Que les neu­rociències s’han posat de moda no és cap nove­tat. Tot­hom ha pogut ado­nar-se, en els dar­rers temps, de la pro­li­fe­ració (pot­ser abu­siva) de lli­bres, arti­cles, semi­na­ris, cur­sos i mes­trat­ges sobre la matèria. Es parla de neu­romàrque­ting, neu­ro­li­de­ratge, neu­ro­a­li­men­tació i així fins a l’infi­nit.

Però, conei­xem real­ment el nos­tre cer­vell? Per­so­nal­ment crec que, en els dar­rers temps, ens l’han expli­cat molt mala­ment. I a vega­des de manera mani­quea i poc ente­ne­dora. Un exem­ple; els hemis­fe­ris i la seva dominància. S’ha arri­bat a dir que les per­so­nes “d’hemis­feri dret” eren les cre­a­ti­ves, i sabem que no és exac­ta­ment així. Per sort, les coses són una mica més com­pli­ca­des. S’ha jugat a bons i dolents d’una forma frívola i poc científica, fent creure coses que no tenen gai­rebé res a veure amb la rea­li­tat.

És per això que m’ha encan­tat el lli­bre de la pro­fes­sora Lisa Feld­man, espe­ci­a­lista en neu­rociència afec­tiva de la Uni­ver­si­tat de Northwes­tern. Amb les seves refle­xi­ons sen­zi­lles i clares, ens ajuda a com­pren­dre millor la massa gri­senca que tenim al crani i que tan relle­vant és per a les nos­tres vides.

En pri­mer lloc, és impor­tant pen­sar que no tenim tres cer­vells (raci­o­nal, emo­ci­o­nal i ins­tin­tiu) com mol­tes vega­des s’ha dit. El cer­vell actua de forma unitària, i no podem par­cel·lar-lo com si fos un ter­reny a Vall­do­reix. Podem tenir por (emoció) d’una forma raci­o­nal (sen­tim perill immi­nent i res­po­nem) i podem estar fent una tasca apa­rent­ment raci­o­nal de manera incon­tro­lada i poc pro­duc­tiva (pas­sar-nos hores mirant les xar­xes soci­als).

Lisa Feld­man afirma que el cer­vell humà no està més evo­lu­ci­o­nat que el d’una rata o d’un dro­me­dari, sinó que, sim­ple­ment, ha evo­lu­ci­o­nat de forma dife­rent. Accep­tem aquest cop dur a la nos­tra pre­tesa “supe­ri­o­ri­tat” com a espècie? Escric aquest arti­cle men­tre se cele­bra la cimera mun­dial pel clima a Glas­gow i penso: seran les per­so­nes i no les rates o els dro­me­da­ris els qui es car­re­ga­ran el pla­neta amb la seva insu­por­ta­ble supe­ri­o­ri­tat?

Hem d’aban­do­nar també la clàssica zoni­fi­cació cere­bral. Ens han ense­nyat que hi ha una zona del cer­vell que s’encar­rega de la visió; una altra, del movi­ment, etc. El cer­vell és una xarxa, lite­ral­ment, i entén molt poc de zones. De fet, quan sen­tim por per un fet con­cret, per exem­ple, aquesta por pot estar cau­sada per l’acti­vació de dife­rents xar­xes alhora. I aques­tes xar­xes mai són les matei­xes! L’extra­or­dinària com­ple­xi­tat del fun­ci­o­na­ment cere­bral, basada en coa­li­ci­ons neu­ro­nals i en fenòmens reti­cu­lars exten­sos i mul­ti­for­mes, va molt més enllà del que fins ara ens han expli­cat.

Seria interes­sant que totes les per­so­nes que, amb bones inten­ci­ons, par­lem sobre el cer­vell en el con­text de l’empresa, fugíssim de sim­pli­ci­tats, mites, fal­se­dats i ine­xac­ti­tuds. “Només fem ser­vir un 10% del cer­vell”, “Estu­diar amb música de Mozart millora l’assi­mi­lació de con­tin­guts” o d’altres coses per l’estil hau­rien de des­a­parèixer d’una vegada per totes, perquè no fan més que con­fon­dre el per­so­nal.

Com a pro­fes­sor de neu­ro­cre­a­ti­vi­tat, cada cop tinc més clar que tot­hom pot desen­vo­lu­par les seves habi­li­tats cre­a­ti­ves: el nos­tre cer­vell aprèn contínua­ment, i un dels ingre­di­ents més impor­tants d’aquest apre­nen­tatge és la passió.