El pro­fes­sor Edward de Bono va néixer a Malta un llunyà 19 de maig del 1933 i ens va dei­xat fa pocs dies, el 9 de juny del 2021. Ha estat, sens dubte, l’autor sobre pen­sa­ment cre­a­tiu més reco­ne­gut inter­na­ci­o­nal­ment. Els seus lli­bres ja són clàssics i les seves tècni­ques han acom­pa­nyat mili­ons de per­so­nes en el seu esforç per tro­bar idees i inno­var.

Vaig tenir l’ocasió de conèixer l’Edward fa uns quants anys, quan va par­ti­ci­par en unes jor­na­des a EADA, de bra­cet de Donna Pace. Després vaig coin­ci­dir amb ell un parell de vega­des més i sem­pre vaig poder gau­dir del seu sen­tit de l’humor. Li encan­tava expli­car acu­dits engi­nyo­sos. De fet, l’Edward deia que l’humor és una de les carac­terísti­ques més dis­tin­ti­ves de l’espècie humana i l’asso­ci­ava a un dels seus con­cep­tes més uni­ver­sals: el pen­sa­ment late­ral.

Pen­sar late­ral­ment no és fàcil, però tam­poc és tan com­pli­cat com molta gent pot creure. Es tracta de tren­car els patrons habi­tu­als del pen­sa­ment i veure què passa. Per fer-ho, res millor que les pro­vo­ca­ci­ons cre­a­ti­ves. Per exem­ple, pen­sem en un llit. Assu­mim que és horit­zon­tal, tou, còmode, rec­tan­gu­lar, etc. Inten­tem ara inver­tir aques­tes assump­ci­ons. Ens tro­bem amb idees una mica estra­nyes: un llit ver­ti­cal, dur, incòmode i cir­cu­lar. Dei­xem córrer la nos­tra ima­gi­nació: i si fem mata­las­sos que puguin endu­rir-se o esto­var-se en funció de les nos­tres neces­si­tats o del nos­tre estat de salut? I si fem llits rodons on no hi hagi ni cap ni peus i puguem anar “rodant” cada dia? I si fem llits pro­gra­ma­bles que es tor­nin incòmodes a l’hora de lle­var-nos?

Però la tècnica més cèlebre de l’Edward de Bono és, segu­ra­ment, els seus sis bar­rets per pen­sar. En una reunió cre­a­tiva, els par­ti­ci­pants fugen del seu com­por­ta­ment habi­tual (crític, opti­mista, etc.) i pas­sen per sis mane­res dife­rents de pen­sar. El bar­ret blanc indica que només es pot fer referència a dades i a fets pro­vats. El ver­mell, en canvi, ens con­vida a expres­sar intuïcions, pres­sen­ti­ments i emo­ci­ons. El groc ens asse­nyala el moment de ser opti­mis­tes i veure els punts forts i les opor­tu­ni­tats. El negre, en canvi, ens impulsa a ser crítics, a expres­sar cau­te­les i a veure els punts febles o les ame­na­ces. Final­ment, ens posem el bar­ret verd quan volem gene­rar noves idees i el blau quan neces­si­tem treure con­clu­si­ons i con­tro­lar el procés.

El mes­tre De Bono ens ha ense­nyat també que l’atzar pot jugar un paper extra­or­di­nari en la cre­a­ti­vi­tat. Una de les seves tècni­ques pre­fe­ri­des era esco­llir una paraula aleatòria­ment i vin­cu­lar-la a un pro­blema que volem resol­dre. Per exem­ple, ima­gi­nem que volem mini­mit­zar l’ús del plàstic. Tro­bem la paraula pas­ta­naga i la vin­cu­lem al pro­blema. D’entrada, la cosa no sem­bla fàcil, però si ens rela­xem i juguem, poden anar sor­tint coses. Què tal donar una recom­pensa (la pas­ta­naga) a les per­so­nes que reci­clin el plàstic? O posar un dis­tin­tiu de color pas­ta­naga (alerta) a tots els enva­sos de plàstic per tal de recor­dar que han de ser con­ve­ni­ent­ment reci­clats?

La vida del mes­tre de Bono va ser intensa i pro­fi­tosa. Va tre­ba­llar amb ins­ti­tu­ci­ons, empre­ses i per­so­nat­ges cone­guts (Peter Gabriel, per exem­ple) per tal d’aju­dar-los a gene­rar idees tot pen­sant d’una manera alter­na­tiva. Amb dese­nes i dese­nes de lli­bres publi­cats, és segu­ra­ment l’autor més prolífic sobre pen­sa­ment cre­a­tiu. De Bono insis­tia en un tema que em sem­bla de cab­dal importància: deia que la cre­a­ti­vi­tat havia d’afe­gir valor. La cre­a­ti­vi­tat sense valor no ser­veix per a gran cosa, afir­mava sem­pre. I és cert: ser cre­a­tiu pel gust de ser cre­a­tiu està molt bé, però si a més som capaços d’inno­var amb èxit segur que tot ple­gat haurà val­gut més la pena. De què ser­veix una porta tri­an­gu­lar?, em va dir un dia. Si no som capaços de demos­trar que és millor que les por­tes rec­tan­gu­lars, pot­ser hau­rem de rebut­jar la idea i pen­sar en una altra cosa.

Adeu-siau, mes­tre de Bono. Que els àngels guar­di­ans del cel de la cre­a­ti­vi­tat et por­tin fins al paradís. Un paradís amb bar­rets de colors, meda­lles de valor, saba­tes per a l’acció i pen­sa­ments cap­gi­rats. Gràcies per tot el que ens has ense­nyat.

Nota al marge: Per­do­neu la com­pa­ració, però no ha dei­xat de sor­pren­dre’m la pro­xi­mi­tat de les morts de Franco Bat­ti­ato i Edward de Bono, dos mes­tres del pen­sa­ment pro­vo­ca­tiu, dos ments inqui­e­tes i pro­fun­da­ment cre­a­ti­ves. Dues per­so­nes que van dedi­car la seva vida a fer-se mol­tes pre­gun­tes i a inten­tar con­tes­tar-les. Al final, què és la vida sinó una immensa pre­gunta?