Del món VUCA al món BANI
Quan em van oferir l’oportunitat d’escriure aquest article per a L’Econòmic, una pluja d’idees va assaltar el meu cap, un remolí desordenat, intens, gairebé caòtic... fins al punt que la meva resposta va ser i... de què parlo? Són tantes les coses que voldria compartir i contrastar que m’ha resultat una mica complex trobar el focus. Complex perquè complexos són els temps que estem vivint! I d’això és del que voldria parlar, de la complexitat.
Sonarà estrany llegir-ho, però he estat una apassionada de VUCA, he desenvolupat la meva carrera professional en un entorn constant de canvi, aprenent a transitar entre allò rígid i allò flexible, de la meva tasca a la nostra responsabilitat, de les instruccions a la inspiració, de les sitges a la transversalitat, de la individualitat a la complementarietat... En un camí infinit d’evolució i d’aprenentatge.
El món VUCA (volàtil, incert, complex i ambigu en les seves sigles angleses) va venir a reptar-nos, a imprimir acceleració en la necessitat de canvi; va venir a posar en evidència la caducitat d’allò preestablert. Sempre vaig sentir que VUCA era la crua i tossuda realitat en el sentit que no era possible obviar-lo, que no era una cosa que passaria, que no era una crisi... Havia vingut per quedar-se i ens havíem de preparar per a això.
Us deveu haver fixat que he estat parlant de VUCA en passat. El món VUCA era tossut: com més l’ignoraves, més gran es feia... I així va agafar tal dimensió que vaig començar a pensar que això ja era més que VUCA: el món s’estava enfonsant? Què era aquest caos? Una pandèmia? Desastres climàtics?
I una tarda del febrer passat, atenent un webinar, va aparèixer per primera vegada davant meu BANI: un terme encunyat, crec, cap al 2016 per Jamais Cascio, membre de l’Institute for the Future i un dels Top 100 Global Thinkers de la revista Foreign Policy. En paraules de Cascio, BANI és “un marc que ens permeti il·lustrar l’escala de les disrupcions, el caos en curs i quin tipus de respostes serien útils”. Entendre el sentit del que està passant, per acceptar-ho i poder actuar.
BANI (Brittle, Anxious, Non-linear & Incomprehensible) fa referència a un món fràgil, que genera ansietat, impredictible, en què causa i efecte no encaixen i del qual, per tant, ens veiem incapaços de comprendre i aprehendre.
És impossible ignorar BANI com vam fer, en general, amb VUCA. És impossible que calcem el seu peu a les nostres sabates com van tractar de fer les germanastres de la Ventafocs; a BANI no se’l pot modelar, manipular, obviar ni enganyar... BANI és, i qualsevol intent o il·lusió de domini ens deixarà fora de joc.
Ja no hi ha respostes segures, ni procediments sòlids, ni visions a llarg o a mitjà termini... Es tracta d’aprendre de nou; d’acceptar la vulnerabilitat i la humilitat del no saber, l’aleatorietat de la resposta; d’unir esforços per dibuixar noves formes i maneres de fer; de provar-les, desestimar-les o millorar-les amb agilitat, flexibilitat, resiliència, confiança i col·laboració.
BANI requereix resiliència enfront de la fragilitat dels sistemes. Empatia, confiança, desconnexió i atenció plena per esmorteir l’ansietat. Visió sistèmica i adaptabilitat per conviure amb l’aleatorietat de la resposta. Transparència, treball col·laboratiu i intuïció per navegar en allò incomprensible.
Conceptes com gestió del canvi, customer centric, employee centric, data governance, analytics, design thinking, scrum, kamban, lean, OKR, cloud, sostenibilitat... ja formen part del nostre dia a dia.
Mare meva!, deveu estar pensant –si és que heu seguit llegint–, això sembla un article de ciència-ficció com aquell programa de ràdio dels anys trenta? Com era?... La guerra dels mons!, el famós programa d’Orson Welles que va aconseguir sembrar el pànic. Ni de bon tros és la meva intenció, precisament tot el contrari.
Vull generar consciència per a l’acció, per a l’evolució conscient i calmada, res de presses, res de curses, no pas a la babalà, no és el moment d’això. Precisament, quan ja estem esgotats, saturats, no és moment d’afegir més pressió, però potser sí que és el moment d’aturar-nos i escoltar, mirar, observar, sumar. Hi ha una dinàmica Agile que és la retrospecció o la cuina que anomenem, en coaching, d’equips. Aturar-se i gaudir del que s’ha aconseguit, donar-se feedback constructiu, agrair, reconèixer-se, carregar energies, carregar-nos de motius i il·lusió per seguir descobrint aquest món de caos que no és altre que el nostre.
Potser sí que ja és el moment de les organitzacions amb consciència que són capaces de construir un món millor i que fan possible la plenitud de les persones, com diu el nou manifest presentat recentment per la Fundació Factor Humà (www.factorhuma.org). Potser els professionals d’aquestes organitzacions tenim la responsabilitat que sigui així. I parlo només de potser perquè ja hem vist que no hi ha respostes, malgrat que són potsers amb molta força.
Us apunteu a descobrir què hi ha més enllà?