Focus

Urgeix posar-se, ben aviat, les piles

El sector auxiliar de l’automoció s’adapta als reptes de la mobilitat elèctrica, tot esperant un fabricant de bateries i l’auxili dels fons de reconstrucció europeus

Alguns proveïdors no seran necessaris i d’altres caldrà fer-los créixer
Vicenç Aguilera
Col·legi d’Enginyers
Moltes empreses estan fent els deures i millorant els processos
Josep Nadal
gerent del CIAC
Per afrontar una transformació tan radical, cal col·laboració
Xavier Pujol
president de Ficosa
La concentració de grans fabricants fa un tall en el sector auxiliar
Alejandro Roca-Umbert
doctor comercial Zanini
Ara els governs es gasten diners per mantenir la indústria local
Xavier Ferràs
professor d’Esade

La indústria auxi­liar de l’auto­moció viu moments deci­sius per al seu ave­nir, en la tran­sició cap a una nova mobi­li­tat alter­na­tiva, amb el vehi­cle elèctric i altres tec­no­lo­gies alter­na­ti­ves com l’hidro­gen com a para­dig­mes emer­gents, que pot pro­vo­car un impor­tant movi­ment de ter­res. Des del mateix sec­tor, no es des­carta la pos­si­bi­li­tat que una munió d’empre­ses hagin de des­a­parèixer per la inca­pa­ci­tat d’adap­tar-se als nous rep­tes de digi­ta­lit­zació de la nova era de l’auto­moció o, en tot cas, es vegin abo­ca­des a pro­ces­sos d’inte­gració, a fusi­ons. La pro­mesa de retorn a una política indus­trial que acom­pa­nyi els 13.000 mili­ons d’euros que dels fons euro­peus de recons­trucció Next Gene­ra­tion es des­ti­na­ran al cotxe pot ser per a molts el bot sal­va­vi­des per no que­dar-ne al marge.

Els fabri­cants de sis­te­mes i com­po­nents supo­sa­ven, segons dades del 2018, abans de l’efecte depres­siu cau­sat per la pandèmia (15% menys de fac­tu­ració i 5% menys d’ocu­pació), un volum de negoci dins del sec­tor de l’auto­moció de 10.632 mili­ons d’euros, un pes del 4% en tot el sec­tor, men­tre donava feina a 35.027 per­so­nes, un 62%. És un sec­tor al qual se li han dema­nat molts deu­res en els dar­rers anys, cosa que va pro­duir, en gua­nyar en com­pe­ti­ti­vi­tat i incre­men­tar el valor dels seus pro­duc­tes, créixer com a sec­tor un 1,3% del 2017 al 2018. Però l’exigència és per­ma­nent, i encara se li exi­geix anti­ci­par-se en la indústria 4.0, tot ama­rant-se de visió arti­fi­cial 5G i altres avenços tec­nològics, si de debò vol pujar a la cresta de l’onada del cotxe hiper­con­nec­tat, l’elèctric o l’autònom. Això es tra­du­eix a inver­tir en el talent, en pro­fes­si­o­nals ben ensi­nis­trats per pilo­tar el canvi tec­nològic, amb el benentès que en el camí cap al vehi­cle alter­na­tiu es redu­eix un 30% la càrrega de feina a la fàbrica. A més, com ja han fet un bon reguit­zell d’empre­ses, s’hau­ran de diver­si­fi­car i mul­ti­lo­ca­lit­zar si no es volen expo­sar gaire a uns fabri­cants deter­mi­nats. El futur és allà mateix, amb una cadena de valor al sec­tor en què la fabri­cació de bate­ries per al vehi­cle elèctric supo­sarà un 40% de l’acti­vi­tat; l’electrònica i la con­nec­ti­vi­tat, un altre 40%, i la resta de com­po­nents, un 20%.

Uns sí, d’altres no.

