Pràctica clínica i innovació: jugant a ser divergents

Els pro­fes­si­o­nals de la salut del nos­tre entorn han tin­gut una for­mació que encara ara està man­cada de fres­cor en el mètode docent, len­ti­tud en la incor­po­ració dels avenços científics i omissió d’incor­po­ració dels can­vis en l’entorn tec­nològic. I això hau­ria de ser un deure en els comp­tes de resul­tats de les estruc­tu­res docents i dels pro­fes­si­o­nals. La distància entre el món en què aquests últims s’acre­di­ten com a titu­lats i l’entorn tec­nològic en què habi­ten i exer­cei­xen poste­ri­or­ment és expo­nen­ci­al­ment i pro­gres­si­va­ment diver­gent. Sovint viuen ins­tal·lats en com­par­ti­ments estancs i, en aquest cas, l’atenció sanitària (assis­ten­cial, pre­ven­tiva, docent, de recerca o de salut pública) no es parla gaire amb la inno­vació, és a dir, amb la incor­po­ració dels avenços tec­nològics a la pràctica clínica.

I tam­poc no tenen clar mol­tes vega­des que la seva acti­vi­tat s’ha de recol­zar en diver­ses colum­nes que han de ser del mateix diàmetre i que també n’ani­ran incor­po­rant de noves: assistència, docència, recerca, divul­gació, apli­ca­bi­li­tat clínica, inno­vació, ciències soci­als, atenció a la salut men­tal, etc. La pràctica clínica està plena de coti­lles, mol­tes pre­so­ne­res dels pit­jors dei­xos en l’atenció sanitària a les per­so­nes (i en les rela­ci­ons inter­per­so­nals i en la ciència): la recerca cons­tant de segu­re­tats en lloc d’incer­te­ses i la falta de pen­sa­ment crític com a base estruc­tu­ral del conei­xe­ment. Contrària­ment, el model del conei­xe­ment mèdic és expan­siu i sense por­tes en el mar de la ciència.

Un dia des­co­brei­xen que les rates que neces­si­ten per a un pro­jecte de recerca exis­tei­xen i que les tenen els veïns del labo­ra­tori del pis de dalt, que no saben què expli­car als engi­nyers biomèdics que fan una estada al ser­vei, que no ente­nen les xar­xes soci­als dels seus fills i filles, que no cal escriure en paper, que la pres­cripció ha de ser electrònica, que el curs clínic electrònic pot ser com­par­tit amb els pro­fes­si­o­nals de l’atenció primària, que la rea­li­tat vir­tual és un recurs docent bru­tal, que hau­ran d’apren­dre a fer ser­vir el nou Offi­ce365 que s’acaba d’imple­men­tar al seu cen­tre de tre­ball, que les vide­o­con­ferències ja han pas­sat a for­mar part de les nos­tres vides per sem­pre, que les app encara seran bàsiques durant un temps per comu­ni­car-se amb les per­so­nes a qui ate­nen cada dia i que el avenços tec­nològics ja són els subs­trat de la pràctica clínica.

L’atenció sanitària s’ha basat en els últims anys i decen­nis en l’evidència científica, com una mena de con­jur en la pràctica clínica i eguzki­lore en la lite­ra­tura mèdica. I n’ha fet la sus­ten­tació de pro­to­cols i deci­si­ons clíniques, bus­cant una con­sistència con­fir­matòria però que habi­tu­al­ment ha por­tat a la con­clusió que “cal fer més estu­dis sobre aquest o aquell tema o qüestió”.

No obs­tant això, amb la pers­pec­tiva del temps que impla­ca­ble­ment ens allu­nya del model hieràtic i del conei­xe­ment pri­me­renc del pro­fes­si­o­nal, no només els avenços en el camp de la ciència i de la clínica, sinó també l’apa­rició de nous avenços glo­bals en tots els aspec­tes del conei­xe­ment ens abo­quen a la neces­si­tat de con­vo­car una taula de diàleg per­ma­nent per tal de diri­mir les divergències en el con­text de la medi­cina com a ciència de la vida, de tota ella, i per tant, cons­tant­ment can­vi­ant.

Els pro­fes­si­o­nals de la salut hem d’incor­po­rar l’espe­rit de la dis­cussió, amb el matís més anglo­saxó i que en la seva pri­mera accepció no vol dir tant bara­llar-se com expo­sar argu­ments i con­si­de­ra­ci­ons con­tra­po­sats o no al vol­tant d’una qüestió. Així es creix i s’avança, a la con­tra. A la vegada, però, cal incor­po­rar al diàleg cons­tant una mica d’inter­dis­ci­pli­na­ri­e­tat. Pro­ba­ble­ment, s’ha de fer una reflexió per part de pro­fes­si­o­nals, els que pre­nen deci­si­ons –res­pon­sa­bles de polítiques assis­ten­ci­als i de salut pública– i població gene­ral. I això ens porta a la pre­dicció del “pit­jor”, quan algú et diu: “Aquesta tarda hem de par­lar.”