L’aug­ment del pres­su­post de Defensa s’ha con­ver­tit en pri­o­ri­tat pel con­glo­me­rat gover­na­men­tal i indus­trial de la Defensa com a mínim des del 2014, quan en una reunió de l’OTAN es va intro­duir aquesta xifra objec­tiu del 2% del PIB. És una dada fàcil i eficaç des del punt de vista comu­ni­ca­tiu que forma part d’una cam­pa­nya de màrque­ting que arrenca aquell any i que ha anat fent camí. Cada vegada que venia a Europa un man­da­tari dels Estats Units ens la recor­dava.

Sí, el sec­tor de la Defensa no gasta en anun­cis a la tele­visió o als dia­ris, sinó que adre­cen el seu mis­satge al seu públic, que són els que pre­nen les deci­si­ons de gas­tar més, és a dir, els governs. Gai­rebé tots els ingres­sos de la indústria mili­tar són ingres­sos que pro­ve­nen dels pres­su­pos­tos públics, en la par­tida del Minis­teri de Defensa, però no exclu­si­va­ment. I això també és molt impor­tant, perquè nosal­tres hem cal­cu­lat que Espa­nya gasta un 1,8% del seu PIB en Defensa, i no el 0,8% com alguns diuen.

Sí, és la “doc­trina del xoc”, que diu que hi ha con­tex­tos que faci­li­ten el fet de pren­dre deter­mi­na­des deci­si­ons polítiques que si no serien impos­si­bles. Amb la covid, el con­text dema­nava aug­men­tar el pres­su­post sani­tari, i de sobte s’ha colat el con­flicte d’Ucraïna i allò s’ha apar­cat, en bene­fici de la des­pesa mili­tar. Quin millor moment que una guerra per incre­men­tar el pres­su­post mili­tar? Perquè no tro­barà cap opo­sició!

Els qui més pro­mo­uen la idea del 2% són els Estats Units, però també alguns països euro­peus. Doncs bé, l’Ins­ti­tut Inter­na­ci­o­nal d’Estu­dis per a la Pau d’Esto­colm ela­bora un rànquing dels 100 prin­ci­pals con­sor­cis indus­tri­als mili­tars del món, que en con­junt fac­tu­ren prop de 600.000 mili­ons de dòlars, cosa que pro­ba­ble­ment sig­ni­fica la major part de la fac­tu­ració de la indústria mili­tar del món. Ales­ho­res quan mires l’ori­gen d’aques­tes empre­ses obser­ves que mol­tes són dels Estats Units i després euro­pees, que suma­des repre­sen­ten tres de cada qua­tre. Com més recur­sos hi hagi per aques­tes qüesti­ons més es com­prarà dels que més les pro­du­ei­xen. Que d’altra banda són els més com­pe­ti­tius o més atrac­tius per als com­pra­dors, i no per preu, que no és un fac­tor deter­mi­nant en aques­tes qüesti­ons.

Esta­ria molt bé estu­diar qui­nes són les moti­va­ci­ons dels com­pra­dors, que són els matei­xos governs, perquè al final l’objec­tiu no és uti­lit­zar aquest arma­ment. Només els països impe­ri­als, que tenen una pro­jecció inter­na­ci­o­nal, sí que tenen una neces­si­tat real d’uti­lit­zar aques­tes eines per arri­bar allà on volen arri­bar. Per això tenen bucs de guerra i avi­ons, amb què acom­pa­nyen les seves empre­ses que estan per tot el món. D’on són les prin­ci­pals empre­ses de la glo­ba­lit­zació? Prin­ci­pal­ment dels Estats Units, i els seus bucs de guerra i els seus avi­ons són per asse­gu­rar aques­tes rutes comer­ci­als, sobre­tot la d’ener­gia, però també d’altres.

Fins ara no hi ha hagut cap diferència. Si pensàvem que quan hi ha un govern d’esquer­res es redu­eix la des­pesa mili­tar, anem ben equi­vo­cats, no hi ha cap cor­re­lació. La des­pesa mili­tar evo­lu­ci­ona a la baixa quan hi ha una crisi econòmica i torna a pujar quan hi ha més diners dis­po­ni­bles.