Tot serà qüestió de tem­pos. Per a Vicenç Agui­lera, pre­si­dent de la Comissió de Mobi­li­tat del Col·legi d’Engi­nyers, cal veure la revo­lució del vehi­cle alter­na­tiu en la justa mesura: “D’una banda, s’incre­men­ta­ran alguns com­po­nents, men­tre que d’altres des­a­pa­rei­xe­ran, així que uns proveïdors ja no seran neces­sa­ris, men­tre que d’altres caldrà fer-los créixer.” A més, com afirma, “el 70% del cotxe serà sem­blant al d’ara, amb frens, para­xocs, sus­pensió, fars, cati­fes, etc.; una gran part és sim­ple­ment evo­lució, fer totes aques­tes peces millor, i més bara­tes”, això sí, sense obli­dar que durant els deu anys a venir, “has de fer el salt a l’elec­tri­fi­cació, al vehi­cle elèctric, perquè si no el fas, perds”.

Els pròxims anys, el sec­tor pivo­tarà al vol­tant de Seat i seu com­promís de fabri­car 500.000 vehi­cles elèctrics, que, tan­ma­teix, “ha de tenir a la vora una fàbrica de cel·les per a bate­ries, ja sigui a Bar­ce­lona, al País Valencià o a l’Aragó, tot i que jo reco­ma­na­ria Tar­ra­gona, per la seva experiència en química, que seria molt valu­osa en el trac­ta­ment de la matèria pri­mera per con­ver­tir-la en cel·les”. Agui­lera compta que molt pos­si­ble­ment, caldrà cer­car bons com­panys de viatge: “S’hau­ran de tro­bar part­ners, ja siguin xine­sos, core­ans o japo­ne­sos, que a hores d’ara lide­ren el mer­cat de bate­ries, per mun­tar la planta i que no es perdi volum de mer­cat. Anem tard, però no hem per­dut el tren.”

A parer de Josep Nadal, gerent del Clúster de la Indústria de l’Auto­moció de Cata­lu­nya (CIAC), “és clar que si no es fan els deu­res, si no han estat capa­ces de rein­ven­tar-se per ser­vir a les noves tec­no­lo­gies del cotxe mol­tes empre­ses poden des­a­parèixer”: “En tot cas, mol­tes de les empre­ses que conei­xem estan fent aquests deu­res, quant a millora de pro­ces­sos.” Val a dir, com s’encar­rega de remar­car Josep Nadal, que “tot i que molt sovint es pensa que el buc insígnia d’una empresa és el pro­ducte que ven, veri­ta­ble­ment és el procés pro­duc­tiu, la capa­ci­tat d’inno­vació”. Una capa­ci­tat d’inno­var que pot dur a explo­rar ter­ri­to­ris des­co­ne­guts, com el cas de Vilar­dell Purtí, la tec­no­lo­gia de dego­llatge que l’ha permès endin­sar-se en el mer­cat d’implants den­tals, o Relats, que venia tei­xits i ara fa reco­bri­ments de cable­jat per a proveïdors d’auto­moció Tier 1. I encara podríem tro­bar algun cas d’empresa d’estam­pació que apro­fiti el seu procés d’injecció de plàstic per fer sub­mi­nis­tra­dors d’hidro­gel.

Almenys tres.

Sobre on cal ubi­car el fabri­cant de cel·les per a les bate­ries, qüestió que ha tor­nat a des­per­tar dar­re­ra­ment riva­li­tats ter­ri­to­ri­als a l’Estat, Nadal creu que “final­ment, tenint en compte les dimen­si­ons del sec­tor res­pecte d’Europa, almenys se n’hi ins­tal·laran tres, ja sigui al País Valencià, a Aragó o a Cata­lu­nya, tot i que és pre­fe­ri­ble que sigui aquí.”També creu que, “de forma natu­ral”, apa­rei­xe­ran socis tec­nològics forans, pro­ba­ble­ment d’Àsia, que apor­ta­ran know how per fer rea­li­tat les fàbri­ques de cel·les per a les bate­ries

En par­lar de l’ave­nir, pot­ser cal­dria, a més de par­lar de nous vehi­cles, l’elèctric, el d’hidro­gen, el de com­bus­ti­ble sintètic o el de gas, par­lar “d’un nou model de mobi­li­tat, en què irromp el con­cepte de com­par­tir un vehi­cle, que en rea­li­tat és un ordi­na­dor amb rodes”, com acla­reix Xavier Ferrás, pro­fes­sor del depar­ta­ment d’Ope­ra­ci­ons, Inno­vació i Data Sci­en­ces d’ESADE.

