Des del 27 de setembre passat, i amb efectes retroactius des del dia 1, el salari mínim a Espanya és de 965 euros en catorze pagues. Les preguntes immediates són: és molt?, és poc?, està en consonància amb el PIB que l’economia espanyola genera / pot generar? Tot són preguntes que, si no es pren un referent, comporten una alta càrrega de subjectivitat, per la qual cosa el més òptim és establir una comparació amb economies del nostre entorn; això sí, una comparació ponderada.

El gràfic adjunt mostra, per a una sèrie de països, el salari mínim en euros (2021) i el PIB per capita en euros (2020). En el cas d’Espanya, el salari mínim és l’anteriorment vigent, 950 euros, però per al que ens interessa tant és: tan sols caldria desplaçar lleugerament a la dreta el punt que representa Espanya: l’equivalent a 15 euros.

Una nota prèvia. En aquest cas, en el del salari mínim, el PIB per capita pren una rellevància especial. En sentit estricte, el PIB per capita, encara que es prengui com a tal, no és una mesura de la riquesa de cada habitant d’un país, ja que per arribar a la xifra es consideren tots els habitants d’aquell país tinguin l’edat que tinguin. Per la mateixa raó, no és una mesura de la productivitat. Tanmateix, dona una idea aproximada d’ambdues coses, sobretot perquè es poden fer comparacions entre països.

Bé, prenent com a referència Espanya, el gràfic queda dividit en quatre quadrants. A l’inferior esquerre, se situen aquells països amb un PIB per capita i un salari mínim inferiors als d’Espanya. En el quadrant superior esquerre, els països amb un PIB per capita superior a Espanya i amb un salari mínim inferior. En el superior dret, els països amb les dues magnituds superiors a les vigents a Espanya. I a l’inferior dret, països amb un PIB per capita inferior al d’Espanya i amb un salari mínim superior.

Del gràfic es poden ressaltar tres punts. D’una banda, que els Estats Units tenen un salari mínim absurd en relació amb la seva productivitat. En la campanya electoral, el senador Sanders va plantejar la pujada del salari mínim en el seu programa i tots els candidats a la presidència pel Partit Demòcrata van esmentar que era necessari incrementar-lo; de fet, algunes companyies l’han augmentat unilateralment, però oficialment allà segueix. D’altra banda, que els casos d’Irlanda i Luxemburg són totalment atípics, perquè en el primer, la majoria de l’activitat econòmica es troba situada a Dublín i al seu cinturó i, en el segon, perquè hi ha una gran concentració de la seva població activa en el sector serveis d’alt valor. I el tercer punt: Espanya es troba allunyada del nucli europeu (Alemanya, els Països Baixos i França), tant pel que fa al PIB per capita (riquesa, productivitat), com pel que fa al salari mínim; un fet, d’altra banda, ja conegut.

Ara bé, es pot establir una altra mesura del salari mínim: les vegades que el PIB per capita conté el salari mínim, és a dir, el nombre de salaris mínims als quals el PIB per capita equival. És el que recull el quadre adjunt. I aquí apareix la sorpresa.

Hi continuen havent tres grups i continua l’absurd existent dels Estats Units, però pel que fa al nucli central europeu, Espanya no n’està tan allunyada com ho semblava abans, ja que té la mateixa ràtio que Bèlgica, un punt més que França, un menys que Alemanya i quatre menys que els Països Baixos. I aquell aparent abisme que existia respecte a Portugal i Grècia no és tan gran. La conclusió? Doncs que donant per bo el que succeeix al nucli central d’Europa, el salari mínim d’Espanya pot ser que sigui baix per als que el perceben, però el cert és que es troba en línia amb el PIB per capita que Espanya genera, tot i que, en realitat, penso que els problemes són uns altres.

D’entrada, el salari mínim el perceben els que treballen la totalitat de la jornada laboral legal assignada a una setmana, que actualment està establerta en un màxim de 40 hores de feina efectiva, sense que la jornada diària pugui ser superior a vuit hores. És a dir, totes aquelles persones que són contractades per menys d’aquest temps perceben una remuneració proporcional a la jornada per la qual són contractades. El 2020, el 22,8% de les dones que van treballar i el 10,4% dels homes van tenir un contracte laboral a temps parcial (INE), i recordem que la durada del contracte pot ser d’hores. Quedeu-vos amb una dada que il·lustra la problemàtica anterior: a Espanya, el 15% de les persones ocupades, és a dir, que treballen, són pobres: perceben una renda que es troba per sota del 60% de la renda mitjana: 8.870 euros anuals per a les dones i 9.176 per als homes.

El segon problema té relació amb el poder adquisitiu del salari mínim: 965 euros per catorze pagues, no proporcionen el mateix poder de compra a Almendralejo, província de Badajoz, que a Hondarribia, a Guipúscoa. Ni li suposa el mateix pagar-lo a una empresa que genera un alt valor afegit perquè té una elevada productivitat que a una altra amb reduïda productivitat i un baix valor.

És a dir, el concepte del salari mínim és correcte, però el seu import hauria d’estar adaptat per zones i per activitats. Respecte al primer, la CEOE ho va plantejar recentment, tot i que l’oposició del govern va ser total amb l’argument que això suposaria la ruptura del mercat laboral, un raonament que no comparteixo. Vincular el salari mínim a tipus d’empresa i d’activitat, que jo sàpiga, és una cosa que no s’ha proposat mai.

Actualment s’estan sentint moltes coses sobre la conveniència d’elevar el salari mínim, així, sense vincular-lo a res més; de fet, el Premi de Ciències Econòmiques del Banc Central de Suècia de l’any en curs, el conegut Premi Nobel d’Economia, ha estat concedit a tres economistes que han treballat en profunditat l’argumentació que desvincula els augments del salari mínim amb els augments de la desocupació del factor treball. Actualment hi ha un interès que el salari mínim augmenti. Per què?

Sens dubte, penso que no és per raons de justícia social ni per augmentar la redistribució de la renda, sinó que és per raons molt més prosaiques. Un major salari mínim, suposa una major capacitat de consum per als que el perceben, la qual cosa redunda en una major recaptació fiscal i en majors cotitzacions socials, fet que, a més, contribueix, durant un temps, a una il·lusió econòmica de major riquesa per als seus perceptors. D’altra banda, també suposa majors costos per a les empreses que els paguen amb possibles efectes negatius si no són capaces de millorar la seva productivitat per compensar els augments produïts en el salari mínim.

En definitiva, penso que és un tema que encara està molt obert i que, desgraciadament, continua estant polititzat tot i que conceptualment estigui molt allunyat de la política.