Sem­pre trio que les cri­sis m’impul­sin. També tinc el meu moment de xoc i de paràlisi, com tot­hom, però miro que em duri el mínim pos­si­ble. El meu pare em deia que mai no havia de depen­dre de ningú, i això m’ha ins­pi­rat.

No pro­poso seguir la llei del mínim esforç, sinó ser el màxim de pro­duc­tius i donar-nos valor a nosal­tres matei­xos. Pen­sem que ser res­pon­sa­bles és dedi­car mol­tes hores a la feina, i pre­fe­rim tre­ba­llar molt a un preu baix que poc a un preu alt, i aquest no és el camí. Si ens fem valo­rar gua­nya­rem auto­es­tima, serem més feliços i farem una soci­e­tat millor.

Entenc els diners com punts que ens donen per ser millors per­so­nes. Pri­mer hi ha d’haver un crei­xe­ment per­so­nal, que ens porti a un crei­xe­ment pro­fes­si­o­nal i, després, a un crei­xe­ment econòmic. I si estàs per­se­guint el teu èxit i gua­nyes diners i els poses en cir­cu­lació estàs aju­dant la soci­e­tat a avançar.

Sí, pen­sen que si no estan amb els fills s’estan per­den alguna cosa. Els homes, però, no se sen­ten així. Hem de tren­car aquesta roda que ens porta a sen­tir-nos cul­pa­bles sem­pre. Com? Pen­sant que una dona empre­ne­dora o direc­tiva és un refe­rent posi­tiu per als seus fills en molts sen­tits. Pri­mer, envia el mis­satge que ser un pro­fes­si­o­nal d’èxit és com­pa­ti­ble amb ser pares, amb inde­pendència de si són homes o dones; després, a les nenes, que poden ser mares i no renun­ciar a una car­rera, i als nens, que quan siguin grans han de donar suport les dones de la seva vida. Però també hi ha expres­si­ons de culpa que ama­guen altres coses.

Per exem­ple la por a l’èxit. L’èxit va lli­gat a les crítiques, i no tot­hom les porta bé. Per això mol­tes per­so­nes cer­quen l’accep­tació fent-se invi­si­bles; con­fo­nen accep­tació amb amor, i es cert que hi ha una tendència en les dones a bus­car l’accep­tació perquè pen­sem que és amor. En defi­ni­tiva, de vega­des uti­lit­zem els nos­tres éssers esti­mats com a excusa. No tot­hom ha d’empren­dre o tenir una car­rera pro­fes­si­o­nal d’èxit, però si aquesta és l’elecció, ells han de ser un motor i no un pal a les rodes. Ens pen­sem que si dedi­quem el cent per cent del nos­tre temps als fills ells ho valo­ra­ran més, i no necessària­ment ha de ser així: allò que es té sem­pre dis­po­ni­ble s’apre­cia menys.

Cal ree­du­car la soci­e­tat perquè aplau­deixi l’èxit dels altres. Penso que el veri­ta­ble amic no és qui t’acom­pa­nya en les penes, sinó qui s’ale­gra en les teves ale­gries. Com­par­tir la feli­ci­tat dels èxits de la gent que t’envolta acaba gene­rant coses posi­ti­ves: siner­gies i col·labo­ra­ci­ons. No apa­guem la llum dels altres amb la nos­tra frus­tració, inten­tem apren­dre d’ells!

La cosmètica, la per­ru­que­ria i el ves­tu­ari són eines per reforçar l’auto­es­tima. Les per­so­nes que tenen cura de la seva imatge estan dient que es res­pec­ten a elles matei­xes i que no tole­ra­ran que ningú rebaixi aquesta bona con­si­de­ració i, automàtica­ment, gene­ren una certa admi­ració i res­pecte dels altres.

Soc molt raci­o­nal i l’única cosa que tran­quil·litza la por a la mort és tenir la sen­sació que he apro­fi­tat cada segon. I això vol dir llui­tar per com­plir, no els som­nis dels altres, sinó els meus pro­pis som­nis, que per mi és empren­dre pro­jec­tes.

La música em va fer ser dis­ci­pli­nada, em va donar la capa­ci­tat de fer front a situ­a­ci­ons adver­ses i resol­dre-les ràpida­ment –en un esce­nari no pots badar-. La música també fa que et con­cen­tris en el pre­sent. Final­ment, la música reu­neix la part raci­o­nal, la física i l’emo­ci­o­nal, i tenir-ho tot ple­gat endreçat és molt impor­tant, també en el món dels nego­cis.

Com a dona, he après molt de lli­bres escrits per homes en mas­culí. Volia escriure aquest en femení perquè el lle­gis­sin dones i homes, perquè tots tenim parts mas­cu­li­nes i feme­ni­nes. El lide­ratge femení engloba la ten­dresa, l’empa­tia, el deta­llisme, el reco­nei­xe­ment; en defi­ni­tiva, aque­lles coses que fan sen­tir impor­tants i valo­rats els altres. També el fet de saber lle­gir entre línies, que és molt impor­tant per detec­tar si està pas­sant alguna cosa, si hi ha con­flicte sense resol­dre o si s’està ges­tant una crisi.