Un nou model de mobi­li­tat que demana noves estratègies de política indus­trial. Ampli­ant el focus, Xavier Ferrás observa “la dinàmica d’una nova glo­ba­lit­zació, en què els governs, tot superant aque­lla era de l’exter­na­lit­zació, ara es gas­ta­ran diners a man­te­nir les indústries locals, per inter­na­lit­zar les cade­nes de valor, per man­te­nir-les aquí.” Ho fa l’admi­nis­tració Biden per plan­tar cara a la com­petència de la Xina, i també ho farà la UE amb els seus fons de recons­trucció. Ferrás, que creu que el sec­tor de proveïdors de l’auto­moció “neces­sita el suport dels governs, ja que ha com­pe­tit amb molt d’èxit durant molts anys”, té clar que els fons Next Gene­ra­tion EU “s’han de fer ser­vir jus­ta­ment per a això, per des­ple­gar política indus­trial, cosa que no havia estat ben valo­rada durant els dar­rers trenta anys, quan hom pen­sava que la millor política era la que no exis­tia, i si una empresa ple­gava o mar­xava, ja la subs­ti­tui­ria una altra”. Una política indus­trial que, com remarca, ha de tenir com a objec­tiu prin­ci­pal que les empre­ses facin recerca.

Tec­no­ma­trix és una empresa fami­liar de Lliçà de Vall (Vallès Ori­en­tal) que va pas­sar de les matrius als útils de con­trol, i ara a pro­gra­mari per ana­lit­zar dades de con­trol de qua­li­tat. Com altres empre­ses del sec­tor auxi­liar, viu “en un moment d’incer­tesa total”: “Veiem com els nos­tres cli­ents, grans empre­ses, els minva la feina, i el pano­rama can­via set­mana a set­mana”, explica el seu direc­tor gene­ral, Xavier Conesa. “Fa anys que desen­vo­lu­pem pro­gra­mari de gestió de qua­li­tat, venint del negoci tra­di­ci­o­nal, amb un canvi estratègic molt fort, però ara el sec­tor no acaba de veure cap a on va, amb la cai­guda de la demanda de vehi­cles.” Amb els vehi­cles alter­na­tius, Conesa pre­veu “un ball impor­tant d’empre­ses, sobre­tot en el seg­ment de les que fabri­quen peces per al motor de com­bustió”. També és dels que creu que es pot cap­gi­rar la glo­ba­lit­zació, i que “fabri­cants de mot­lles i matrius que havien anat a la Xina ara es relo­ca­lit­zin; no deba­des, en el vehi­cle elèctric tot s’ha de redis­se­nyar, i cal seguir fent mot­lles i matrius, el reves­ti­ment plàstic inte­rior o l’estam­pació de la xapa”. Com afe­geix, “trans­por­tar les peces des d’Àsia costa molt, així que és fona­men­tal que es fabri­qui aquí, per no depen­dre’n tant.” Amb el seu pro­gra­mari Kap­ture, Tec­no­ma­trix és un exem­ple d’empresa que s’ha posat al dia, i Conesa espera que els ajuts futurs “facin que més empre­ses es deci­dei­xin a fer el pas, perquè es parla molt del 4.0, però molts encara estan anco­rats al 3.0”.

Doga, empresa fami­liar d’Abrera (Baix Llo­bre­gat), és, en parau­les del seu pre­si­dent, Toni García Coma, “una rara avis”: “El nos­tre mer­cat prin­ci­pal és el vehi­cle indus­trial, auto­bu­sos i trac­tors, que ara es troba en un molt bon moment.” A aquest mer­cat, que li genera uns ingres­sos de 150 mili­ons d’euros, li sub­mi­nis­tra equips eixu­ga­pa­ra­bri­ses, alçavi­dres, dipòsits, com­po­nents d’estam­pació i d’altres. Ha fet una “cons­tant rea­dap­tació al mer­cat” i també pro­ve­eix el vehi­cle elèctric dels com­po­nents esmen­tats. Quant a la injecció finan­cera que ha de venir de la UE, “ben­vin­guts siguin tots els mili­ons dels Next Gene­ra­tion, però el futur de les empre­ses no es pot basar en això, perquè els ajuts arri­ba­ran tard, i les empre­ses podrien des­a­parèixer, hi pot haver una autèntica neteja dins del sec­tor, els que fan vàlvu­les, pis­tons, fone­ria, blocs de motors”. Pel que fa a les fusi­ons, “en alguns casos poden tenir raó de ser, per poten­ciar-se mútua­ment les empre­ses que s’inte­gren, però si es fan perquè algú no tan­qui, això no fun­ci­o­narà.”

