Déu creà la balança i el diable la romana
Fa vint anys, el curs polític estava marcat per les pressions per fer públiques les balances fiscals. Aleshores, em era a Madrid com a alumne de la Universitat CEU San Pablo. Casualment, un dels meus professors formava part de l’equip d’experts del Ministeri d’Economia i Hisenda al qual es va encarregar un primer càlcul de les balances fiscals.
Com és natural, ens anava posant al dia de l’avenç dels seus treballs. D’entrada, ens va avançar que fins aleshores ningú coneixia amb exactitud ni el pes de les balances fiscals, ni el seu veritable impacte en l’economia de cada comunitat autònoma. El curs següent (2002), ja havien donat per acabat aquell primer estudi i, tot i que no va entrar en detalls, ens va reconèixer que les dades resultants havien estat tan profundament demolidores, que el Ministeri d’Economia havia decidit no publicar-les mai. Era una qüestió d’estat.
La seva publicació hauria provocat un terrabastall polític sense precedents, ja que hauria afegit benzina al foc de les reivindicacions catalanes i, encara més, negava el relat del gran Madrid com a motor econòmic d’Espanya, ja que els resultats obtinguts posaven en qüestió la viabilitat del model centralista de l’Estat espanyol.
Malgrat les creixents pressions polítiques provinents de Catalunya, els tècnics del ministeri es van prendre quatre anys més per refer la metodologia de càlcul en col·laboració amb els serveis d’estudis d’entitats financeres privades. A aquell nou equip se li va donar per endavant els resultats (políticament assumibles) de les balances fiscals i algunes directrius a seguir. La idea era trobar una metodologia de càlcul que permetés aproximar les seves conclusions tan com fos possible als resultats que el govern havia ofert als experts. I encara van trigar quatre anys més a publicar-les, tot esperant que la pressió de la societat civil catalana minvés amb l’ajut d’alguns partits sucursalistes. Així és com el 2009 el govern espanyol es va atrevir a fer públiques les balances fiscals amb dades del 2005.
Tal com el nostre professor ens havia avançat, Catalunya era la comunitat que més aportava en termes absoluts (uns 22.500 M€ anuals), però no ho era en termes relatius per habitant, ja que aquest dubtós honor li correspondria a les illes Balears. A més, el País Valencià quedava com a aportador net, tot i tenir una renda inferior a la mitjana espanyola. Cal precisar, però, que aquelles dades eren el resultat polític que el ministeri havia exigit als tècnics. Que aquella metodologia hagi pogut donar resultats precisos a Alemanya no garanteix que doni uns resultats igualment precisos a Espanya. En primer lloc, perquè el pes relatiu de l’ocupació pública sobre el conjunt del mercat laboral a Espanya no és comparable al d’Alemanya. No es té en compte, per exemple, que hi ha comunitats amb 84 funcionaris per 1.000 habitants, mentre que d’altres només en tenen 20; com tampoc es té en compte la concepció centralista de l’Estat en l’oferta d’ocupació pública.
Finalment, tampoc es considera l’efecte distorsionador de l’economia submergia. Espanya té una taxa d’economia submergida similar a la mitjana europea (18% del PIB), però aquesta mitjana oculta el fet que hi ha 30 províncies amb taxes d’economia submergida entre el 30 i el 40%, només comparables a les d’Albània o Moldàvia. I tenint en compte que la posició de cada comunitat en el finançament econòmic no es calcula segons la renda familiar disponible, sinó segons el PIB, resulta que les comunitats amb majors taxes d’economia submergia són receptores netes del sistema de finançament autonòmic. I aquest és el veritable quid de la qüestió, perquè no estem enviant recursos a regions més pobres (en termes de PIB), sinó a les regions que més defrauden.
El model de fiançament autonòmic no només és injust, és ineficient, antieconòmic i contraproduent. El resultat és que aquest model impedeix el desenvolupament de les regions menys productives alhora que desincentiva la competitivitat dels territoris amb possibilitats de jugar en la lliga global perquè, a més, d’un dèficit crònic en inversió pública obliga a crear una vintena d’impostos addicionals a Catalunya inexistents en cap altra comunitat.