Les expectatives del factor treball
Des de la dècada del 1980, les empreses han estat reduint plantilles i buscant arguments per justificar-ho: caiguda en les vendes i en els resultats, assegurança de la viabilitat en moments difícils o, més directament, com un intent en la millora de beneficis que redundi en un increment en la cotització de les accions en el cas de les companyies les accions de les quals cotitzen. La crisi iniciada el 2007 i les conseqüències de la covid-19 han incidit en aquests processos de reducció de personal. No obstant això, penso que la raó d’aquestes reduccions ha de ser la contrària.
La introducció d’una tecnologia que de manera creixent possibilitava la disminució d’hores de treball, primer per generar una major quantitat de producció i després per generar la quantitat de producció que en cada moment era necessària, al costat de la implementació de processos organitzatius sustentats en aquestes tecnologies –que eren cada vegada més sofisticades, més barates i més senzilles d’utilitzar–, ha anat plantejant un entorn de creixent productivitat en què la sortida lògica no va ser –no és i no serà– cap altra que l’eliminació d’hores de feina, la qual cosa vol dir la reducció de plantilles.
Productivitat.
En altres paraules: no ha estat l’enginy i l’emprenedoria empresarial el que ha portat al desenvolupament d’una tecnologia més productiva que ha acabat expulsant factor treball, sinó que ha estat la inventiva científica cristal·litzada en una recerca i en la seva evolució la que ha conduït a una innovació que ha fet inevitable la caiguda de la demanda de treball, manifestada en una creixent precarietat, en una subocupació en ascens i en un estancament o caiguda dels salaris reals.
Llavors, el remei davant la imparable disminució de la demanda de treball és posar fi a la recerca? Evidentment no, perquè és consubstancial a l’esperit humà la curiositat i la inventiva, per la qual cosa és totalment impossible detenir l’evolució de la tecnologia i, per això, les seves conseqüències.
Durant les tres primeres revolucions industrials que van tenir lloc en el sistema capitalista, la productivitat va augmentar, però el factor treball que podia ser eliminat en una unitat productiva, o bé era absorbit per unes altres pel fet que l’objectiu era augmentar la producció de tot, o bé emigrava –a Amèrica, fonamentalment–.
Avui, però això ja no és així. D’entrada avui –des de finals dels anys setanta–, la tecnologia va molt al davant de les necessitats productives i econòmiques, i en nombrosos casos és el món productiu qui ha de trobar aplicacions a aquesta tecnologia; però, alhora, l’objectiu avui no és augmentar la producció, sinó fabricar la quantitat precisa de la manera més eficient (la qual cosa inclou que sigui més ambientalment sostenible), en el moment convenient i al lloc més pròxim al d’utilització, és a dir, produir amb flexibilitat total.
Reducció de l’ús.
En conseqüència, la reducció de plantilles i el recurs al treball a temps parcial es fa inevitable. I amb una particularitat: aquest no és un procés que succeeixi en uns subsectors i no en uns altres, o sí en unes activitats, però no en unes altres. Aquest és un procés que, de manera forçada i accelerada, es dona i es donarà inexorablement en tots els subsectors i en totes les activitats a mesura que la tecnologia vagi desplaçant inputs.
Una tendència que més que definir l’inici d’un nou model, que també, dibuixa la fi del nostre sistema i el començament del següent. Un sistema en què la majoria del treball tindrà un molt escàs protagonisme.
