Sense fer gaire soroll, la indústria mili­tar espa­nyola ha acon­se­guit una certa posició inter­na­ci­o­nal. No és de les grans potències expor­ta­do­res com ara els Estats Units, Rússia, la Xina o el Regne Unit, però esta­ria en una segona lliga ben posi­ci­o­nada. El seu prin­ci­pal cli­ent és el Minis­teri de Defensa espa­nyol.

Sí, el mer­cat mili­tar fun­ci­ona amb regles dife­rents de les del mer­cat civil. Els mili­tars sem­pre han estat molt par­ti­da­ris de la idea d’auto­su­ficiència en matèria de defensa, per això des del govern es pro­te­geix i es fomenta la indústria local, de manera que en cas neces­sari es pugui fabri­car tot allò que cal per fer la guerra. Per això als trac­tats de la UE la indústria de mate­rial de defensa té tan­tes excep­ci­ons i es tolera que rebin aju­des i que no se les deixi caure mal­grat que no siguin ren­di­bles. El fet que ara la UE vul­gui apli­car el mer­cat únic a la defensa, genera força resistència entre els mili­tars.

Sí, com­ple­ta­ment; per això en les visi­tes ofi­ci­als sem­pre hi ha empre­sa­ris del sec­tor de la defensa, i el minis­tre de Defensa de torn acaba fent d’ambai­xa­dor de la indústria local d’arma­ment. Això ho fan tots els països, i els nord-ame­ri­cans en són uns grans experts.

Per cal­cu­lar l’impacte econòmic hem tin­gut en compte tres efec­tes dife­rents: el pri­mer és l’efecte directe (que per raons de l’encàrrec hem limi­tat a l’acti­vi­tat pròpia del Minis­teri de Defensa i els seus orga­nis­mes); després hi ha l’indi­recte, que inclou la cadena de com­pres als proveïdors i, per aca­bar, l’efecte induït, que s’explica per l’impacte sobre la demanda de tots els tre­ba­lla­dors direc­tes i indi­rec­tes. Doncs bé, l’efecte directe del minis­teri serien uns 9.359 mili­ons d’euros i una ocu­pació de 190.000 per­so­nes, bàsica­ment els mili­tars, el per­so­nal del minis­teri i dels seus orga­nis­mes autònoms. Així, l’efecte directe seria del 0,48% del PIB espa­nyol i una ocu­pació pro­pera a l’1%, però s’hi sumen tots els efec­tes, l’acti­vi­tat de defensa interna, sense tenir en compte l’expor­tació, suposa l’1,16% del PIB i l’1,68% del total d’ocu­pats.

És un càlcul molt difícil de fer, perquè aquí hi ha molta fabri­cació de doble ús, és a dir, que bona part de la indústria de defensa són empre­ses que tre­ba­llen per al mer­cat mili­tar i per al civil, i és com­plex mirar l’impacte d’una part.

És cert, es fa molta inno­vació perquè hi ha com­petència i tot­hom intenta estar al davant (els matei­xos governs fomen­ten la recerca). Per exem­ple, als EUA el Pentàgon és el prin­ci­pal pro­mo­tor de la recerca mili­tar, i faci­lita fons a empre­ses i uni­ver­si­tats. Allà on es fa qual­se­vol des­co­bri­ment, ni que sigui teòric, que pugui tenir ús en defensa, hi arriba el diner del Depar­ta­ment de Defensa. A Espa­nya, no tant, és més inversió pri­vada, i en deter­mi­nats camps hi ha empre­ses que són cap­da­van­te­res.

Es fa difícil de dir. Fem el paral·lelisme amb una per­sona que té una asse­gu­rança de la llar i que paga cada any unes quo­tes. Si mai no neces­sita fer ús d’aquesta asse­gu­rança, podria dir que és diner mal­ba­rat, perquè que si l’hagués des­ti­nat a qual­se­vol altra cosa esta­ria més ben inver­tit. Ara bé, i si hi ha una inun­dació a casa seva? Ales­ho­res segu­ra­ment aquesta des­pesa la veu­ria com una bona inversió. Hi ha una part de tot l’equi­pa­ment de defensa que és de doble ús, que s’uti­litza en temps de pau, però hi ha una altra part que no: un caça o una fra­gata que única­ment ser­vei­xen per a la guerra només pen­sa­ries que són una des­pesa ben gas­tada si algun dia els neces­si­tes­sis.

Sí, i les empre­ses del sec­tor s’estan fre­gant les mans perquè sig­ni­fi­carà més con­trac­tes –que sovint en la indústria mili­tar són a molt llarg ter­mini– i més fac­tu­ració. Com­prar un vai­xell són dos o tres anys per fer-lo i nor­mal­ment se n’encar­rega una sèrie de cinc o sis, fet que sig­ni­fica per a les dras­sa­nes que gua­nyen el con­tracte una càrrega de feina per a una dècada.

