Herois masegats

La fac­tura de dos anys de pandèmia és extensa i abasta molts àmbits, però el més afec­tat de tots és, de molt, el sis­tema sani­tari. Els seus pro­fes­si­o­nals ja lamen­ta­ven una situ­ació precària quan la irrupció del coro­na­vi­rus ho va tras­to­car i empit­jo­rar tot, fins al punt d’obli­gar-los a apli­car recur­sos pro­pis de la medi­cina de guerra. Men­tre els aplaudíem des dels bal­cons, met­ges i infer­me­res llui­ta­ven con­tra una malal­tia des­co­ne­guda, per moments sense les mínimes mesu­res de segu­re­tat exi­gi­bles ni llits d’UCI per a tot­hom, esti­rant els recur­sos com un xiclet i veient des de pri­mera fila els estralls que el SARS-CoV-2 cau­sava en la població d’edat avançada.

Men­tre intentàvem recu­pe­rar certa nor­ma­li­tat després de cada onada, els pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris con­ti­nu­a­ven al peu del canó, ate­nent més casos, espe­rant nous brots i vari­ants, des­co­brint la covid per­sis­tent, reha­bi­li­tant els paci­ents que se’n sor­tien i inten­tant recu­pe­rar l’acti­vi­tat mèdica habi­tual, que havia que­dat com­ple­ta­ment obli­dada i engrei­xava les llis­tes d’espera. I, quan celebràvem que la vacuna arri­bava per sal­var milers de vides i fèiem comp­tes de quan ens toca­ria la pun­xada, el sis­tema s’orga­nit­zava per excel·lir en la cam­pa­nya de vacu­nació més gran de la història, amb més de 15 mili­ons de dosis admi­nis­tra­des a Cata­lu­nya gràcies als equips d’infer­me­ria que van doblar els torns.

Però, mal­grat tots els esforços, l’impacte de la pandèmia ha estat ter­ri­ble. Fins al punt de rebai­xar en 1,6 anys l’espe­rança de vida a Cata­lu­nya. També ha modi­fi­cat la manera de fer del sis­tema sani­tari del país i ha acon­se­guit avançar en el procés de digi­ta­lit­zació de molts tràmits. La Meva Salut, la pla­ta­forma a inter­net que faci­lita als usu­a­ris la gestió de la infor­mació mèdica i la comu­ni­cació amb el CAP, ha més que quin­tu­pli­cat el nom­bre d’usu­a­ris que tenia en època pre­co­vid, una acce­le­ració que sense el coro­na­vi­rus hau­ria estat impos­si­ble. Això apla­narà el camí cap a una vella rei­vin­di­cació dels pro­fes­si­o­nals: cen­trar-se en tas­ques amb valor mèdic i auto­ma­tit­zar o deri­var les de caire burocràtic.

Malau­ra­da­ment, amb això no n’hi haurà prou per con­tra­res­tar l’allau de pro­ble­mes que tenim a tocar. Els efec­tes de la pandèmia en el ter­reny de la salut men­tal són cada cop més evi­dents, començant pels tras­torns de con­ducta en ado­les­cents i joves, i les pro­ves diagnòsti­ques que es van dei­xar de fer perquè s’havien de dedi­car tots els esforços a la covid pro­vo­ca­ran un seguit d’afec­ta­ci­ons greus que sor­ti­ran a la llum més tard i en fases més avançades. “És evi­dent que la salut s’ha empo­brit”, admet el con­se­ller Josep Maria Argi­mon. També ho ha fet el sis­tema que l’atén, amb més llis­tes d’espera i una implan­tació de les tele­con­sul­tes que no satisfà els usu­a­ris, però que sem­bla difícil de rever­tir.

És per això que els hàbits dels cata­lans en matèria sanitària també han can­viat: la con­trac­tació de mútues pri­va­des ha cres­cut molt els dar­rers anys i ara ja hi ha més d’un terç de la població que té una asse­gu­rança de salut, men­tre que fa qua­tre anys eren menys d’una quarta part. Tot això, amb un sis­tema públic que reque­reix almenys 5.000 mili­ons extres per posar-se al dia després de tan­tes reta­lla­des, però que amb prou fei­nes sap com pagarà la fac­tura real deri­vada de la covid sense els fons extres del govern esta­tal.