Bombes que són finançades

En aquests temps en què hom demana a la inversió finan­cera una visió soci­al­ment res­pon­sa­ble, i en què veiem com algu­nes enti­tats finan­ce­res con­tre­uen com­pro­mi­sos a no finançar, per exem­ple, els com­bus­ti­bles fòssils, dins l’esforç col·lec­tiu de miti­gar el canvi climàtic, encara ens tro­bem que bancs, asse­gu­ra­do­res i fons de pen­si­ons són encara malau­ra­da­ment impres­cin­di­bles en el finançament d’armes que es fan ser­vir en els con­flic­tes bèl·lics que asso­len molts indrets d’arreu.

Els experts infor­men que una de cada qua­tre armes (avi­ons mili­tars, bom­bes de dis­persió, míssils, tancs, fusells, muni­ci­ons, armes nucle­ars) no exis­ti­ria sense el finançament que la indústria mili­tar rep dels bancs, segons informa el Cen­tre Delàs d’Estu­dis per la Pau. Un dels dar­rers tre­balls de l’enti­tat, que ana­litza el finançament que les empre­ses d’armes han expor­tat a l’Aràbia Sau­dita i els Emi­rats Àrabs Units (EAU) en la guerra del Iemen, ens revela que cen­te­nars d’enti­tats finan­ce­res van dedi­car 607.000 mili­ons a les empre­ses sub­mi­nis­tra­do­res d’arma­ment als exèrcits de l’Aràbia Sau­dita entre el 2015 i el 2019. La banca espa­nyola hi va des­ti­nar 8.886 mili­ons d’euros, amb un espe­cial pro­ta­go­nisme per a BBVA i Banc San­tan­der, amb 5.231 mili­ons de dòlars apor­tats en un finançament que pro­ce­deix de recur­sos de comp­tes cor­rents, dipòsits o de la com­pra­venda d’acci­ons i bons, a més d’asse­gu­ran­ces per­so­nals i plans de pen­si­ons.

Jordi Calvo, coor­di­na­dor del Cen­tre Delàs, ens recorda: “La ràtio d’endeu­ta­ment de les empre­ses d’arma­ment és molt alta, arriba al 73%, i sense el suport dels bancs no podrien man­te­nir l’acti­vi­tat, hau­rien de tan­car, així que sem­pre han d’estar dema­nant crèdit per seguir tre­ba­llant.” I sovint el mateix Estat, a través del Minis­teri de Defensa, és el mateix sub­mi­nis­tra­dor de múscul finan­cer, a través de crèdits a l’R+D.

Hom pot pre­gun­tar-se si els bancs no ente­nen l’efecte repu­ta­ci­o­nal de les anàlisis que el Cen­tre Delàs ha publi­cat en els dar­rers anys en el con­text de la cam­pa­nya Banca Armada, que impul­sen diver­ses enti­tats soci­als.

“Sí que els bancs es plan­te­gen el dany repu­ta­ci­o­nal. De fet, davant la cam­pa­nya Banca Armada dels anys 2008 i 2009, ens van dir que agraïen la infor­mació que els havien pro­por­ci­o­nat i que pren­drien mesu­res.” D’ales­ho­res ençà, algu­nes enti­tats han fixat un pro­to­col intern, per dei­xar clar que no són inver­si­ons pro­ce­dents dels diners del cli­ent, sinó dels recur­sos pro­pis i que, en tot cas, a par­tir d’ara no hi hau­ria suport finan­cer per a fabri­cants de mines anti­per­so­nes, bom­bes de dis­persió i armes químiques i biològiques. “És a dir, es limi­ten a no finançar allò que és il·legal pels trac­tats inter­na­ci­o­nals.” Així mateix, Calvo recorda dels seus con­tac­tes amb repre­sen­tants dels bancs: “Asse­gu­ren que no inver­tei­xen en el ves­sant d’arma­ment d’empre­ses com ara Air­bus, Boeing i Rolls-Royce, que també tenen una àrea civil, però no ho acla­rei­xen pas, es refu­gien en el secret ban­cari.”

Val a dir, com remarca Calvo, que, en el cas espa­nyol, la indústria d’arma­ment, amb un volum de fac­tu­ració que oscil·la entre els 8.000 i 11.000 mili­ons d’euros, un 1% del PIB espa­nyol que “no li dona un paper cen­tral en l’eco­no­mia espa­nyola, n’és una part ínfima”. Hi afe­geix: “Un altre argu­ment en con­tra és que bàsica­ment depèn del pres­su­post de Defensa i, quant a l’expor­tació, un 60% del que fac­tura, no dei­xen de ser con­tac­tes que fa el mateix Estat espa­nyol, per a una indústria para­sitària que neces­sita que la seva inno­vació tec­nològica sigui for­ta­ment sub­ven­ci­o­nada.” Com diu, “no és estrany que els bancs, que ho basen tot en la ren­di­bi­li­tat, obrin el crèdit a aques­tes empre­ses, perquè són empre­ses que fun­ci­o­nen com si fos­sin públi­ques, i és segur que no tan­ca­ran”. En aquest sen­tit, l’Estat tam­poc fa gala d’una acti­tud gaire res­pon­sa­ble, ja que no es pot dir que sigui rigorós en l’apli­cació dels cri­te­ris de la UE per dene­gar la llicència d’expor­tació d’armes, que acla­rei­xen que no es pot ven­dre a països immer­sos en un con­flicte armat, que vul­ne­rin els drets humans o que la venda afecti l’esta­bi­li­tat regi­o­nal. Tres cri­te­ris que no es com­plei­xen en les ven­des d’armes a l’Aràbia Sau­dita i els EAU, pel que fa al con­flicte del Iemen.

Sem­bla que avan­cem en la cons­ci­en­ci­ació pel clima, però no per la pre­ser­vació de la pau. “Fa 20 anys, en temps del «No a la guerra», sem­blava que s’avançava en la direcció de la cul­tura per la pau però ara, amb la força dels pres­supòsits neo­con­ser­va­dors arreu, s’impo­sen més els dis­cur­sos d’una lògica de la segu­re­tat que impulsa el mili­ta­risme.”