Resulta difícil abordar els problemes de l’habitatge d’obra nova obviant els pecats del passat. Els anys de la roda de l’especulació pesen com una llosa sobre els sectors que hi van estar implicats: bàsicament, l’immobiliari, el financer i l’administració municipal. A més, com a societat no hem pogut fer la necessària catarsi que ens permeti afrontar el present sense càrregues ni tabús. I la conseqüència és que passen d’un extrem a un altre amb una gran facilitat, i per sortir d’un problema posen les bases per crear-ne un de nou. La nostra incapacitat manifesta per trobar solucions a l’emergència de l’habitatge té a veure, almenys parcialment, amb la nostra nul·la voluntat de fer les paus amb els promotors. Els veiem com a part del problema i no com a part de la solució.

En aquest estat de les coses, Catalunya està iniciant vora 12.000 habitatge cada any i la gran majoria, per al mercat de reposició. Mentrestant, molts joves han de resignar-se al lloguer de preus alts, que s’emporten bona part dels seus sous cada mes. Cal crear les condicions perquè l’habitatge no sigui la càrrega que avui és. Una de les vies, no l’única, és fabricar habitatge social assequible per augmentar l’oferta. Per fer-ho possible, calen nous mecanismes de finançament, ajudes públiques i agilitar els tràmits. I, després, determinar si l’ha de fer l’administració directament o cercar alguna fórmula de cooperació amb el sector privat, amb el qual s’han trencat molts ponts.

Algunes idees que poden extreure del reportatge que publiquem aquest mes són les següents:

1-Analitzem la demanda i el mercat a consciència, no actuem partint de mites: ara hi ha la idea que només el lloguer és la solució, però la compravenda ho ha estat en altres moments.

2-Planifiquem a llarg termini. En habitatge no es pot avançar si no és amb els llums llargs.

3-No sobra ningú. El problema és complex i com més siguem abans arribarem.

4-I, finalment, cal prioritzar l’habitatge assequible en les polítiques públiques. Per tant, en el pressupost.