Vagi per enda­vant un acte de reco­nei­xe­ment de culpa, de con­trició, dirien els catòlics. Qui aquí escriu i tants supo­sa­da­ment espe­ci­a­lis­tes hem estat absur­da­ment pru­dents per una equi­vo­cada con­si­de­ració del risc en les nos­tres reco­ma­na­ci­ons de col·locació dels estal­vis durant anys i dècades. De forma més mani­festa en els dar­rers dotze anys, des que com a res­posta a la crisi finan­cera, el BCE va abai­xar els seus tipus de referència del 4,25 a l’1% en menys de deu mesos i va gene­rar la repressió finan­cera que segueix viva avui.

La rea­li­tat és que, igual a Espa­nya que a Cata­lu­nya, però de forma més intensa que en altres països, la situ­ació patri­mo­nial de molts estal­vi­a­dors és molt pit­jor del que ho hau­ria de ser per un per­sis­tent error col·lec­tiu a deci­dir el destí de gran part de l’estalvi dels par­ti­cu­lars, apos­tant per una teòrica segu­re­tat sense ren­di­ment. Un estalvi que en la majo­ria dels casos ha impli­cat sacri­fi­cadíssi­mes renúncies a con­su­mir, a gau­dir pro­ba­ble­ment d’una vida millor. Malau­ra­da­ment, això ha pro­vo­cat també que molts estal­vi­a­dors ni tin­guin ara per ara solu­ci­o­nada ade­qua­da­ment la seva jubi­lació allar­gada per la lon­ge­vi­tat i amenaçada per la crisi irre­solta de les pen­si­ons públi­ques, ni tin­guin la capa­ci­tat d’asso­lir altres objec­tius finan­cers com un traspàs patri­mo­nial gene­ra­ci­o­nal con­sis­tent o qual­se­vol altre objec­tiu de pla­ni­fi­cació finan­cera.

Sin­te­tit­zem per si no he estat prou clar: una part majo­ritària de l’estalvi i dels estal­vi­a­dors d’aquest país en els dar­rers trenta anys han inver­tit (o diríem “no han inver­tit”) d’una manera equi­vo­ca­da­ment con­ser­va­dora obte­nint ren­di­ments reals ina­pre­ci­a­bles o nega­tius. Evi­dent­ment, després de pas­sar el ras­pall dels tres grans ene­mics de l’estalvi: des­pe­ses, inflació i impos­tos.

L’estalvi finan­cer (comp­tes i dipòsits, fons d’inversió i pen­si­ons, valors, asse­gu­ran­ces de vida...) de les famílies espa­nyo­les era, a finals del pri­mer tri­mes­tre d’enguany, de 2,39 bili­ons d’euros, 3,2 vega­des la renda bruta dis­po­ni­ble. Doncs bé, almenys la mei­tat d’aquests actius finan­cers amb segu­re­tat, però pro­ba­ble­ment un per­cen­tatge supe­rior, o no han gene­rat ni gene­ren gai­rebé cap ren­di­ment o n’estan gene­rant de nega­tius, és a dir per­dent poder adqui­si­tiu (valor real). Per començar, apro­xi­ma­da­ment un 41% d’aquest patri­moni finan­cer de les famílies està situat en comp­tes cor­rents i dipòsits amb ren­di­ments nomi­nals zero o fins i tot nega­tius. Pen­sem que la inflació mit­jana dels dar­rers deu anys ha estat de l’1%. Tot el que nomi­nal­ment hagi ren­dit això o menys ha impli­cat empo­bri­ment. I això ha anat a pit­jor; a finals del 2019, els dipòsits repre­sen­ta­ven només un 38%, però el fort estalvi gene­rat durant la pandèmia per pre­venció i pels con­fi­na­ments, encara ha estat més con­ser­va­dor (o suïcida) que abans. Després dels comp­tes i dipòsits, i amb un 23% dels actius finan­cers totals hi ha par­ti­ci­pa­ci­ons en fons d’inversió i de pen­si­ons per uns 0,55 bili­ons d’euros. El ren­di­ment mitjà pon­de­rat anual d’aquests fons en els dar­rers deu anys ha estat del 2,5%, si deduïm l’1% mitjà d’inflació i un deter­mi­nat per­cen­tatge fis­cal al desin­ver­tir ja es veu que la ren­di­bi­li­tat es queda en un pobre 1% real, si bé els inver­tits en fons més con­ser­va­dors (els ano­menàvem sense risc!) evi­dent­ment encara han ren­dit menys i fins i tot diver­sos grups impor­tants de fons no sur­ten de ren­di­bi­li­tats reals nega­ti­ves. Millor no entrem en les per­cep­ci­ons d’asse­gu­ran­ces de vida i en els ren­di­ments de les acci­ons espa­nyo­les que tam­poc han gene­rat grans ale­gries en el mateix període dels dar­rers deu anys.

Aquesta trista història que acabo de sin­te­tit­zar hau­ria de for­mar part del conei­xe­ment impres­cin­di­ble en la tan necessària alfa­be­tit­zació finan­cera pen­dent en aquest país. I un cop mínima­ment entès aquest abe­ce­dari, exi­gir, com sem­bla que ha deci­dit assu­mir la Comissió Euro­pea, un marc de nor­ma­tiva i estruc­tura d’inclusió finan­cera que faci­liti pre­ci­sa­ment la inversió en els mer­cats de capi­tals, ren­di­ble a mitjà ter­mini i faci­li­ta­dora dels objec­tius finan­cers per­so­nals dels estal­vi­a­dors. Què es neces­sita? Doncs un accés digi­tal segur i barat, l’edu­cació o cul­tura finan­cera sufi­ci­ent, trans­parència màxima en els pro­duc­tes i en la infor­mació, asses­so­ra­ment asse­qui­ble i de qua­li­tat per conèixer la idoneïtat i l’ade­quació de cadascú a cada inversió, faci­li­tat per recórrer i sal­va­guar­des legals davant d’abu­sos. Aquesta ini­ci­a­tiva de la Comissió Euro­pea no es desen­vo­lu­parà en uns quants mesos, neces­si­tarà anys. Men­tres­tant, pren­guem-nos més seri­o­sa­ment el destí del nos­tre estalvi a mitjà i llarg ter­mini (quasi tot) i, defi­ni­ti­va­ment deci­dim i no ens sàpiga greu voler enri­quir-nos del nos­tre esforç estal­vi­a­dor.