El 23 d’octubre del 2019 el Parlament Europeu va aprovar la Directiva (UE) 2019/1937 relativa a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del dret de la Unió, coneguda com la directiva sobre whistleblowers o denunciants, que respon a l’objectiu de protegir efectivament les persones que -moltes vegades posant en risc vida, família i patrimoni- fan un pas endavant i denuncien males pràctiques i comportaments delictius que afecten la integritat en l’activitat pública i privada, la salut col·lectiva, la seguretat de les persones o el medi ambient i les condicions de vida en l’àmbit de la Unió.

Per aquells lectors i lectores que no estiguin familiaritzats amb el seu contingut, m’agradaria destacar que estem parlant d’una norma que pretén conformar un ecosistema europeu de protecció integral dels denunciants que treballin tant en el sector públic com privat, amb una definició molt àmplia del terme treballador que també estén al seu entorn familiar i professional.

La directiva recull un catàleg de comportaments que qualifica de represàlies i estableix mesures legals, econòmiques, socials, judicials i psicològiques per a la protecció dels denunciants. També regula com han de ser els canals de denúncia -fins i tot anònims- que s’han de posar en marxa tant des del sector públic com el privat.

Tradicionalment la figura de l’alertador s’ha vinculat a dues imatges encara molt arrelades a la memòria europea: d’una banda, al “delator” propi de règims autoritaris que han marcat la nostra història recent i, d’una altra banda, als valors negatius associats al terme xivato, que han estat fomentats per la cultura popular al llarg dels segles.

Ambdues visions conformen una percepció social dels denunciants que continua amenaçant la seva supervivència, i la seva protecció efectiva només arribarà si assolim uns nivells de protecció equivalents en tots els territoris de la Unió.

Aquest és el mèrit que hem d’atribuir a una directiva que pretén homogeneïtzar a tot Europa un estàndard de cultura ètica que desterri valors negatius molt arrelats a la nostra memòria col·lectiva.

Però en l’oportunitat també trobem el risc, i potser veurem transposicions de la directiva molt diferents en cada territori, així com autoritats competents nacionals poc homogeneïtzades o escassament dotades de recursos o conformades des de posicions populistes i d’escassa qualificació tècnica que poden acabar per generar desequilibris importants entre els territoris de la Unió, com ja ens ha passat en altres àmbits com ara la lluita contra el blanqueig de capitals.

De fet, tot i que havia de fer-se la transposició abans del 17 de desembre del 2021, en el moment de redactar aquest article només tres dels països membres de la UE han acomplert el termini, i, encara que les normes de transposició seran molt transversals i afectaran drets fonamentals, potser les raons per aquesta demora també tenen a veure amb la dificultat dels estats per afrontar el canvi cultural que tot això els comporta.

En l’àmbit intern, els reptes són molt similars: l’exigència de canvis legislatius en matèria laboral, administrativa, mercantil, processal o penal, tenint en compte el grau de descentralització legislativa i el deure que tenen totes les administracions de dotar els denunciants d’un grau de protecció eficaç i equivalent a tots els territoris, fan necessari que concorrin en el procés de transposició interna dos elements essencials:

El primer, un consens de totes les administracions per afrontar les diverses reformes legislatives sent conscients que estem parlant de construir la cultura ètica de la societat europea, i que un repte tan important ha de ser sempre un objectiu global allunyat de la lluita partidista o la competència entre territoris que malauradament veiem amb massa freqüència.

El segon, no deixar-nos arrossegar per visions populistes, demagògiques o amb escassa tècnica legislativa: necessitem més que mai lleis de molta qualitat tècnica i molt rigor, perquè estem parlant de normes que venen a reforçar una visió ètica compartida del model europeu.

Personalment, crec que canviar aquesta percepció cultural és la fita principal que hem d’afrontar en un moment històric en què el repte de les societats avançades és passar de les bones paraules als fets.

La transposició de la directiva ha de ser la palanca d’una transformació cultural que no podem deixar només en mans dels nostres legisladors. Tots ens hem d’implicar en la defensa i el reconeixement d’aquests nous herois del segle XXI que, com he dit al principi, es juguen vida, família i patrimoni per ajudar-nos a netejar els claveguerams de les nostres societats de la immundícia mes tòxica que les amenaça.