La tor­nada de l’estiu reflec­teix les ten­si­ons deri­va­des de les expec­ta­ti­ves de fina­lit­zació de la pandèmia. Colls d’ampo­lla en forma de falta de proveïments, aug­ment del preu dels nolis marítims i incre­ment de les matèries pri­me­res i de l’ener­gia. A això s’hi afe­gei­xen pro­ble­mes regi­o­nals que ho inten­si­fi­quen: des del Bre­xit i l’expulsió de la mà d’obra comu­nitària que trenca les cade­nes de dis­tri­bució al Regne Unit fins a l’enca­ri­ment del gas a Europa. Per no par­lar dels pro­ble­mes xine­sos amb la pesta por­cina, les cri­sis climàtiques regi­o­nals que inci­dei­xen sobre les colli­tes i les matei­xes dis­fun­ci­ons d’arren­car uns meca­nis­mes de pro­ducció i d’inter­can­vis mun­di­als -sobre­tot al sud-est asiàtic- després de vora dos anys al ralentí a causa de la covid. Una mica com les cues als res­tau­rants de la Costa Brava aquest estiu. I és que la demanda embas­sada durant tants mesos de res­tric­ci­ons pretén recu­pe­rar el temps per­dut imme­di­a­ta­ment.

Men­tre la SEAT redu­eix acti­vi­tat per falta de xips, uns altres con­su­mi­dors, bona part del jovent, també vol res­ca­ba­lar-se amb sor­ti­des i entrom­pa­des col·lec­ti­ves que sor­pre­nen les auto­ri­tats i la poli­cia. Sem­bla que si el con­junt de la soci­e­tat s’ha pas­sat defi­ni­ti­va­ment al carpe diem davant la incer­tesa i la fra­gi­li­tat en què la pandèmia ens ha aca­bat d’abo­car, part del jovent es refu­gia en el nihi­lisme. I és que només la mei­tat dels detin­guts pels greus alda­rulls -inclo­sos assalts a comerços i roba­to­ris- tenia ante­ce­dents penals. Espa­nya lidera la taxa d’atur juve­nil a Europa. Els joves que tenen feina van sal­tant d’empresa en empresa i de con­tracte en con­tracte, i amb unes con­di­ci­ons de tre­ball i d’hora­ris dra­co­ni­a­nes, perquè és la manera que els empre­sa­ris tenen d’adap­tar-se al minut a la demanda. És el just in time apli­cat als ser­veis per­so­nals, els grans cre­a­dors de con­trac­tació a hores d’ara. Per no par­lar de les nos­tres empre­ses emer­gents, que basen el seu èxit en una fle­xi­bi­li­tat que només acon­se­guei­xen amb la pre­ca­ri­e­tat.

Men­tres­tant, les veus de l’ortodòxia ens avi­sen que l’actual aug­ment de la inflació a Europa i als Estats Units com­por­tarà uns aug­ments dels tipus d’interès que poden ser letals per a totes les famílies, empre­ses i admi­nis­tra­ci­ons públi­ques for­ta­ment endeu­ta­des. Per a quasi tot­hom, vaja. I a l’altra banda de l’Atlàntic, Biden es troba amb pro­ble­mes en les seves pròpies files demòcra­tes per mate­ri­a­lit­zar el gran pla de des­pesa i d’inver­si­ons que ha de moder­nit­zar l’eco­no­mia esta­tu­ni­denca i ha d’acos­tar el país una mica més a l’estat del benes­tar euro­peu. La reducció d’aju­des als sec­tors energètics tra­di­ci­o­nals per fre­nar les emis­si­ons de CO2 topa amb als interes­sos ter­ri­to­ri­als que defen­sen part dels seus sena­dors. I és que pot­ser la part més dis­rup­tiva de la represa post­co­vid prové de l’assumpció per part dels prin­ci­pals governs occi­den­tals de la neces­si­tat d’afron­tar el canvi climàtic perquè el món no esde­vin­gui insos­te­ni­ble. I n’hi ha que s’hi opo­sen perquè veuen peri­llar el seu negoci basat en ener­gies fòssils i d’altres -com amb els drets d’emissió del CO2 a Europa- sim­ple­ment hi espe­cu­len.