Un de molt important perquè tenen molta formació sobre projectes de recàrrega elèctrica i renovables. Des del col·legi estem insistint molt en la preparació tècnica. Fa poques setmanes es va fer la fira Expoelectric i el col·legi hi hem tingut un estand per informar de totes les feines que fem amb els nostres col·legiats. De fet el nombre de vehicles exposats s’ha triplicat aquesta edició. El nostre enginyer pot fer el projecte tècnic, la instal·lació, el seguiment de l’obra i fins i tot gestionar les subvencions i els permisos.

Tècnicament, de dificultat no n’hi ha en cap dels dos casos. El que passa és que en les xarxes del carrer, com que poden ser municipals o particulars d’una empresa concreta, allà és més senzill. El problema són els pàrquings quan s’han de posar d’acord els veïns. El més rendible és fer una administració conjunta perquè tinguin la potència suficient perquè no s’hagi d’anar ampliant cada vegada que hi hagi un nou veí endollat. El problema és que aquest país té una mentalitat molt individualista. El que es recomana és que es faci un bon estudi, amb càlculs de simultaneïtat, perquè hi hagi potència per a tos els veïns si fan el pas al cotxe elèctric.

Sens dubte, és igual que amb el vehicle elèctric. Els nostres col·legiats han fet molta formació per adaptar-se a les noves tecnologies, ja que cada cop hi ha més rendiment a les plaques solars i més tecnologia. Estan perfectament capacitats per fer tot el procés que comporten aquestes energies renovables.

Ara estem retornant a la normalitat. Hem accelerat la digitalització dels serveis com per exemple cursos en línia, hem adaptat classes a les quals es pot assistir des de casa com si estiguessis a l’aula. La formació ha funcionat molt bé.

Estem al voltant dels 5.500. Es van mantenint. No creixem però tampoc perdem i si ho fem és molt poc. La major part de l’afiliació als col·legis està una mica en crisi des que hi va haver la llei òmnibus el 2010. A més, hi ha aquesta visió més individualista dels joves perquè potser veuen els col·legis com una cosa d’abans. Però també és cert que hi ha molts joves que valoren el que a Europa se’n diu desenvolupament professional continu. És a dir, al col·legi fem reciclatge continuat en formació, tenim a l’abast diverses publicacions, conferències, es pot participar en comissions de treball sectorial, com ara la d’energia, incendis, qualitat, etc. Així com els serveis de les assessories tècniques i els contactes amb altres enginyers. Als col·legis ens ha faltat més suport de les administracions. Ara estem treballant perquè ens reconeguin els nostres valors.

Lògicament s’ha d’estudiar però tampoc n’hi ha per a tant. El que passa és que el debat de si falta o sobra gent d’un perfil determinat és una mica trampós. Les matrícules en enginyeria es mantenen i enguany han augmentat una mica. Però és veritat que en falten, encara. També és veritat que els salaris a aquest país són els que són. Llavors què fan molts d’aquests enginyers quan acaben els estudis? Doncs marxen a treballar a fora perquè allà guanyaran el doble. Aquí la formació és bona, fins i tot augmenten les matriculacions, però la casuística diu que molts marxen per guanyar-se la vida més dignament. Però també és cert que algunes informacions són esbiaixades. Tenim una borsa de treball amb ofertes i demandes que funciona prou bé. A la borsa de treball hem posat uns topalls perquè els sous no es paguin per sota d’uns mínims, no acceptem ofertes porqueria.

Un dels problemes que ha tingut l’enginyeria és que no hem tingut mai una casa comuna. Els metges són moltes especialitats però hi ha un únic col·legi i el mateix passa amb els arquitectes. Això ens afebleix. Hi ha converses per simplificar la dispersió de col·legis però costarà molt de posar-nos d’acord.