Sobre què s’ha de fer amb les ins­tal·laci­ons que deixa a la Zona Franca Nis­san, García Coma no creu que hi vagi un fabri­cant de cel·les de bate­ries: “Més aviat hi veig indústries auxi­li­ars de tec­no­lo­gies emer­gents.” Cal recor­dar que fa pocs dies, l’engi­nye­ria QEV Tech­no­lo­gies pre­sen­tava la pro­posta, encapçalant un con­sorci amb les sue­ques Inzile i Volta Trucks, per rein­dus­tri­a­lit­zar la fac­to­ria amb el desen­vo­lu­pa­ment d’un cotxe elèctric petit i vehi­cles pesants d’hidro­gen. També alerta: “Si els Next Gene­ra­tion van només als grans grups, ens estem equi­vo­cant. Les pimes es mouen més ràpid a l’hora de reac­ci­o­nar i inno­var i els grans, que tenen sem­pre la pre­o­cu­pació de repar­tir divi­dends, al cap­da­vall faran el mateix rebin o no els fons, no dei­xa­ran de llançar els nous models al mer­cat.” Així doncs, “cal inver­tir en la pime inno­va­dora perquè pugui pro­veir els grans”.

Eco­no­mia de la mobi­li­tat.

Com Doga, Zanini, de Parets del Vallès, amb 1.400 emple­ats dis­se­mi­nats en plan­tes d’arreu del món i un volum de negoci de 50 mili­ons d’euros, també s’ha embar­cat en l’adap­tació a la nova rea­li­tat, deri­vant els seus pro­ces­sos cap al vehi­cle elèctric, atès que “des de la cadena de mun­tatge que va ins­tau­rar Henry Ford, no hi ha hagut un canvi tan impor­tant, i es va cap a una eco­no­mia de la mobi­li­tat, que també neces­si­tarà els seus proveïdors”, com expressa Ale­jan­dro Roca-Umbert, direc­tor comer­cial i de màrque­ting. Per esco­me­tre els nous requi­sits, l’empresa ha donat exem­ple en l’apli­cació de la indústria 4.0, tot adop­tant tec­no­lo­gies com ara els robots col·labo­ra­tius, l’assistència remota, la impressió 3D, la visió arti­fi­cial o l’anàlisi de dades. Com asse­nyala el direc­tor comer­cial de Zanini, el sec­tor dels proveïdors ha de tenir molt clar que la seva situ­ació estarà molt afec­tada per les con­cen­tra­ci­ons entre els grans fabri­cants: “La con­cen­tració de grans fabri­cants suposa fer un tall a la indústria auxi­liar, només selec­ci­o­na­ran les empre­ses que siguin glo­bals i amb prou dimensió per poder assu­mir els preus que ofe­rei­xin els grans fabri­cants d’automòbils, que en aquest procés també tras­pas­sa­ran al proveïdor l’engi­nye­ria. El fabri­cant vol un Tier 1 inte­gra­dor de tec­no­lo­gies, un veri­ta­ble Tier 1,5.” Com explica, en el cas del vehi­cle elèctric, en ser un cotxe amb menys peces, “aques­tes tin­dran més valor afe­git, i això reque­reix proveïdors amb més capa­ci­tat d’inno­var, en un con­text en què s’aposta més per la con­nexió del cotxe que per la velo­ci­tat o l’inte­rior.” En aquest estat de les coses, Roca-Umbert creu, amb el benentès que cap gran fabri­cant mun­dial és espa­nyol, “una feblesa per a la base de proveïdors”, que els governs han d’actuar: “Han d’inter­ve­nir en el cofi­nançament de pro­jec­tes per anar asso­lint tec­no­lo­gia i glo­ba­li­tat”, tot recor­dant que a la Xina, el govern dona un fort suport als proveïdors, que així es per­me­ten fer guerra de preus.

