En poc més de quinze dies, la recu­pe­ració econòmica de la crisi pro­vo­cada per la pandèmia es pot haver des­ba­ra­tat. El món que va patir glo­bal­ment l’obli­gada atu­rada econòmica pel con­fi­na­ment estava recu­pe­rant el temps per­dut, amb velo­ci­tat de cre­uer en l’acti­vi­tat econòmica i una cre­ació d’ocu­pació a bon ritme. La recu­pe­ració estava ben ori­en­tada, força equi­va­lent en la majo­ria de països, però un esde­ve­ni­ment polític, ines­pe­rat fa només unes set­ma­nes, l’ha des­car­ri­lat vio­len­ta­ment sense que se’n pugui pre­veure l’abast ni l’horitzó de quan es pot aca­bar.

Ara és fàcil dir-ho, però pro­ba­ble­ment no el podem con­si­de­rar un cigne negre ines­pe­rat, sinó d’altíssima pro­ba­bi­li­tat d’ocurrència, ana­lit­zant els pre­ce­dents d’un autòcrata que ja havia demos­trat rei­te­ra­da­ment la seva total falta d’escrúpols davant la ceguera col·lec­tiva que els occi­den­tals ens entos­sudíem a man­te­nir durant anys.

Mal­grat això, i tot i el curt període que ha pas­sat des que el pre­si­dent rus va donar l’ordre d’ata­car Ucraïna, les reac­ci­ons a l’agressió han superat el que es podia espe­rar. Ha sorprès els matei­xos ucraïnesos, els rus­sos i l’opinió pública inter­na­ci­o­nal, i ho ha fet tant la mateixa heroica reacció d’un país immen­sa­ment infe­rior mili­tar­ment –però segur que no en volun­tat de defen­sar-se–, com el com­por­ta­ment de l’ajuda als ja mili­ons de refu­gi­ats, o la rapi­desa en la imple­men­tació de san­ci­ons públi­ques i pri­va­des a Rússia i a l’entorn per­so­nal i empre­sa­rial del sàtrapa de Sant Peters­burg.

Aques­tes san­ci­ons, bàsica­ment res­tric­ci­ons al movi­ment de capi­tals i d’inver­si­ons, tan­ca­ment de l’ope­ra­tiva de mol­tes empre­ses rus­ses a occi­dent i occi­den­tals a Rússia i la gene­ració de difi­cul­tats i impe­di­ments per exe­cu­tar les con­tra­par­ti­des en paga­ments inter­na­ci­o­nals i entre divi­ses, són impor­tants però podrien tenir efec­tes limi­tats no letals per al règim rus. Rússia té una rela­ti­va­ment baixa expo­sició exte­rior en comerç inter­na­ci­o­nal, finançament amb capi­tal exte­rior i, a més, està poc endeu­tada i amb una política fis­cal fins ara dis­ci­pli­nada. Les vitals expor­ta­ci­ons de gas i petroli es man­tin­dran perquè els prin­ci­pals cli­ents, els països euro­peus, avui dia no poden pres­cin­dir-ne. A més, pas­sa­ran a pagar aques­tes fonts d’ener­gia més cares per l’extra­or­di­nari aug­ment de preus que la mateixa guerra i les san­ci­ons estan gene­rant. Per tant, segui­rem sub­ven­ci­o­nant Putin si la con­clusió de tot ple­gat no és la des­a­pa­rició, almenys política, del dic­ta­dor. Això només es pot pro­duir si els rus­sos se’n ati­pen, si bé fins ara, en un tràgic cer­cle viciós, el règim ja s’encar­rega de silen­ciar l’opo­sició amb arres­tos, repressió i, quan li cal, assas­si­nats d’opo­nents i peri­o­dis­tes.

No hi ha una sor­tida fàcil al con­flicte, i encara menys, mínima­ment accep­ta­ble, que pugui fre­nar la tragèdia humana i que faci que les con­seqüències econòmiques siguin limi­ta­des. Si, fins i tot, es produís un alto al foc rela­ti­va­ment pro­per en el temps i en les con­di­ci­ons menys dolen­tes per a amb­dues parts, no evi­taríem el fet d’haver entrat en una situ­ació total­ment dife­rent i molt més peri­llosa que la que hem vis­cut geo­política­ment els dar­rers trenta anys. L’amenaça al nos­tre sis­tema de lli­ber­tats, de democràcia libe­ral i d’imperi de la llei res­tarà men­tre a Rússia i, pro­ba­ble­ment a la Xina, no es pro­du­eixi un canvi de 180 graus en el model polític.

Per a tots nosal­tres o, almenys, per als que no vis­quin frívola­ment adhe­rits només a plan­te­ja­ments econòmics, la política passa a un indis­cu­ti­ble pri­mer pla, a una abso­luta pri­o­ri­tat. Això es mate­ri­a­lit­zarà -ja s’està mate­ri­a­lit­zant- en mesu­res diri­gi­des a aug­men­tar la segu­re­tat euro­pea, la qual cosa implica molta més des­pesa i inversió en defensa. També a acon­se­guir el que ara hem tro­bat a fal­tar, que és l’auto­no­mia energètica (sigui quina sigui l’ener­gia), que Putin ha uti­lit­zat per asse­gu­rar-se que les represàlies al seu atac esti­guin limi­ta­des. I això implica per als pro­pers anys grans des­pe­ses i inver­si­ons que, pro­ba­ble­ment, es faran en detri­ment d’altres inver­si­ons soci­als i de crei­xe­ment econòmic. En tenim per molts anys, perquè cal temps per gua­nyar segu­re­tat i inde­pendència energètica, sobre­tot a la con­fi­ada Europa.

És la política, estúpid!, podríem dir para­fra­se­jant a la inversa la mítica reco­ma­nació -és l’eco­no­mia, estúpid!- d’un assis­tent de Clin­ton en la seva cam­pa­nya per vèncer Bush pare, lla­vors pre­si­dent sor­tint dels EUA.

I efec­ti­va­ment, l’acció de govern en forma de des­pesa, inver­si­ons i, fins i tot, política monetària i regu­la­ci­ons (alerta a les res­tric­ci­ons pos­si­bles que poden venir) s’ori­en­tarà a objec­tius polítics molt per sobre dels econòmics. Amb això sacri­fi­ca­rem (i la majo­ria hi esta­rem d’acord) benes­tar mate­rial, poder adqui­si­tiu i con­sum; tot perquè, òbvi­a­ment, com ja ha pas­sat tan­tes vega­des en la història, la pre­ser­vació de la lli­ber­tat passa al davant de tot.