2%, con­si­dera que “caldrà tenir molta cura en la dis­tri­bució d’aquest incre­ment del pres­su­post, ja que no és el mateix finançar les infra­es­truc­tu­res que la cre­ació i la recerca en cul­tura, i els dos àmbits són impor­tants”. Posa l’exem­ple d’un museu, que a més de neces­si­tar el pres­su­post per pres­tar el ser­vei públic d’expo­sició, també en neces­sita per donar suport a la cre­ació amb una bona pro­gra­mació. “Cre­iem que les dota­ci­ons han de ser pro­por­ci­o­na­des, per anar més enllà de la sim­ple super­vivència.”

A Vinyet Panye­lla no li acaba de fer el pes el con­cepte de con­sum cul­tu­ral, i s’estima més par­lar d’accés i par­ti­ci­pació en la cul­tura: “Crec que per esti­mu­lar aquesta impli­cació del ciu­tadà pot­ser ens falta més edu­cació en la cul­tura”, tot i que branda les bones dades del ser­vei de bibli­o­te­ques, que ha vist com el préstec de lli­bre electrònic crei­xia un 130% en els dar­rers mesos, o la bona afluència a museus en dies de jor­na­des gratuïtes, per argu­men­tar que “tot depèn de com s’adapta l’oferta a la demanda”.

La necessària com­bi­nació entre sec­tor públic i pri­vat hau­ria de pas­sar a casa nos­tra, a parer de Panye­lla, per “reduir la buro­cra­tit­zació, l’admi­nis­tra­ti­visme, que fa per­dre opor­tu­ni­tats”. També creu que men­tre alguns àmbits, més mino­ri­ta­ris, poden neces­si­tar la pre­e­minència del suport públic, d’altres, com l’audi­o­vi­sual, han de ser un ter­reny més propi de les empre­ses pri­va­des. Tan­ma­teix, la interacció entre sec­tor públic i pri­vat és impor­tant, “i pot donar bons resul­tats en camps com, per exem­ple, el turisme cul­tu­ral”.

Per a Lluís Bonet, mem­bre de l’Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals de la Gestió Cul­tu­ral de Cata­lu­nya (APGCC) i direc­tor del Pro­grama de Gestió Cul­tu­ral de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona (UB) la super­vivència d’un sec­tor que, no ho obli­dem, arrisca més perquè ofe­reix un pro­ducte ori­gi­nal, no seriat, a Cata­lu­nya depèn “de la capa­ci­tat de saber ubi­car-se en un mer­cat inter­na­ci­o­nal, i per això és impor­tant esta­blir ali­an­ces amb empre­ses de fora, com les que, per exem­ple, han sabut fer les cases de sub­has­tes”. Al vol­tant del paper del sec­tor públic en l’enfor­ti­ment de la indústria cul­tu­ral, Bonet té clar que no tot són sub­ven­ci­ons, hi ha suports indi­rec­tes que poden ser ins­tru­men­ta­lit­zats en un sen­tit o un altre: “L’IVA del lli­bre és del 4%, però el dels ins­tru­ments musi­cals, del 21%. Per què? Pot­ser perquè el sec­tor edi­to­rial a casa nos­tra és poderós.” A més de poten­ciar les pos­si­bi­li­tats d’aquest impost o el de soci­e­tats, o donar més recor­re­gut al mece­natge, Bonet creu que una gran via per explo­rar en el suport públic a la cul­tura és el matc­hing grant, una fórmula en què “un empre­ne­dor cul­tu­ral que recapti diners per a una ini­ci­a­tiva, rebrà una sub­venció extra en funció dels diners recap­tats”: “Aquesta via, molt desen­vo­lu­pada en l’entorn anglo­saxó, a més de per­me­tre acon­se­guir diners, espe­rona la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana, la cons­trucció de comu­ni­tat.”

