La pime no pot lluitar sola contra l’especulació

Dar­re­ra­ment, a banda de la ja àmpli­a­ment comen­tada pujada dels cos­tos energètics, les pimes patei­xen un altre greu pro­blema addi­ci­o­nal. Els cos­tos de matèries pri­me­res i com­po­nents no deixa de créixer contínua­ment fins a arri­bar a nivells insos­te­ni­bles. Òbvi­a­ment, tots els deri­vats del petroli (espe­ci­al­ment els plàstics) han apu­jat els seus preus i molt, però també ho han fet l’alu­mini, els ali­ments, l’acer, els metalls i el paper. Algu­nes han arri­bat a dupli­car el seu preu aquest any. Com es pot lle­gir en el but­lletí de Cai­xa­bank Rese­arch, durant els dos pri­mers tri­mes­tres de l’any, la reva­lo­ració de l’índex gene­ral de preus de com­mo­di­ties de Blo­om­berg ha superat el 20%. Tot i que també han pujat for­ta­ment els cos­tos logístics, estem patint un espec­ta­cu­lar enca­ri­ment dels preus de les matèries pri­me­res, que es pro­du­eix a escala mun­dial i res­pon a mol­tes cau­ses, però el prin­ci­pal motiu és l’alar­mant escas­se­tat d’aquests recur­sos. L’escas­se­tat prové del crei­xe­ment de la demanda, després de la millora de la situ­ació de la pandèmia, que creix a tot el món, sobre­tot a la Xina, i també òbvi­a­ment de la manca de capa­ci­tat de pro­ducció. Aquesta manca de capa­ci­tat es deu en part al fac­tor covid, que va fer que algu­nes empre­ses tan­ques­sin. Això vol dir que, en certa part, el pro­blema que ara tenim és con­jun­tu­ral. Però, com dic, això és només en certa part perquè l’altra és l’espe­cu­lació, aca­pa­rant o fent negoci finan­cer, com ja ha pas­sat en èpoques ante­ri­ors, els prin­ci­pals països proveïdors, i els que tenen recur­sos fòssils, mouen les bor­ses de cotit­zació d’aques­tes matèries pri­me­res. Han tro­bat en aquesta situ­ació un excel·lent “brou de cul­tiu” per poder fer més bene­fi­cis i més ines­ta­bi­li­tat. Igual que han fet els països pro­duc­tors de petroli, molts proveïdors han con­tro­lat la seva pro­ducció per poder apu­jar els preus; a més, els mer­cats que tenen “liqui­di­tat” estan apro­fi­tant per acu­mu­lar matèries pri­me­res que no neces­si­ten, però que els per­me­ten espe­cu­lar. I com sem­pre en aques­tes situ­a­ci­ons els qui sur­ten més per­ju­di­cats són les pimes indus­tri­als. D’una banda, perquè a l’hora de com­prar tenen molta menys capa­ci­tat de nego­ci­ació i, d’una altra banda, perquè també tenen moltíssi­mes més difi­cul­tats per reper­cu­tir aquests incre­ments de cos­tos en el preu de venda. Amb tot, aquest enca­ri­ment de preus aca­barà pro­vo­cant tan­ca­ments empre­sa­ri­als, con­tracció i con­cen­tració d’acti­vi­tat extrac­tiva i manu­fac­tu­rera, i aug­ment de la inflació, que aca­barà reper­cu­tint en la pujada de la resta dels cos­tos. Tot ple­gat, des de la pers­pec­tiva micro, té una solució com­pli­cada. Podríem dir que aquest és un pro­blema de geo­política, que no està en les nos­tres mans. Les empre­ses ubi­ca­des en països política­ment forts com ara els EUA, el Japó, Rússia, la Xina i fins i tot Ale­ma­nya són les bene­fi­ci­a­des d’aquesta situ­ació, ja que els seus gover­nants tenen volun­tat i capa­ci­tat per nego­ciar, perquè són els grans pro­duc­tors i els prin­ci­pals con­su­mi­dors, i perquè fun­ci­o­nen amb la força d’actuar inte­gral­ment. La resta d’Europa és pro­ba­ble­ment la més per­ju­di­cada per la seva manca d’inte­gració. Con­fiem que aquesta debi­li­tat i la consciència de l’impacte de les situ­a­ci­ons que hem des­crit por­tin al fet que inter­vin­gui “l’alta política”, i, si els nos­tres gover­nants es veuen febles per influir (no m’estra­nya­ria), cal que obrin pas a la Comu­ni­tat Euro­pea perquè ho faci.