A començaments de la ter­cera dècada del segle XXI, en plena era dels ser­veis, els actius intan­gi­bles i la trans­for­mació digi­tal, impul­sar la indústria té algun sen­tit? El 2019, la indústria va con­tri­buir amb prop d’un 20% del PIB i d’un 15% de l’ocu­pació mun­dial. Més de dos terços del comerç inter­na­ci­o­nal i més de tres quar­tes parts de la inversió pri­vada en R+D+I encara avui con­ti­nuen sent indus­tri­als. El 40% del crei­xe­ment de la pro­duc­ti­vi­tat mun­dial es pot atri­buir direc­ta­ment a la indústria. Els sala­ris i la qua­li­tat del tre­ball dels emple­ats indus­tri­als són, en ter­mes gene­rals, molt millors que els dels emple­ats dels ser­veis. Soci­al­ment, la indústria ha estat la base de les clas­ses mit­ja­nes i de l’estat del benes­tar. Per tant, si la indústria és tan impor­tant per a l’eco­no­mia i el benes­tar de Cata­lu­nya, per què es fa tan poca política indus­trial? Per què costa tant que la indústria es posi de moda?

Molta gent opina que la indústria repre­senta un model de crei­xe­ment exten­siu, amb tre­ba­lla­dors poc qua­li­fi­cats, i que la seva acti­vi­tat con­ta­mina, esgota els recur­sos i, si cal, es des­lo­ca­litza des­truint tei­xit econòmic i social. Però el que ja no es diu tant és que dues indústries (i els seus ser­veis anne­xos), l’agro­a­li­mentària i la d’auto­moció, com­pe­tei­xen amb èxit glo­bal­ment i aglu­ti­nen gai­rebé un terç de l’eco­no­mia cata­lana. O que el com­plex indus­trial químic, far­macèutic i sani­tari és un clúster inten­siu en conei­xe­ment i una peça com­pe­ti­tiva impor­tantíssima per al futur del país. Tam­poc es diu que l’acti­vi­tat indus­trial se sus­tenta sobre la base d’una majo­ria de micro­em­pre­ses o pimes fami­li­ars, que han con­tribuït amb la seva essen­ci­a­li­tat en el pit­jor moment dels dar­rers 40 anys. Les exter­na­li­tats sec­to­ri­als tam­poc han estat favo­ra­bles. Estar tan a prop de la bom­bo­lla immo­biliària/turística no ha aju­dat. Les taxes de bene­fici de la indústria, situ­a­des al vol­tant del 6-8% i molt per sota d’altres acti­vi­tats, han difi­cul­tat l’apa­rició de noves empre­ses o nous finançaments. La indústria cata­lana té pro­ble­mes cone­guts, pro­ble­mes als quals va res­po­nent molt len­ta­ment, però dei­xar-la morir, o no fer res de vàlid perquè se’n vagi, que és el mateix, és una molt mala opció.

La I4.0 és el nou eco­sis­tema inno­va­dor de l’empresa indus­trial i que es basa en la uti­lit­zació com­bi­nada de les tec­no­lo­gies digi­tals, espe­ci­al­ment les de segona onada (robots, intel·ligència arti­fi­cial, grans dades, com­pu­tació al núvol, fabri­cació addi­tiva o en 3D, inter­net de les coses i pla­ta­for­mes digi­tals, entre d’altres), els sis­te­mes ciberfísics, la fabri­cació avançada i el tre­ball intel·ligent. És una cons­trucció en cons­tant evo­lució que s’uti­litza per defi­nir el procés actual de digi­ta­lit­zació dels sis­te­mes de fabri­cació i manu­fac­tura, que evo­lu­ci­o­nen cap a pro­ces­sos més fle­xi­bles, una orga­nit­zació del tre­ball i la pro­ducció intel·ligent, i una presa de deci­si­ons basa­des en l’anàlisi de dades mas­si­ves en temps real. Segons les nos­tres recer­ques és pos­si­ble fer com­pa­ti­ble una inversió en actius ambi­en­tals i en I4.0 amb retorns econòmics i soci­als. Però, per això les empre­ses, sobre­tot les pimes, neces­si­ten poder acce­dir als conei­xe­ment i recur­sos neces­sa­ris per fer la trans­for­mació 4.0. I aquí és on entra la política indus­trial. Es tracta d’una gran opor­tu­ni­tat per al res­sor­gi­ment indus­trial. Molts països, com ara Ale­ma­nya, França, Corea, la Xina, els EUA i fins i tot el Bra­sil, ja tenen en marxa pro­gra­mes estratègics i polítiques públi­ques d’I4.0. Tan­ma­teix, a Cata­lu­nya els pro­gra­mes I4.0 són molts escas­sos i estan endar­re­rits res­pecte de mol­tes altres ini­ci­a­ti­ves d’arreu. Anem tard, però el tren del futur encara és a l’estació.

Si algú creu que el conei­xe­ment surt car, que provi amb la ignorància.