DE MEMÒRIA
Teoria de les necessitats
Segons Oskar Lange, l’economia explica la producció i la distribució de béns que serveixen per satisfer necessitats humanes. Per tant, l’economia ens porta directament a conèixer les necessitats.
Les dites necessitats bàsiques, però, són extremadament complexes. L’alimentació, per exemple, és bio, és clar, però també és cuina, família, grup, festa, símbol, art. Un cuiner pot ser una de les cent personalitats més innovadores del món.
L’eliminació de residus corporals pot ser difícil. El 2013, l’OMS va instituir la celebració anual del 19 November World Toilet Day. Cap sorpresa al país dels caganers (L’Econòmic, 10/1/2021). El doctor Xavier Aldeguer, de l’Hospital Trueta de Girona, explica que els budells són el segon cervell.
El manteniment de la temperatura del cos, i una certa protecció física, és a l’origen del fet de vestir-nos, però aquesta necessitat ha esdevingut l’eix de la vida de molta gent: la que vol seguir la moda de cap a peus o la que vol crear una nova moda.
La seguretat física ha dut a fabricar ginys mortífers. A la sala Oval del MNAC s’exhibeixen les reconstruccions de dos avions de guerra soviètics del 1937: un bombarder i un caça català, fets a la Sènia.
La necessitat de relacions sexuals és, alhora, biològica, social, cultural, etcètera. I no es confon amb la necessitat de reproducció. La Generalitat va ser pionera, el 1936, amb l’aprovació de la lliure interrupció de l’embaràs als hospitals públics.
La mobilitat i la comunicació tenen múltiples formes: una de les grans cites del món actual és un congrés que es fa, justament, a la Fira de Barcelona, a l’entorn d’una petita màquina amb antena fractal que anomenem mòbil.
L’habitatge, i el dret a la ciutat (Lefebvre, 1968), són bàsics, és clar. Són aixopluc, aïllament, connexió. Ah! segons la revista Time Out International, de Londres, el 2020, el primer d’una llista dels quaranta millors barris del món és l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. Un invent, inicialment, d’Ildefons Cerdà (1859).
La salut, el no dolor, són necessitats bàsiques, és clar. Són en un camp en què també és determinant l’actuació de les polítiques públiques. Com a mínim, des de la creació, el 1401, d’un hospital general: l’Hospital de la Santa Creu. O, ben segur, des de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 (vegeu L’Econòmic, 3/5/2015)
Ara, hi ha necessitats suposadament no bàsiques que han estat sempre -i segueixen sent, potser més que mai- necessitats de totes les edats, de tots els sectors, de cada dia. Per exemple, la necessitat de narrativa, de sèries, que ens expliquin contes (vegeu L’Econòmic, 14/2/2021).
En la satisfacció de totes aquestes necessitats el sector públic juga un paper clau. El 2010 es podia parlar de “la viabilitat de la independència” tal com havien fet Joan Crexells el 1923 i Joan P. Fàbregas el 1932 (L’Econòmic, 8/6/2010, i 1/6/2013). El 2021, tothom sap perfectament que la independència de Catalunya, i dels tres Països Catalans, és viable. I tothom sap que la (poca) independència econòmica d’Espanya s’ha anat aconseguint gràcies a l’acció dels catalans (vegeu L’Econòmic, 25/5/2013). El problema ara és un altre: la segona globalització i la revolució digital demanen un nou tipus d’estat. L’Estat espanyol (es va veure durant el judici als líders independentistes) és pura obsolescència. Només la independència dels Països Catalans el pot sacsejar. Tindria -tindrà- al costat un bon exemple.
La pesseta
El 1808, quan Catalunya formava part de França, es van encunyar unes peces petites: les pessetes. El 1868, el ministre d’Economia de l’Estat espanyol, el català Laureà Figuerola, va substituir les 120 monedes que hi circulaven per una de sola: la pesseta. Va durar fins al 2002.
