Aquesta va ser la meva primera preocupació en ocupar la Secretaria. Hem creat un sistema de recerca complet que té resultats homologables internacionalment però que pateix un dèficit de finançament estructural. El cost d’obrir un centre tecnològic cada dia ha d’estar garantit públicament.

Va més enllà de la sostenibilitat, és la resposta a la reflexió de per què necessitem aquest sistema de coneixement. L’essència del pacte és que un país avançat necessita tenir una economia basada en el coneixement propi, ja que si està basada en l’aliè està supeditada i és més cara. Si ens preguntem: Catalunya és avui una societat del coneixement? Tots els indicadors ens mostren que encara no i per assolir-ho cal que el seu sistema de coneixement tingui la dimensió que ha de tenir, que ara no la té prou extensa i que els resultats d’aquest sistema de coneixement s’incorporin al sistema productiu.

Hauríem de fer créixer la inversió pública en recerca fins al 2024 en 365 milions d’euros. Volem millorar el finançament basal de la recerca universitària amb 180 milions d’euros. Tenim previst incrementar en 18 milions anuals el finançament estructural als centres de recerca que depenen de la Secretaria i els d’altres departaments. A més, hi ha previst un increment de 60 milions d’euros en política d’incentiu en innovació empresarial.

Qualsevol país del món avançat que té una estratègia per assolir la societat del coneixement necessita saber què dedica a la recerca, tant des del vessant públic com privat. L’esquema ideal és una despesa del 3% sobre el PIB, amb un 1% d’esforç públic i un 2% de privat. Hi ha un conjunt de països en aquest esquema, la mitjana de la UE es reparteix entre un 0,7% en públic i un 1,4% en privat. A Catalunya, l’última dada disponible del 2018 ens mostra una distribució del 0,6% de públic i del 0,9% en privat, i aquí hi ha l’evidència que no som prou una societat de coneixement. El sistema de recerca públic està prou desenvolupat, no està tan lluny de la mitjana europea; en canvi, l’esforç privat està molt per sota, està a la meitat dels països capdavanters i a dues terceres parts de la mitjana europea. A més, la proporció entre privat i públic està descompensada. Tenim un sistema productiu amb poca activitat de recerca pròpia. El sistema productiu necessita coneixement que li vingui del sistema de recerca, però encara necessita més generar el seu propi coneixement a través de la inversió pròpia en recerca, això està en el Pacte. Ara com ara, de les 600.000 empreses que tenim a Catalunya només 2.000 tenen centre de recerca propi.

Aquest 0,60% i 0,9% l’hem de fer créixer per sobre de la mitjana europea. Catalunya té una renda per capita per sobre de la mitjana europea i, per tant, no és descabellat marcar-se aquests objectius. En l’agenda dels propers anys hi ha potenciar un programa de suport a la creació i el creixement d’empreses basades en el coneixement i les deep tech. També s’ha marcat com a fita crear instruments financers àgils que s’organitzin en noves fórmules mixtes per accelerar el creixement de les empreses innovadores i, entre altres mesures, hi ha l’aspiració de crear hubs d’innovació que facilitin el contacte entre l’oferta tecnològica i la demanda, incloent-hi les infraestructures tecnològiques de testatge. Acumulem molts anys de desconnexió i cal una acció sostinguda en la línia de foment a la creació del coneixement des del sector privat, i serà l’element tractor.