Jocs de guerra
El conflicte d’Ucraïna, com qualsevol conflicte en què hi ha mort i desolació, desperta sentiments d’amor i solidaritat en un món cada cop més faltat d’això. Observat des de la racionalitat de l’anàlisi econòmica, però, més aviat produeix esgarrifances.
La guerra és l’expressió ordenada de la violència. Al principi va ser el pal; després, l’espasa, la llança, l’escopeta, el canó, la bomba, el míssil i un llarg etcètera de tecnologies per matar. I tot cal produir-ho per usar-ho després. Als països amb capacitats industrials es va anar creant un sector especialitzat en la fabricació d’armes, amb importants departaments d’R+D per a la introducció d’innovacions. I si les línies de fabricació es posen en marxa, cal vendre el producte i després usar-lo. Si no hi ha guerres, no hi ha mercat. És una interessada interpretació de les teories de l’economista Jean-Baptiste Say: “L’oferta crea la pròpia demanda.”
El sector econòmic mundial anomenat de “defensa” (encara que seria més apropiat anomenar-lo d’“atac”), totalitza uns 2 bilions de dòlars. El 40% correspon als Estats Units (800.000 milions), seguit a molta distància de la Xina, l’Índia, Rússia, el Regne Unit, l’Aràbia Saudita i Alemanya. El sector està organitzat en tres línies de negoci independents: fabricació i venda d’armes, logística i reconstrucció, i, finalment, serveis d’assistència privats.
Si prenem com a referència l’empresa líder mundial (Lockheed Martin), podrem calibrar la dimensió econòmica del projecte. Els seus ingressos el 2021 van ser de 67.000 milions de dòlars, amb un resultat abans d’impostos de 7.500 milions i un ebitda de 9.500. La seva capitalització borsària va aconseguir 122.000 milions. Els seus principals accionistes són fons d’inversió (State Street, Vanguard, Blackrock), patró que es repeteix en la majoria de les grans empreses nord-americanes que cotitzen a la borsa. Disposa de 120.000 empleats. Al seu consell d’administració, presidit per James D.Taclet (que va començar la seva carrera professional com a pilot de les forces aèries), trobem dos generals retirats. El seu principal client és el Pentàgon, que només el 2020 va tancar amb la companyia contractes per un import de 75.000 milions de dòlars.
El congrés nord-americà, en un país (check & balanç) on l’equilibri de poders és real, ha intentat moltes vegades obtenir major transparència en les operacions del sector, tema molt difícil si tenim en compte que la indústria ha destinat en els últims vint anys 300 milions de dòlars com a contribució a les campanyes electorals i empra una mitjana de 700 lobbistes l’any.
En aquest cas, la versió apòcrifa de Say ens val: l’oferta crea la seva pròpia demanda. Potser això ens ajudarà a comprendre la lògica interna de la guerra d’Ucraïna.