Amb gai­rebé setanta anys d’experiència, l’empresa FAE de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, fabri­cant de com­po­nents elèctrics i electrònics, ha con­so­li­dat una posició en el mer­cat glo­bal, on fa el 75% de les seves ven­des, de 26 mili­ons d’euros. El seu pre­si­dent, Fran­cisco Marro, avisa: “En la nova rea­li­tat que s’acosta, hem d’estar pre­pa­rats perquè les grans mul­ti­na­ci­o­nals del sec­tor vagin a fabri­car allà on els sigui més fàcil i barat. Ho hem vist en el cas de Bosch, que se’n va de Cata­lu­nya per apos­tar per altres plan­tes, com la de Txèquia.” Marro creu que una empresa com la seva, dedi­cada al recanvi, pot assu­mir els can­vis més len­ta­ment, men­tre que d’altres que es dedi­quin, per exem­ple, a les cula­tes o els blocs, “s’hau­ran de reci­clar.” Sem­bla que hi ha un con­sens gene­ral a adju­di­car al cotxe elèctric amb bate­ria el tron de la mobi­li­tat futura, però Fran­cisco Marro és dels que s’estima més apos­tar “per l’hidro­gen, amb el benentès que aquí tenim molt de sol, i amb l’elec­tri­ci­tat sobrant obtin­guda de les pla­ques es pot gene­rar hidro­gen que s’emma­gat­zema i s’injecta al cotxe”. Les bate­ries d’ions de liti les veu més ade­qua­des per a seg­ments com els cami­ons o els vai­xells.

Res­pecte els fons euro­peus que han d’arri­bar, Fran­cisco Marro ho té molt clar: “Els pro­jec­tes no han de ser cosa d’una empresa sola, sinó fruit de la col·labo­ració entre unes quan­tes i entre cen­tres de recerca. Per fer coses real­ment dis­rup­ti­ves, cal que hi hagi R+D inno­va­dor, si vols obte­nir el finançament d’Europa.”

Xavier Pujol, pre­si­dent de Ficosa, un Tier 1 que a banda del volum del seu negoci, que depassa els 1.200 mili­ons d’euros, marca tendència contínua­ment en elec­tro­mo­bi­li­tat, des de fa temps con­cep el cotxe com “un ordi­na­dor amb rodes, amb la seva electrònica, la bate­ria, el dis­play i la pla­ta­forma de software.” Així doncs: “Ja que tot es trans­ver­sa­litza amb l’electrònica de con­sum, segui­rem els matei­xos cicles, que són molt curts.” I és un camí ple d’obs­ta­cles, com el que ha gene­rat la crisi de semi­con­duc­tors: “Per falta de pre­visió i capa­ci­tat dels pro­duc­tors de xips, el sec­tor de l’auto­moció, que repre­senta el 10% d’aquest mer­cat, està resul­tant afec­tat, atès que s’està donant pri­o­ri­tat al sec­tor informàtic.” Pujol, pre­si­dent d’una empresa que acu­mula anys de satis­factòria asso­ci­ació amb Pana­so­nic, està con­vençut que “per afron­tar una trans­for­mació tec­nològica tan radi­cal com la que demana el vehi­cle elèctric, un de sol no ho pot fer, cap com­pa­nyia té el know how per fer-ho, és indis­pen­sa­ble la col·labo­ració”. Com afe­geix, “l’única manera d’afron­tar inver­si­ons tan grans, en aquest pas de la mecànica a les noves pla­ta­for­mes ope­ra­ti­ves és amb eco­no­mies d’escala i volum”. I l’exem­ple el donen els matei­xos OEM, amb mega­fu­si­ons com Ste­llan­tis, que aplega FCA, que era una fusió entre Chrys­ler i Fiat, i PSA (Citroën, Peu­geot i Opel), o la col·labo­ració win-win entre Volkswa­gen i Ford, en què la segona fa ser­vir la pla­ta­forma del pri­mer, que així la pot amor­tit­zar. I al nivell que ens ocupa, a banda de la pare­lla Ficosa-Pana­so­nic, una unió feliç des del 2010, cal fer esment de l’adqui­sició per part de Sam­sung de Har­man per 8.000 mili­ons de dòlars, que podria cris­tal·lit­zar, en pocs anys, en un futur no gaire llunyà, en un cotxe autònom com el que ja té Goo­gle o el que està pro­jec­tant Apple.

