La cara fosca de la transició
L’Atles de Justícia Ambiental descriu els greuges ambientals i socials de la mineria orientada a les energies renovables
La transició energètica no té només la narrativa d’un futur descarbonitzat amb la substitució dels combustibles fòssils per l’energia renovable. Tot l’aparellament de les renovables, i especialment les bateries, té unes necessitats de metalls (coure, liti, grafit, cobalt, níquel i terres rares) que provoca un terrabastall extractiu arreu del món, tot provocant conflictes en què en nom de la mitigació del canvi climàtic són amenaçats ecosistemes delicats.
L’Atles de Justícia Ambiental, coordinat des de l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), MiningWatch Canadà i les comunitats locals de nou països d’Amèrica del Nord i del Sud, localitza geogràficament de forma interactiva 25 casos -de l’Argentina, Xile, Bolívia, el Perú, l’Equador, Panamà, els EUA i el Canadà- dels quals es documenta l’impacte social i ambiental que implica la mineria de liti, coure, grafit i altres.
Segons les estimacions del Banc Mundial, en els pròxims 30 anys seran necessàries 3.000 milions de tones de metalls i minerals per fer front a la crisi climàtica tot impulsant la transició energètica, i això té el seu relat fosc: l’efecte de degradació que té la mineria sobre ecosistemes fràgils i molt rics en biodiversitat, com ara l’Amazònia i altres selves tropicals, zones glacials, salines, serralades i zones humides, àrees que protagonitzen un paper fonamental en el subministrament d’aigua dolça i la regulació del clima.
Una de les autores de l’Atles, la investigadora de l’ICTA-UAB Mariana Walter, alerta: “Una transició energètica basada en l’extracció minera no farà més que expandir i intensificar els conflictes, tant al sud com al nord del món.” A més a més, cal fer avinent que “la tendència global és que la qualitat dels jaciments minva, amb la qual cosa cal fer mines més grans, i això suposa més despesa d’aigua, més aigües residuals i la generació de més residus, especialment tòxics en àrees com ara els boscos humits, pels lixiviats que s’hi creen”. Val a dir que a zones àrides, com ara els salars, amb problemes d’escassedat d’aigua dolça, produir una tona de liti pot suposar l’evaporació de 2.000 milions de litres d’aigua.
A través de la ruta a què ens convida a fer l’Atles, podem constatar que, a indrets com ara el Salar de Olaroz (Argentina) i el Salar de Atacama (Xile), la mineria de liti ja està afectant les terres agrícoles i l’equilibri econòmic local. A Bolívia, als voltants del Salar de Uyuni, les comunitats locals veuen com perilla el conreu de quinoa, la ramaderia de llames, la collita d’arrels i plantes, tota una forma d’entendre la vida. En alguns casos, s’hi afegeix a més la problemàtica del residu. És el cas del projecte de liti Authier al Quebec, on hi ha la pretensió de construir una mina a cel obert de 225 metres de profunditat que generarà més de 60 tones de residus miners. A Sonora, Mèxic, un mina de liti semblant generarà 131 milions de tones de residus durant els 20 anys de producció.
Mariana Walter assenyala: “Les comunitats locals estan denunciant que s’està aprofundint en fórmules colonials pròpies del passat. Són comunitats que, a més de tenir un rol marginal en la planificació d’aquests projectes econòmics, com bé ens recorden, no són emissores de CO2.” Així ho resumeix la Red Mexicana de Afectadas por la Minería (REMA): “Les seves propostes de transició energètica no signifiquen cap canvi de model i repeteixen les mateixes estructures colonials i d’acumulació de capital que la indústria minera reprodueix al món.” O com diu la comunitat Atsa Koodakuh wyh Nuwu, que a Thacker Pass (Nevada, EUA) vol defensar el medi ambient i la seva cultura d’una mina de liti: “Creiem que tots hem d’estar compromesos amb la lluita contra el canvi climàtic, però aquesta lluita no es pot fer servir com una excusa més per destruir el territori indígena, no podem salvar el medi ambient destruint-lo.” Certament, aquest sector de grans corporacions hi veu una gran oportunitat, si tenim en compte que la substitució del parc de vehicles per cotxes elèctrics requereix sis vegades més de metalls o minerals, o que el 2040 el 76% de la demanda total de coure es destinarà a la construcció de les xarxes elèctriques que abastiran les energies renovables.
Entre les diverses paradoxes que hi trobem, hi ha, com remarca Walter, el fet que “la mineria pot afectar els ecosistemes reguladors del clima més importants, com ara l’Amazònia, que ha passat de captador net de CO2 a emissor, per la desforestació que pateix, en bona part provocada per l’extracció minera”.
I estem parlant de projectes en què “els beneficis per a les economies de cada país són migrats, és el sector privat qui s’endú gairebé tot el benefici, però són els governs els que hauran de resoldre el problema ambiental”.
Menys materials i energia
A l’Atles, Mariana Walter i els seus col·laboradors es pregunten: “Energia, per què, per a qui i a quin cost socioambiental.” Com ha confirmat la mateixa Agència Internacional de l’Energia, amb el reciclatge de materials no n’hi haurà prou per escometre la transició, així que, “donat que la pressió per extraure és tan alta, fa difícil garantir el procés just”: “Arreu hem d’acceptar que hi ha llocs on no pot haver-hi mineria per respecte al medi i a la comunitat local.” O, altrament dit, “és ineludible reduir de forma significativa el consum de materials i energia, especialment al Nord global”. Entre altres coses, perquè també aquest Nord acomodat patirà als seus territoris els danys d’un extractivisme descordat.