Una política cul­tu­ral de futur merei­xe­ria, en la seva opinió, cer­tes esme­nes, però no fer can­vis gaire pro­funds que “podrien ser molt cos­to­sos i aca­bar amb gua­nya­dors i per­de­dors”: “Hem de veure quins sec­tors volem que exis­tei­xin d’aquí a cinc anys i donar suport als àmbits més febles, sense des­cui­dar allò que ja fun­ci­ona, per no car­re­gar-nos l’eco­sis­tema.” Així doncs, si, per exem­ple, hom con­si­dera que la digi­ta­lit­zació és l’assig­na­tura pen­dent dels sec­tors tra­di­ci­o­nals, cal­dria posar-hi recur­sos perquè tot­hom esti­gui al dia i pugui ofe­rir el millor pro­ducte o ser­vei. Igual­ment: “En la for­mació, hem de pre­pa­rar pro­fes­si­o­nals perquè siguin com­pe­ti­tius en àmbits real­ment de futur, i aquí és feina del sec­tor públic ori­en­tar.” L’escola d’audi­o­vi­su­als ESCAC, el Taller de Músics, el Con­ser­va­tori del Liceu i la Cen­tral del Circ són qua­tre exem­ples d’ini­ci­a­ti­ves pri­va­des que “per la seva mirada sinèrgica i inter­na­ci­o­nal” han meres­cut un cert suport ins­ti­tu­ci­o­nal. Bonet té clar que “els diners s’han de posar allà on hi ha capa­ci­tat de mul­ti­pli­car”. La infra­es­truc­tura, durant anys i anys objecte fona­men­tal de la des­pesa en cul­tura, ha de seguir sent impor­tant, “però si se sap ren­di­bi­lit­zar, és a dir que si tens un tea­tre l’has de ren­di­bi­lit­zar al 100%, tot por­tant-hi nous públics, com ara l’esco­lar o d’altres”.

Cal incen­ti­var el con­sum cul­tu­ral a través de l’expe­ri­men­tació. “Si volem que la gent con­su­meixi més, pot­ser el que cal és que tasti noves coses, que tren­qui bar­re­res simbòliques. Es pot fer una tasca de medi­ació cul­tu­ral, com un guia per acce­dir a deter­mi­nat tea­tre.” Bonet creu que en molts casos és més clara la bar­rera cul­tu­ral que la de preus.

Xavier Cube­les, con­sul­tor sobre Indústries Cul­tu­rals d’Eure­cat, esta­bleix que en el sec­tor cul­tu­ral con­flu­ei­xen tres vies de des­pesa: una prové de l’admi­nis­tració pública, una altra de les famílies i una dar­rera dels anun­ci­ants o patro­ci­na­dors. Així doncs: “Si aug­men­tem fins al 2% el pres­su­post en cul­tura de l’admi­nis­tració pública, això d’anar acom­pa­nyat de més des­pesa de les famílies i dels patro­ci­na­dors.” Com afirma, “als països euro­peus en què les famílies gas­ten més en cul­tura, l’admi­nis­tració pública també ho fa”. Així, si volem fer créixer la part de la des­pesa fami­liar anual que les famílies cata­la­nes des­ti­nen a cul­tura, al vol­tant d’un 6%, per equi­pa­rar-la a la de diver­sos països euro­peus, on arriba al 9%, “cal­dria fer una reas­sig­nació de recur­sos indi­recta amb, per exem­ple, reduc­ci­ons de l’IVA per a deter­mi­nats pro­duc­tes i ser­veis cul­tu­rals”.

En aquest sen­tit, “en cul­tura, l’admi­nis­tració ha d’exer­cir un paper redis­tri­bu­tiu, com seria la inversió en bibli­o­te­ques o el cofi­nançament de tea­tres muni­ci­pals, per posar un parell d’exem­ples, però no subs­ti­tu­tius, en tot cas incen­ti­va­dors”.

Xavier Cube­les no creu que hi hagi diferències entre turisme i cul­tura, ja que, de fet, la gent viatja a la recerca d’atrac­tius cul­tu­rals, i és clar, doncs, que “el turisme finança la cul­tura”. El que passa és que “el com­por­ta­ment dels turis­tes ten­deix a con­cen­trar-se en poques coses, veiem com arreu deu monu­ments con­cen­tren totes les visi­tes, així que hauríem de fer alguna cosa per cor­re­gir això, cer­car alter­na­ti­ves en cul­tura i lleure”.

A la cul­tura, asso­ci­ada a l’esport, li cor­res­pondrà un 1,1% dels 140.000 mili­ons d’euros del pla de recu­pe­ració euro­peu per superar la crisi ori­gi­nada per la pandèmia, uns 1.540 mili­ons d’euros que s’hau­ran de gas­tar en el ter­mini de sis anys, uns 256,67 mili­ons a l’any. Un per­cen­tatge que, val a dir, no supera l’1,2% de des­pesa que l’Estat espa­nyol des­tina a cul­tura anu­al­ment. Xavier Cube­les es fa la pre­gunta: “Quin seria el per­cen­tatge ade­quat en aquest cas? Això sí que seria relle­vant, ja que aquí sí que hi ha opci­ons reals per cor­re­gir la situ­ació actual.”