En temps convulsos el desafiament va de persones

En temps con­vul­sos tot es qüesti­ona, és inhe­rent a les per­so­nes, perquè ens porta a una forçada revisió de les res­pos­tes que uti­litzàvem per a un esce­nari que, de sobte, ja no és el mateix.

Quan l’entorn en què estem se’ns altera, quan el món que coneixíem i en el qual preníem deci­si­ons basa­des en una segu­re­tat més o menys rao­na­ble can­via, ens sen­tim vul­ne­ra­bles davant d’allò que és des­co­ne­gut, els dub­tes ens assal­ten i la inse­gu­re­tat s’ins­tal·la en nosal­tres.

I, en aquests moments tan com­ple­xos, el con­cepte “les per­so­nes al cen­tre” s’ha refer­mat, amb més força, a les empre­ses.

Tan­ma­teix, tot i que és el que escol­tem amb clare­dat i obser­vem que és veri­ta­ble­ment la intenció de les empre­ses, poques estan real­ment tre­ba­llant per con­ver­tir inten­ci­o­na­li­tat en rea­li­tat.

És com­pren­si­ble, en certa manera. Perquè aquest canvi implica que les àrees de talent de les empre­ses han de des­a­pren­dre i tor­nar a apren­dre a mar­xes forçades.

I aquest procés de canvi, com a humans que també són els res­pon­sa­bles i col·labo­ra­dors de l’àrea de talent, els posa en aquesta situ­ació d’inse­gu­re­tat davant d’allò que és des­co­ne­gut o, més ben dit, davant del que mai havien rea­lit­zat fins ara.

Quan la incer­tesa ens inunda bus­quem refe­rents, guies que ens aju­din a tro­bar el camí a seguir. Passa que, en aquesta ocasió, és gai­rebé impos­si­ble, encara que dis­po­sem d’alguns de cone­guts per tots com, per exem­ple, el cas Net­flix.

La rea­li­tat és que són molt poques les empre­ses que s’aven­tu­ren a assu­mir el risc de fer una trans­for­mació pro­funda en les seves orga­nit­za­ci­ons posant les per­so­nes al cen­tre.

Els pen­sa­ments here­tats i ins­tau­rats que encara es viuen en algu­nes orga­nit­za­ci­ons, lamen­ta­ble­ment, no evo­lu­ci­o­nen a la velo­ci­tat de l’evo­lució dels mer­cats, de manera que la por a allò que és des­co­ne­gut, la manca d’hàbit de tre­ba­llar sense refe­rents i l’espe­rança que “això pas­sarà i tot tor­narà a la nor­ma­li­tat”, aca­ben per impo­sar-se davant d’una inde­cisa volun­tat de canvi.

És cert que no és gens fàcil com­pren­dre i abraçar el canvi quan com­pro­ves que els teus esque­mes men­tals, pro­ces­sos i estruc­tu­res estan sent ine­fi­ci­ents per con­viure amb l’entorn actual i amb una cul­tura en con­tinu movi­ment en què el que aprens avui, en poc temps, queda obso­let.

Així és l’esce­nari en el qual estem. I, davant d’això, les empre­ses han d’esco­llir entre dues opci­ons: resis­tir i inten­tar tor­nar a allò que és cone­gut -encara que sig­ni­fi­qui cavar la seva pròpia tomba- o obrir-se, escol­tar les tendències, com­pren­dre el con­text i caçar les opor­tu­ni­tats que aquest des­a­fi­a­ment ens aporta.

Aquest repte ens brinda l’opor­tu­ni­tat d’estar en cons­tant apre­nen­tatge, desen­gan­xats del que se sap per donar opció al que es pot arri­bar a fer tren­cant límits.

Aquest des­a­fi­a­ment ens porta a assu­mir ris­cos, tenir men­ta­li­tat científica, crear hipòtesis, expe­ri­men­tar i anar des­co­brint a cada pas el camí de trans­for­mació que et por­tarà a con­viure amb la incer­tesa des de la nor­ma­li­tat.

Aquest des­a­fi­a­ment ens con­vida a ser valents per afron­tar rep­tes des­co­ne­guts i anar tre­ba­llant-hi sense por del fracàs, vivint-ho com un apre­nen­tatge neces­sari per fer el següent pas.

Aquest des­a­fi­a­ment neces­sita les per­so­nes, sense elles no serà pos­si­ble. Aquesta és la veri­ta­ble raó per la qual les per­so­nes han d’estar al cen­tre de les empre­ses si aques­tes volen man­te­nir-se i créixer amb èxit en el futur.

I és també la raó per la qual el gran des­a­fi­a­ment és per a l’àrea de talent, que haurà de sor­tir de la seva letar­gia i esque­mes tra­di­ci­o­nals, per ser valenta i con­tri­buir al fet que la seva empresa sigui sos­te­ni­ble en el futur.

El des­a­fi­a­ment és per a l’àrea de talent, que haurà d’injec­tar la cre­a­ti­vi­tat i inno­vació en l’ADN de l’empresa a través de la cre­ació d’un con­text i d’una cul­tura orga­nit­za­ci­o­nal que facin bri­llar el talent.

L’àrea de talent ha d’assu­mir la seva funció de crear una estruc­tura i unes dinàmiques que per­me­tin a l’equip humà ser àgil davant els can­vis impre­vis­tos i inno­va­dor per avançar-se a les neces­si­tats dels seus cli­ents, i ser per a ells la seva opció pre­fe­rida.

I, en aquesta pro­funda trans­for­mació, acom­pa­nyar les per­so­nes: faci­li­tar-los la com­prensió de l’entorn, fer-les partícips perquè obrin la seva ment i acon­se­guir que vul­guin con­tri­buir a aquesta trans­for­mació indis­pen­sa­ble.

Sens dubte, és el repte més gran que l’àrea de talent s’ha tro­bat mai, i també és la gran opor­tu­ni­tat per posar en relleu aquest talent i les per­so­nes al cen­tre.