Per a Xavier Pujol és “fona­men­tal” que més aviat que tard s’ins­tal·li al país un fabri­cant de cel·les de liti: “Cal que siguem capaços d’atreure inver­si­ons estran­ge­res, perquè és difícil que el país tin­gui capa­ci­tat tec­nològica per fer-ho.” De moment, men­tre que Ale­ma­nya ja té coll avall el pro­jecte d’implan­tar entre qua­tre i cinc fac­to­ries de bate­ries, i França entre dues i tres, a l’Estat no n’hi ha notícies.

Aquesta cul­tura del con­sorci, en la inter­pre­tació de Xavier Pujol, és la ideal per apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats del Next Gene­ra­tion, i Ficosa “par­ti­cipa del pro­jecte d’elec­tri­fi­cació que implica dotze actors, entre ins­ti­tu­ci­ons i empre­ses, i que és el més impor­tant des del nai­xe­ment de Seat.” Ficosa des­taca la com­ple­men­ta­ri­e­tat entre el fabri­cant, Seat, que pensa abo­car 5.000 mili­ons d’aquí al 2025 en el vehi­cle elèctric, i Iber­drola, que es podria fer càrrec de la infra­es­truc­tura, els diver­sos Tier 1, com Ficosa, Ges­tamp, Antolín, el cen­tre tec­nològic Asti, espe­ci­a­lit­zat en robòtica i altres agents impres­cin­di­bles, com ara Telefónica o Cai­xa­Bank. Pujol creu “és un pro­jecte que s’anirà obrint a tot el sec­tor, dins d’un model de col·labo­ració entre sec­tor públic i pri­vat”.

A Ficosa, com no podia ser d’una altra manera, també han patit els efec­tes de la pandèmia que, tan­ma­teix, com tota crisi, “ha supo­sat una gran opor­tu­ni­tat, ja que abans les ins­ti­tu­ci­ons no s’ali­ne­a­ven amb el sec­tor en el com­pli­ment dels nous objec­tius de reduir les emis­si­ons de CO2 per llui­tar con­tra el canvi climàtic”: “Vèiem com hi havia pro­ducte elèctric que no podia sor­tir al mer­cat perquè l’admi­nis­tració no havia cons­truït la infra­es­truc­tura”, però la “pandèmia ha posat tot­hom d’acord per posar la sos­te­ni­bi­li­tat i la digi­ta­lit­zació al cap­da­vant, i no per­dre el tren”. Remarca sobre­tot que “per pri­mera vegada, hi ha una ini­ci­a­tiva publi­co­pri­vada per recon­ver­tir el sec­tor en la seva tota­li­tat”.

S’esde­ve­nen els can­vis en un sec­tor en què això costa, i no només per la digi­ta­lit­zació i la con­nec­ti­vi­tat. “Els can­vis s’han acce­le­rat pel die­sel­gate, que va pro­vo­car que hi hagués més pressa en l’estratègia d’elec­tri­fi­car la mobi­li­tat”, explica Jordi Priu, con­se­ller dele­gat de Manu­fac­tura Moderna de Meta­les (MMM), com­pa­nyia d’àmbit glo­bal de Molins de Rei (Baix Llo­bre­gat) que fabrica sis­te­mes que inte­gren tubs per a la indústria de l’automòbil. Venen temps, com albira Priu, en què “hi haurà menys Tier 1, i atès que els grans OEM vol­dran fabri­car menys ells matei­xos i dei­xa­ran que els seus proveïdors facin més tas­ques d’aco­bla­ment”.

