Opinió

Les expectatives del factor treball

Ha estat la inventiva científica cristal·litzada en una recerca i en la seva evolució la que ha conduït a una innovació que ha fet inevitable la caiguda de la demanda de treball, manifestada en una creixent precarietat, en una subocupació en ascens i en un estancament o caiguda dels salaris reals

Des de la dècada del 1980, les empre­ses han estat reduint plan­ti­lles i bus­cant argu­ments per jus­ti­fi­car-ho: cai­guda en les ven­des i en els resul­tats, asse­gu­rança de la via­bi­li­tat en moments difícils o, més direc­ta­ment, com un intent en la millora de bene­fi­cis que redundi en un incre­ment en la cotit­zació de les acci­ons en el cas de les com­pa­nyies les acci­ons de les quals cotit­zen. La crisi ini­ci­ada el 2007 i les con­seqüències de la covid-19 han inci­dit en aquests pro­ces­sos de reducció de per­so­nal. No obs­tant això, penso que la raó d’aques­tes reduc­ci­ons ha de ser la contrària.

La intro­ducció d’una tec­no­lo­gia que de manera crei­xent pos­si­bi­li­tava la dis­mi­nució d’hores de tre­ball, pri­mer per gene­rar una major quan­ti­tat de pro­ducció i després per gene­rar la quan­ti­tat de pro­ducció que en cada moment era necessària, al cos­tat de la imple­men­tació de pro­ces­sos orga­nit­za­tius sus­ten­tats en aques­tes tec­no­lo­gies –que eren cada vegada més sofis­ti­ca­des, més bara­tes i més sen­zi­lles d’uti­lit­zar–, ha anat plan­te­jant un entorn de crei­xent pro­duc­ti­vi­tat en què la sor­tida lògica no va ser –no és i no serà– cap altra que l’eli­mi­nació d’hores de feina, la qual cosa vol dir la reducció de plan­ti­lles.

Pro­duc­ti­vi­tat.

És a dir, no és que per reduir el nom­bre d’hores de feina i de tre­ba­lla­dors a fi de reduir cos­tos s’hagi anat –es vagi– inves­ti­gant i dis­se­nyant tec­no­lo­gies que incre­men­tin la pro­duc­ti­vi­tat, sinó que perquè s’han anat inven­tant i desen­vo­lu­pant tec­no­lo­gies que aug­men­ta­ven –i aug­men­ten– la pro­duc­ti­vi­tat cal dis­mi­nuir les hores de tre­ball uti­lit­za­des i el nom­bre de tre­ba­lla­dors emprats.

En altres parau­les: no ha estat l’enginy i l’empre­ne­do­ria empre­sa­rial el que ha por­tat al desen­vo­lu­pa­ment d’una tec­no­lo­gia més pro­duc­tiva que ha aca­bat expul­sant fac­tor tre­ball, sinó que ha estat la inven­tiva científica cris­tal·lit­zada en una recerca i en la seva evo­lució la que ha conduït a una inno­vació que ha fet ine­vi­ta­ble la cai­guda de la demanda de tre­ball, mani­fes­tada en una crei­xent pre­ca­ri­e­tat, en una sub­o­cu­pació en ascens i en un estan­ca­ment o cai­guda dels sala­ris reals.

Lla­vors, el remei davant la impa­ra­ble dis­mi­nució de la demanda de tre­ball és posar fi a la recerca? Evi­dent­ment no, perquè és con­subs­tan­cial a l’espe­rit humà la curi­o­si­tat i la inven­tiva, per la qual cosa és total­ment impos­si­ble dete­nir l’evo­lució de la tec­no­lo­gia i, per això, les seves con­seqüències.

Durant les tres pri­me­res revo­lu­ci­ons indus­tri­als que van tenir lloc en el sis­tema capi­ta­lista, la pro­duc­ti­vi­tat va aug­men­tar, però el fac­tor tre­ball que podia ser eli­mi­nat en una uni­tat pro­duc­tiva, o bé era absor­bit per unes altres pel fet que l’objec­tiu era aug­men­tar la pro­ducció de tot, o bé emi­grava –a Amèrica, fona­men­tal­ment–.

Avui, però això ja no és així. D’entrada avui –des de finals dels anys setanta–, la tec­no­lo­gia va molt al davant de les neces­si­tats pro­duc­ti­ves i econòmiques, i en nom­bro­sos casos és el món pro­duc­tiu qui ha de tro­bar apli­ca­ci­ons a aquesta tec­no­lo­gia; però, alhora, l’objec­tiu avui no és aug­men­tar la pro­ducció, sinó fabri­car la quan­ti­tat pre­cisa de la manera més efi­ci­ent (la qual cosa inclou que sigui més ambi­en­tal­ment sos­te­ni­ble), en el moment con­ve­ni­ent i al lloc més pròxim al d’uti­lit­zació, és a dir, pro­duir amb fle­xi­bi­li­tat total.

Reducció de l’ús.

En un esce­nari com aquest, el fac­tor tre­ball es con­ver­teix en un input l’ús del qual es redu­eix a con­seqüència que exis­teix una tec­no­lo­gia que cada vegada neces­sita menys aquest input, de la mateixa manera que es redu­eix l’ús d’un lubri­fi­cant o d’ener­gia elèctrica gràcies a pro­ce­di­ments que millo­ren la seva pro­duc­ti­vi­tat. Es redu­eix al màxim el con­sum d’inputs, perquè si no es redu­eix no s’acon­se­gueix la màxima com­pe­ti­ti­vi­tat pos­si­ble pel fet que exis­teix una tec­no­lo­gia que pos­si­bi­lita aquesta reducció, de manera que hi haurà algú que la uti­lit­zarà... i serà qui sigui més com­pe­ti­tiu.

En con­seqüència, la reducció de plan­ti­lles i el recurs al tre­ball a temps par­cial es fa ine­vi­ta­ble. I amb una par­ti­cu­la­ri­tat: aquest no és un procés que suc­ce­eixi en uns sub­sec­tors i no en uns altres, o sí en unes acti­vi­tats, però no en unes altres. Aquest és un procés que, de manera forçada i acce­le­rada, es dona i es donarà ine­xo­ra­ble­ment en tots els sub­sec­tors i en totes les acti­vi­tats a mesura que la tec­no­lo­gia vagi des­plaçant inputs.

Una tendència que més que defi­nir l’inici d’un nou model, que també, dibuixa la fi del nos­tre sis­tema i el començament del següent. Un sis­tema en què la majo­ria del tre­ball tindrà un molt escàs pro­ta­go­nisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.