Carta oberta als polítics que parlen d’innovació
Que innovar és un fet important és bastant obvi. Estar-se quiet fent sempre les mateixes coses no fa avançar el món. La innovació és una disciplina amb prestigi, però alhora fa una mica de por perquè sabem que no és una matèria fàcil.
La classe política, sovint, parla d’innovació i no sempre l’encerta. Aquest article és una carta oberta a tots els polítics que vulguin parlar amb una mica de criteri quan s’hagin de referir a la innovació. Destacaré cinc punts que em semblen bàsics.
En primer lloc, no s’ha de confondre innovació amb tecnologia. Si bé hi ha innovació purament tecnològica –importantíssima- es pot innovar de moltes altres maneres. Cal analitzar en detall el famós model de Doblin, que reconeix deu tipus fonamentals d’innovació. Per exemple, Zappos ha innovat en atenció al client i en estructura interna, eliminant les jerarquies.
En segon lloc, per innovar, són més importants les persones que els diners. Això ja ho deia Steve Jobs fa dècades. Josep Maria Ferrer-Arpí, quan era responsable d’innovació a Televisió de Catalunya, m’ho va recordar un fred dia d’hivern a Barcelona: “Pots tenir els millors sistemes i la millor tecnologia, però si et fallen les persones ja has begut oli.” En efecte, no necessàriament són les empreses més grans i més poderoses les que més i millor innoven, sinó les que tenen més gent preparada, flexible i creativa.
En tercer lloc, cal no confondre creativitat amb innovació. Creatius ho podem ser tots, artistes, enginyers, publicitaris, advocats i bombers. Només faltaria. Ja n’hi ha prou de restringir el qualificatiu de creatiu o creativa només a determinades professions. Però només innovem si som capaços d’implementar una idea creativa fins a convertir-la en alguna cosa útil o exitosa. Quantes idees pretesament creatives es queden en un calaix?
En quart lloc, no és el mateix una novetat que una innovació. Pintar els taxis de Barcelona de color blau cel seria una novetat, no necessàriament una innovació. Per dir que som innovadors cal demostrar-ho. No hi ha res pitjor que la innovació simulacre o fake. Models recents com el lean o el design thinking ens ajuden a concebre la innovació com una disciplina associada al mètode científic. O som capaços de justificar la nostra capacitat innovadora o és que estem, simplement, somiant truites.
Finalment, last but not least, la innovació no neix normalment dels que manen. Al contrari, acostuma a germinar en entorns on els que manen no manen gaire. Per innovar es necessita llibertat, autogestió, col·laboració, confiança i passió. La gent innovadora acostuma a ser al·lèrgica als excessos de poder, a la burocràcia i a l’intervencionisme.
Si volem ser un país realment innovador cal revisar i canviar molts conceptes antics que ens estan encotillant massa. La innovació té, sens dubte, molt a veure amb el seny. Però, atenció, també amb la rauxa. Seny i rauxa. Disciplina i disbauxa.
