Els sostres del preu del CO2
La UE vol collar més en el procés de descarbonitzar l’economia, però el perill que s’especuli amb el CO2 hi és
En la ruta per descarbonitzar l’economia, una de les eines principals de la UE és el sistema de comerç d’emissions de la UE (ETS), que imposa un preu al CO2 i redueix el límit de les emissions de determinats sectors econòmics cada any.
Ara la Comissió Europea proposa una reforma en què es redueix encara més el límit d’emissions de la indústria, tot augmentant la taxa anual d’emissions i eliminant gradualment els drets d’emissió per a l’aviació, a més d’incloure per primer cop les emissions del transport marítim. Hom també proposa un sistema de comerç per a la distribució de combustible per al transport per carretera i els edificis. Així mateix, es constituirà un fons social per al clima, que es nodrirà dels ingressos d’aquest mercat per finançar projectes d’eficiència i energia neta.
El problema del mercat és que la cotització de la tona, que ara supera els 56 euros, ha acabat estimulant l’especulació. Com explica Ismael Romeo, CEO de Sendeco2, empresa d’intermediació en el comerç de drets, “la voluntat de la UE ha estat sempre que els preus fossin alts, per fomentar la reducció d’emissions, però això al mateix temps ha determinat que hi hagués la percepció que es tractava d’un mercat protegit, i això ha determinat que hi entressin inversors no naturals, tot cercant refugi” i atrets pel fet que la cotització s’ha elevat un 800% del 2018 ençà. En tot mercat l’especulació és inevitable, però en aquest cas “s’han disparat”, com reconeix Romeo, que ens recorda que els preus actuals eren els que es preveien per al 2030. Són diverses les veus que demanen alguna una mena de control en l’evolució del mercat, atès que hi ha indústries que no tenen encara capacitat per invertir en el canvi tecnològic per no haver d’adquirir drets d’emissions, amb aquests preus.
La proposta actual planteja també altres reformes innovadores, com ara els drets de frontera, que penalitzen importacions amb càrrega de CO2. Una proposta que no troba el consens absolut al si de la comunitat d’estats i que de ben segur que haurà de ser adaptada. De fet, com assenyala Romeo, “amb la proposta de la CE, el preu del CO2 tampoc ha arribat a límits insostenibles, cosa que vol dir que es descompta que el mercat s’adaptarà, dins d’una perspectiva més realista”.
Al voltant d’incloure en el mercat el transport i l’habitatge, Romeo avisa que “possiblement qui acabi pagant sigui el consumidor, com ja passa amb el rebut de la llum”.
Per a Elvira Carles, directora de la fundació Empresa & Clima, “és clar que el preu continuarà pujant i que ens plantarem al 2050 amb 80 euros per tona. És la manera de pressionar tothom perquè implementi tecnologia per descarbonitzar processos.” Tanmateix, hi ha un sentiment de neguit en el món empresarial, amb aquests preus que “poden ofegar empreses i provocar deslocalitzacions.” En alguns sectors industrials, hom tem que caigui el marge de benefici. Carles també observa que el mecanisme de frontera per fiscalitzar productes que arriben sense impost sobre CO2 “pot tenir problemes amb l’Organització Mundial del Comerç, i per això presumiblement la CE només ho aplicarà a cinc sectors a partir del 2026: acer, ciment, fertilitzants, alumini i elèctriques”.
El cap de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Salvador Samitier, expressa els seus dubtes sobre la integració al mercat d’un sector com el del transport: “No crec que hi hagi una integració total, no sabem si el sector podria suportar un preu de tona a més de 50 euros, podria haver-hi massa distorsions.” Al voltant de l’ajust de carboni en frontera, recorda que “les assignacions gratuïtes s’havien concebut justament per protegir les empreses europees de la deslocalització, i si ara en frontera s’imposa una taxa al CO2 de les importacions, això és incompatible amb les assignacions gratuïtes, que la UE volia anar reduint d’aquí al 2030”. L’eina, com preveu, “pot forçar altres economies a aplicar polítiques de clima tan exigents com les de la UE”.
Amb la proposta, tornem al debat de si mercat o impostos, per reduir emissions. Com diu Samitier, “la UE opta pel mercat, perquè de capacitat impositiva no en tenia, tot i que ara mateix es treballa per arribar a una harmonització fiscal en aquest camp”. Reconeix que “el mercat dona una certa flexibilitat, i que adequar-se als canvis és un procés lent”. Al final, com diu, el que es busca és “donar un preu al CO2 , i tant és el mitjà que es triï”.
UE, la Xina i la resta del món
Aquest estiu s’ha posat en marxa el mercat de drets d’emissions més gran del món, el de la Xina, amb 2.225 empreses participant en la primera fase, responsables del 40% de les emissions al gegant asiàtic, 5.600 milions de tones de CO2 . Com diu Ismael Romeo, “la voluntat de la UE sempre ha estat arrossegar els altres, i que ara aparegui un nou gran mercat com el de la Xina és un senyal molt potent, perquè podria cobrir el 25% de les emissions totals”. Com diu: “Amb una UE ferma i l’entrada de la Xina, els EUA, a mitjà termini, podrien crear un mercat nacional”, i anar més enllà de les experiències de transacció de CO2 sobre emissions elèctriques, a la Costa Est, o el mercat que Califòrnia vol configurar conjuntament amb Mèxic.