L’expli­cació està en la com­ple­xi­tat del tema de la cri­mi­no­lo­gia econòmica i en el fet que ha estat colo­nit­zat per mol­tes per­so­nes que con­si­de­ren que ha d’estar fora de l’àmbit de la ciència. Jo opino tot el con­trari i ho vull demos­trar amb aquest lli­bre, que vol obrir una bretxa a par­tir d’una explo­ració de tipus científic.

Tota la infor­mació que rep la soci­e­tat ve del món acadèmic, periodístic i polític, en què es fan unes afir­ma­ci­ons amb una con­tundència que no està supor­tada per dades, i amb aquesta con­tra­dicció fa trenta anys que vivim. Pen­sem que tenim una cer­tesa de l’impacte de, per exem­ple, l’explo­tació sexual de dones, el nar­cotràfic o la cor­rupció, i no és cert. I això fa que la soci­e­tat rebi una imatge dis­tor­si­o­nada i poc clara del cos­tat més fosc.

Aquesta és la gran pre­gunta i no té una res­posta genèrica perquè els països tenen codis penals dife­rents i això difi­culta la com­pa­ració. Hauríem d’anar delicte per delicte. Pot­ser el punt de mira s’ha de posar en la cor­rupció i el delicte fis­cal, els ano­me­nats delic­tes de coll blanc, que és on hi ha gran part del pastís i que són el 88% del total. Si aga­fem la mal­ver­sació de cabals públics, que és un delicte molt freqüent, jo crec que Espa­nya podria estar en la mit­jana o un pèl per sobre de la mit­jana euro­pea. Per sota dels països de l’est d’Europa, però per sobre dels països de l’oest. Però en allò que Espa­nya és cam­pi­ona és en cor­rupció urbanística, no en tinc cap mena de dubte, mal­grat que no hi ha estu­dis com­pa­ra­bles al meu en altres països.

Sí, és un càncer. Una comissió del Par­la­ment Euro­peu va anar a València per fer un informe i la con­clusió va ser que el grau de devas­tació de les ciu­tats i pobles d’Espa­nya, almenys a la costa, és extrem. S’ha produït una mena de des­trucció mas­siva del patri­moni que és irre­cu­pe­ra­ble.

La ràpida libe­ra­lit­zació dels mer­cats finan­cers a par­tir d’un moment, la des­pro­tecció del sòl l’any 1997 i les faci­li­tats dels governs per atreure capi­tal inter­na­ci­o­nal van crear les con­di­ci­ons perquè els béns immo­bles espa­nyols es con­ver­tis­sin en un dels sec­tors més endi­a­bla­da­ment lucra­tius del món. També per les acti­vi­tats il·lícites, perquè el patri­moni pro­te­git per llei es va des­pro­te­gir i va gene­rar unes plusvàlues enor­mes que van incen­ti­var molts ajun­ta­ments i els seus regi­dors a accep­tar sub­orns per acce­dir a la des­pro­tecció, sense obli­dar que tot això genera una pros­pe­ri­tat local impor­tant i una com­pli­ci­tat gene­ra­lit­zada amb aques­tes ope­ra­ci­ons.

És molt impor­tant enten­dre que a Espa­nya els delic­tes es denun­cien en funció de con­jun­tu­res polítiques, no de si es pro­du­ei­xen les con­duc­tes o no. La soci­e­tat ori­enta el seu radar cri­mi­nològic cap a deter­mi­nats punts i oblida con­cen­trar-los en d’altres. És un procés molt selec­tiu i induït pels matei­xos governs.

El més curiós del cas català és que, històrica­ment, els governs de Jordi Pujol van tenir casos molt sonats que, mal­grat tot, van ser sis­temàtica­ment fre­nats tant a Cata­lu­nya pels governs de la Gene­ra­li­tat, com també per l’exe­cu­tiu cen­tral; no hi havia gaire interès a des­ta­par i denun­ciar aquests casos, perquè l’ano­me­nada mino­ria cata­lana tenia un pes molt impor­tant tant en els governs del PP com del PSOE. Això va fer que l’opinió pública cata­lana tingués una per­cepció dis­tor­si­o­nada de la cor­rupció a Cata­lu­nya. I que la per­mis­si­vi­tat s’ocultés també dar­rere de la pos­si­bi­li­tat que al final es trac­tava de denúncies con­tra Cata­lu­nya i no con­tra els cor­rup­tes cata­lans. I això ha fun­ci­o­nat, fins que es va des­ta­par el cas dels Pujol.

En el període 2000-2015, els delic­tes econòmics van gene­rar una renda il·lícita de 68.700 mili­ons d’euros, un 7% del PIB intera­nual mitjà durant el mateix període. Com deia, els delic­tes de coll blanc són el 88% del total, i la cor­rupció s’endú el premi gros, amb 39.900 mili­ons, men­tre que els delic­tes con­tra la hisenda pública, és a dir, els delic­tes fis­cals en els quals les quo­tes que s’hau­rien d’haver satis­fet superen els 120.000 euros per any i delicte, repre­sen­ten uns 20.000 mili­ons cada any.

Aquests 20.000 mili­ons d’euros per delic­tes fis­cals són, sens dubte, els més viat­gers. Són els que més s’apro­fi­ten de la inter­na­ci­o­na­lit­zació i la libe­ra­lit­zació dels flu­xos econòmics. Són fraus a l’impost de soci­e­tats, però també a l’IVA. Els grans casos penals d’IVA són inter­na­ci­o­nals que tenen a veure amb la impor­tació i expor­tació de pro­duc­tes i són també cons­truc­ci­ons fis­cals que si no s’har­mo­nitza a la UE i a tot el món són molt difícils de com­ba­tre. Els 20.000 mili­ons que comento són eva­dits il·legal­ment, però se n’hau­rien d’afe­gir molts més que sur­ten del país de manera legal i que hau­rien de pagar impos­tos.

El des­vi­a­ment de sub­ven­ci­ons és un perill real, però també és una opor­tu­ni­tat per fis­ca­lit­zar millor els comp­tes públics. La garan­tia més gran és l’existència d’un cos de fun­ci­o­na­ris públics ben pagat, ben qua­li­fi­cat i amb el lla­pis ben afi­lat.

No, estic pre­pa­rant una segona part d’àmbit inter­na­ci­o­nal.