Des d’un punt de vista mili­tar, la doc­trina que hi ha dar­rere és la dis­su­asió, que diu que mos­trar poder mili­tar per­su­a­deix un altre país de començar una guerra. El pro­blema és que aquesta teo­ria de la dis­su­asió, igual que es pot defen­sar amb uns exem­ples, també es pot reba­tre amb altres exem­ples: hi ha molts països al món que no tenen cap capa­ci­tat dis­su­a­siva i ni són envaïts ni ata­cats, ni pas­sarà mai, perquè fan ser­vir unes eines polítiques i diplomàtiques. Si veiem que hi ha alter­na­ti­ves a les armes, ales­ho­res, quina és la uti­li­tat d’armar-se? Al final la cursa arma­men­tista porta a un lloc dife­rent d’on estàvem però on és igual estar aquí que allà, perquè la situ­ació d’equi­li­bri és la mateixa. Però pen­sem en la nos­tra rea­li­tat, que al cap i a la fi és la que conei­xem millor; al sud de la Unió Euro­pea, quin impacte pot tenir el fet d’aug­men­tar les capa­ci­tats mili­tars espa­nyo­les? La meva opinió és que s’acon­se­gueix el con­trari del que es vol. Perquè nosal­tres ens sig­ni­fi­quem anant de bra­cet de l’OTAN, és a dir dels Estats Units, que és el líder. Nosal­tres som un país atlan­tista que fem el que diuen els Estats Units i aug­men­ta­rem la des­pesa mili­tar perquè ho diuen els Estats Units. I el que pot pas­sar és el que ja va pas­sar amb la foto de les Açores, que en comp­tes de por­tar-nos a un lloc més segur ens mos­tra de cara al món com un pos­si­ble ene­mic, ens posa en el punt de mira.

Sí, i la pre­gunta és: si sabem que ens podem posar en una situ­ació deli­cada, per què ho fem? Arcadi Oli­ve­res deia que ho fem per inèrcia, sense pen­sar, i sense fer una anàlisi de neces­si­tats reals, i no la fem, aquesta anàlisi, perquè no volem que n’hi hagi. Qui es bene­fi­cia d’aquesta cursa que acu­mula tants anys i que va a molt més? El com­plex indus­trial mili­tar de cada país. En el cas espa­nyol, si l’Estat incre­menta un 20% el pres­su­post, tindrà un 20% més d’ingres­sos.

A Brus­sel·les hi ha l’avin­guda dels lob­bies, dar­rere del Par­la­ment, i uns col·legues que estan allà et poden acom­pa­nyar a fer la ruta dels lob­bies mili­tars; cadascú té la seva ofi­cina i els seus emple­ats. A Brus­sel·les hi ha prop d’un cen­te­nar de lob­bis­tes tre­ba­llant per a la indústria mili­tar. Nosal­tres, dins el grup d’ONG que tre­ba­llem crítica­ment amb tot això, tenim una per­sona a mitja jor­nada. Aquesta feina de fer pressió a Europa és molt visi­ble. La qüestió de Defensa s’està intro­duint a Europa des del 2003 com a mínim; és a dir, que ara estem en la cul­mi­nació d’un procés d’uns vint anys. La Stra­te­gic com­pass for secu­rity and defence, que s’ha pre­sen­tat ara i és la política d’ara al futur, s’està tre­ba­llant des de fa dues dècades. Abans no hi havia res. Tot allò que ara diu Josep Bor­rell, l’alt repre­sen­tant de la Unió Euro­pea per a Afers Exte­ri­ors i Política de Segu­re­tat, està per escrit des de fa molts mesos. L’únic que ha can­viat és que ara diu amb la boca gran tot allò que, sense la guerra, hau­ria dit amb la boca petita i no hau­ria sor­tit ni en els mit­jans.

Com es fa sem­pre, es va crear un grup de per­so­na­li­tats, que és com es diuen, que van tre­ba­llant i fan pro­pos­tes al Par­la­ment i a la Comissió. El de defensa té 15 mem­bres i la majo­ria són repre­sen­tants de la indústria mili­tar. Han deci­dit que la UE gasti més en segu­re­tat i defensa: dels 2.800 mili­ons d’euros que s’hi van des­ti­nar entre el 2007 i el 2013 als 19.500 mili­ons per al període 2021-2027. També han creat un fons euro­peu de suport a la pau, amb què s’han pagat les armes envi­a­des a Ucraïna.

La Uni­ver­si­tat de Brown (EUA) té un pro­jecte que estu­dia el cost de la guerra i han com­pa­rat l’impacte en ter­mes labo­rals i per als Estats Units. Han arri­bat a la con­clusió que per cada milió de dòlars de des­pesa en Defensa es creen 6,9 llocs de tre­ball (sumant els direc­tes i indi­rec­tes), quan en Edu­cació són 19,2 i en Sani­tat, 14,3. A Espa­nya, nosal­tres hem vist com recent­ment la minis­tra Mar­ga­rita Robles va anun­ciar la com­pra de fra­ga­tes a Navan­tia. Aquests anun­cis se solen fer per apa­gar les pro­tes­tes labo­rals i per man­te­nir l’empresa en marxa quan no hi ha coman­des de fora. Doncs bé, el com­promís és gas­tar 4.325 mili­ons d’euros durant vuit anys per fer un seguit de fra­ga­tes i va dir que es cre­a­rien 8.000 llocs de tre­ball. Si divi­dei­xes et surt un cost sala­rial molt supe­rior a la mit­jana.