Priu tam­poc s’està d’expres­sar el neguit perquè no es mate­ri­a­litza d’una vegada el pro­jecte d’ins­tal·lar una fàbrica de bate­ries. “Tots els fabri­cants tenen uns plans d’elec­tri­fi­cació prou potents, i per això cal comp­tar a tenir a la vora la necessària indústria de bate­ries, que ha de tenir un paper trac­tor.” Per a Priu, que diri­geix una empresa que fac­tura 67 mili­ons d’euros i compta amb plan­tes a Roma­nia, Rússia i Mèxic, “men­tre es man­tin­guin al ter­ri­tori Tier 1, es man­tindrà el negoci poten­cial per a Tier 2 i Tier 3, que segui­ran tenint opor­tu­ni­tats però, això sí, com més va hau­ran de tenir una mirada més inter­na­ci­o­nal”.

Dover, empresa d’uti­llat­ges de Bar­berà del Vallès, és un clar exem­ple d’adap­tació al nou entorn, i jun­ta­ment amb l’acti­vi­tat prin­ci­pal, la matri­ce­ria, ara hi ha l’estam­pació de sèries peti­tes, una veta de mer­cat que no és prou ren­di­ble per als grans estam­pa­dors. Una tasca que, a més, pot apor­tar a l’empresa encàrrecs de matri­ce­ria. Així mateix, Dover ha redi­ri­git la seva R+D cap al dis­seny de sis­te­mes de desin­fecció per nete­jar l’aire per­ma­nent­ment tant en espais indus­tri­als com domèstics. Cal cer­car solu­ci­ons perquè la con­jun­tura no és pas propícia, com explica el CEO del grup, Juan Tobía, que comprèn per­fec­ta­ment que es parli d’aple­gar esforços: “Té sen­tit fusi­o­nar empre­ses per ofe­rir el mateix pro­ducte, o pro­duc­tes com­ple­men­ta­ris, ja que així es redu­ei­xen estruc­tu­res, tot gene­rant siner­gies.” A més de fusi­ons, també caldrà, al seu enten­dre, més suport dels bancs, que dar­re­ra­ment han aga­fat una mica de por al sec­tor: “Si no ens aju­den, no podrem reac­ti­var-nos al ritme ade­quat.”

Tobía no con­si­dera tan trans­cen­den­tal que s’ubi­qui amb urgència una planta de fabri­cació de cel·les al bell mig del tei­xit de proveïdors local. “No veig que sigui tan relle­vant. Con­di­ci­ona de debò la con­tinuïtat de plan­tes com la de Seat a Mar­to­rell i Navarra o la Ford a València?”

El CEO de Dover creu que cal­dria esmerçar més volun­tat a resol­dre la qüestió sobre què cal fer amb els actius de Nis­san a la Zona Franca: “Em sem­bla interes­sant que arri­bin a reei­xir pro­jec­tes com el dar­rer d’un con­sorci d’una empresa cata­lana amb socis suecs, per desen­vo­lu­par diver­sos models del vehi­cle elèctric a l’antiga planta de Nis­san. Això podria gene­rar molta acti­vi­tat a tota la zona de Bar­ce­lona i el Vallès.”

Els preus d’Àsia i la política de la UE

El sector auxiliar europeu fa temps que s’acosta al precipici per haver de lluitar contra la competència deslleial asiàtica. Veus del sector es planyen ara i adés que és molt difícil mantenir l’activitat si l’hora de feina baixa als 30 euros. Hom es queixa que a Europa no es pot vendre a aquest preu i que, sense competència deslleial, el tancament de moltes empreses no s’hauria esdevingut. En aquest sentit, hom no dubta a demanar que s’imposin aranzels a Àsia, on es critica que governs com el de la Xina subvencioni el preu de la matèria primera i la maquinària que utilitza la seva indústria de proveïdors. Hom recorda que a Europa, la inacció de la UE va provocar que anessin pel pedregar sectors com el tèxtil i el metall, i ara podria passar el mateix amb els proveïdors de l’automoció. En aquest sentit, la referència ara és Alemanya, que ja fa temps que està immersa en la recuperació de centres productius que havien estat deslocalitzats. Com recorden molts industrials, si fabriques aquí, t’estalvies el cost del transport, no gens menyspreable.

