No podia ser altrament, i el document de compromisos de la Cimera del Clima de Glasgow no ha acontentat tothom, i si per a uns la lluita climàtica roman estancada, d’altres creuen que a partir d’ara tot anirà de debò.

De la banda de l’escepticisme, veus com la d’Irene Rubiera, portaveu d’Ecologistes en Acció a Glasgow, es planyen que “no hi ha cap verb al text que generi una vinculació legal, és a dir, una obligació dels països a actuar, són tot invitacions”. Certament, si bé s’accepten les prescripcions de l’IPCC, una veritable fita, per evitar la pujada de les temperatures per damunt d’1,5 ºC, “la manca de vinculació d’acord amb la ciència fa difícil assolir-ho”. Tampoc no es garanteix prou a l’acord que la creació d’un fons per rescabalar dels impactes catastròfics sigui una realitat aviat. També plana la frustració sobre els fons d’adaptació, vistos com a insuficients, i el Fons Verd del Clima, 100.000 milions de dòlars promesos el 2009 i que ajornen la seva revisió fins al 2025. Demanar l’abandonament de la subvenció a combustibles fòssils ha passat al text, per als crítics, d’una exhortació ferma a una simple recomanació.

L’experta Marta Torres-Gunfaus, de l’IDDR (Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals), considera “un gran pas que a partir d’ara tot llenguatge de mitigació faci referència a l’objectiu de no depassar la cota d’1,5 ºC”, però no oculta que la consideració sobre els combustibles fòssils deixa dubtes: “En alguns països serà complicat reduir-los, no va ser només l’Índia que va pressionar perquè al document final es canviés eliminar per reduir.” Serà clau que es compleixi el compromís de solidaritat financera, massa curt amb aquesta promesa dels 100.000 milions, en el sentit “de donar suport per transformar l’economia alhora que es rescabala els països més vulnerables dels danys soferts pel canvi climàtic”. La cooperació és fonamental perquè moltes tecnologies de mitigació es desenvolupin en l’àmbit local, i “anem lents en aquest apartat”. I apareixen interrogants: “Quan s’ha de canviar de tecnologia? Ho faig més tard per maximitzar beneficis, però perjudicant la lluita contra el canvi climàtic? Si electrifiquem molt, estressarem el sistema energètic?” Com reflexiona: “Potser ja és hora d’abandonar la idea que podem seguir en el creixement econòmic infinit.”

El futur de la lluita per aturar l’emergència climàtica és de fet un gran joc geoestratègic ple d’esculls: “A la Xina i l’Índia no els va agradar gens que els diguessin: «Feu això», quan Europa i els EUA no han complert amb el fons de 100.000 euros. I això de penalitzar els seus productes d’exportació per la càrrega de CO2 els deixa en molt mala posició.” Certament, un dels nusos del debat és si cal computar a la Xina i l’Índia tot el CO2 que emeten les seves indústries, si és així per complaure la demanda global. Una altra veterana en COP, Elvira Carles, directora de la Fundació Empresa i Clima, aplica una anàlisi pragmàtica per destacar fites com que “ja es parli de tancar centrals tèrmiques, si no són de darrera generació, poden captar CO2 o fan un servei imprescindible”. Carles considera clau un acord de transparència que evitarà dobles comptabilitats de CO2, “i evitar així el greenwashing”. Carles té plena confiança que el fons dels 100.000 milions (ja s’hi havien dipositat 79.000 milions) “serà damunt la taula el 2023, i serà una quantitat més alta el 2025, per pal·liar els desastres climàtics, que van en augment”.

Una de les claus de volta en els anys a venir, en la seva perspectiva, serà “la posada en marxa arreu dels mercats de carboni, que fixin un preu prou dissuasiu, com ara els 60 euros per tona d’ara, perquè els empresaris facin un esforç per impulsar el canvi tecnològic”. El sostre d’1,5 ºC pot ajudar, en la seva opinió, “a accelerar el procés de contribució d’esforços dels països per enfrontar-se a l’emergència climàtica, es veuran obligats a renovar-los a l’alça”.