Això és una línia d’inves­ti­gació amb molta lite­ra­tura escrita que vin­cula la indústria de defensa i l’acti­vi­tat econòmica del país. Ara bé, depe­nent de la meto­do­lo­gia, del país i del període que s’ana­litza, els resul­tats poden variar molt. Alguns estu­dis asse­nya­len que cada euro que gas­tes en defensa –i tenint en compte els efec­tes direc­tes indi­rec­tes i induïts– té un ren­di­ment per al país de més d’un euro; en canvi, d’altres diuen que l’efecte net no arriba a l’euro. No obs­tant això, tots tenen clar que com­pa­rat amb gas­tar en sani­tat, edu­cació, R+D o infra­es­truc­tu­res, tota aquesta des­pesa alter­na­tiva té un ren­di­ment supe­rior que la defensa.

És la famosa frase de “man­tega o canons”, o fas una cosa o fas l’altra, però no les dues alhora, i la decisió és política. El govern ha d’esta­blir les pri­o­ri­tats en funció de la per­cepció de risc. Quan aquest risc baixa pot optar per inver­tir més en altres acti­vi­tats que són soci­al­ment més impor­tants i econòmica­ment més pro­duc­ti­ves. Però si no valo­res bé els ris­cos, el resul­tat pot ser catastròfic. Això va pas­sar a Ucraïna el 2014, quan Rússia va apro­fi­tar el desor­dre intern d’aquell país per ocu­par Donetsk, Lugansk i Cri­mea. Ucraïna, con­fi­ada perquè Rússia havia sig­nat uns trac­tats inter­na­ci­o­nals que reco­nei­xien la seva inde­pendència i inte­gri­tat, va des­cui­dar les seves for­ces arma­des i no va poder ofe­rir resistència a l’ocu­pació. Lla­vors va gas­tar en l’exèrcit i ara quan Rússia ha inten­tat fer una invasió 2.0 s’ha tro­bat que les coses havien can­viat molt. Ara sí que tenen unes for­ces arma­des capa­ces de defen­sar el país. Va ser una bona decisió inver­tir en defensa? Si Rússia no hagués inten­tat la invasió ara molts estaríem pen­sant que no, que millor car­re­te­res.

Exacte, i ales­ho­res és molt difícil tren­car aquesta dinàmica i deses­ca­lar. Tot­hom està d’acord que un món sense neces­si­tat de for­ces arma­des seria un món millor. I als països desen­vo­lu­pats, l’incre­ment de la des­pesa de defensa té una importància rela­tiva, però pen­sem en els països pocs desen­vo­lu­pats, on la dis­jun­tiva és: inver­tim en tancs i que la gent es mori de gana o que la gent mengi i ens arris­quem que ens enva­eixi el veí.

La indústria de defensa ha per­dut pes en el PIB, però també era un sec­tor molt ine­fi­ci­ent. En els anys cin­quanta i sei­xanta ocu­pava moltíssim per­so­nal, però tec­nològica­ment estava molt endar­re­rida res­pecte als estàndards de la resta del món. Ara la par­ti­ci­pació del PIB és menor, però tec­nològica­ment és més avançada, inno­va­dora i expor­ta­dora. El caça de l’exèrcit espa­nyol és l’Euro­figh­ter, que està fabri­cat per un con­sorci inter­na­ci­o­nal en què Espa­nya té una par­ti­ci­pació relle­vant. Els bucs mili­tars que abans Espa­nya venia per preu, ara es venen perquè són avançats tec­nològica­ment.

La indústria d’arma­ment està molt repar­tida geogràfica­ment per tot l’Estat: el mate­rial lleu­ger, bàsica­ment, al País Basc; les dras­sa­nes, al Fer­rol, Cadis i Car­ta­gena, i els avi­ons, a Sevi­lla i en altres llocs; i tenen un pes local molt des­ta­cat. L’eco­no­mia de Cadis o del Fer­rol pot depen­dre de si se signa o no un con­tracte per fer un buc. L’alcalde de Cadis, José María González San­tos, d’Ade­lante Anda­lucía (Pode­mos) no ha posat cap objecció que les dras­sa­nes de la seva ciu­tat es fabri­quin cor­be­tes per a l’Aràbia Sau­dita –que no és pre­ci­sa­ment el país més res­pectuós amb els drets humans–, perquè era feina per a la ciu­tat. A Cata­lu­nya no hi ha empre­ses vin­cu­la­des clara­ment amb la defensa, però tot el sec­tor auxi­liar de l’automòbil, igual que fa peces per a Seat, també les fa per a URO, que fabrica els tots ter­renys de l’exèrcit espa­nyol.