Tot esperant la bateria barata

El definitiu triomf del vehicle elèctric ha de venir pel preu, que el determina el cost de la bateria. En aquests moments, moltes estimacions es barallen per endevinar quin preu tindrà el battery pack en els pròxims anys. Algunes estimacions, com la de Tesla als Estats Units, ens volen convèncer que l’any vinent, pot caure dels 110 dòlars/KWh actuals als 100 dòlars/kWh. Molts fabricants nord-americans de cotxe estan treballant amb la perspectiva que cap al 2030 el preu hagi davallat fins els 62 dòlars /kWh.

A Europa, la previsió de consens en el mercat és que entre el 2022 i el 2026 el cost de les bateries es redueixi fins els 130 euros/kWh, que ja suposaria que el cost d’un vehicle elèctric és equivalent al de combustió. Hom creu, segons alguns estudis, que un utilitari elèctric amb una bateria que li proporcioni una autonomia de 240 km, pot assolir la paritat de cost, i creuar la línia de vehicles convencionals, el 2024, una mica abans que els vehicles elèctrics de més abast. Arreu del món, proveïdors de bateries d’una certa volada no superen la vintena d’empreses, però la previsió és que en dos o tres anys aquest sector creixi exponencialment. A Àsia hem d’anar a trobar les empreses que lideren aquest segment fonamental de la nova realitat de l’automoció. A la Xina hi ha un dels primers productors, AESC, el proveïdor de bateries de Nissan, i que ha estat venuda a un altre grup xinès, Envision, amb fàbriques a la Xina, el Japó, els EUA i el Regne Unit. També cal fer esment del fabricant xinès de cotxes BYD, que fabrica bateries d’ió liti per als seus propis vehicles elèctrics i híbrids i per a altres constructors. L’any passat va assolir una capacitat de producció de 60 GWh anuals. AlJapó hi trobem un altre gran, Panasonic, el proveïdor de Tesla, que posseeix una gigafàbrica a Nevada (EUA) i altres factories a la Xina. En els darrers temps, no són pas poques les veus del sector de l’automoció que han especulat amb el fet que, atès que Panasonic té com a soci per a la mobilitat elèctrica Ficosa, pogués fructificar aviat en la producció a Catalunya de bateries. Amb tot, ara mateix el projecte que sona més a tot l’Estat s’ubica a l’Aragó, on el fabricant xinès DLG Energy vol instal·lar una fàbrica. A Europa, els experts adverteixen del perill de dependre massa de la Xina, i demanen desenvolupar tecnologia pròpia. A Catalunya hi ha exemples de fabricants capaços d’acoblar cel·les i dissenyar programari per a la gestió, com ara la catalana Silence. Hom considera que un negoci amb futur serà configurar i reconfigurar matrius amb cel·les d’ió liti amb el seu programari per a la gestió de la recàrrega.

Next Generation: confiança i temors

Davant la pluja de milions que pot caure damunt del sector auxiliar dels fons Next Generation UE per a la reconstrucció econòmica, la confiança dels que no dubten que les administracions tenen clar que es presenta una oportunitat única per reactivar un sector que mai ha deixat de ser estratègic, i que amb aquesta injecció es pot reposicionar la indústria dins de les noves tendències del sector, alhora que es garanteix la continuïtat de milers de llocs de treball, té la seva rèplica. Dins del sector també circula l’opinió, el temor més aviat, que tots aquests milions restin en mans d’un club selecte de grans empreses i no acabin arribant a les empreses dels segments Tier 2 i Tier 3, un ric teixit de pimes sense les quals no podem entendre el sector de proveïdors català. Moltes veus volen fer entendre als responsables polítics que el sector en el seu conjunt no agafarà l’embranzida necessària per mantenir el seu vigor i escometre els reptes de l’electromobilitat i la digitalització si totes aquestes empreses no estan integrades en els projectes que finalment s’aprovin en els mesos a venir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.