L’empresa, enmig d’un camp infestat de mines

Tsu­nami.

Però també a empre­ses via­bles que acu­mu­len molts pro­ble­mes de tre­so­re­ria per dos anys com­pli­cats. “Ara han de començar a amor­tit­zar i això pesarà com una llosa”, asse­gura Jordi Solé, res­pon­sa­ble de la con­sul­tora finan­cera Kre­e­dit. Menys cone­gut és que entre les deman­dants de préstecs ICO hi ha empre­ses que no neces­si­ta­ven finançament addi­ci­o­nal per fer front a la pandèmia però a les quals el banc va subs­ti­tuir les línies de finançament del cir­cu­lant per aquests crèdits. És a dir, pro­duc­tes ban­ca­ris que es reno­va­ven cada any, per altres que cal amor­tit­zar i retor­nar. “Fa dos anys es va mun­tar un sis­tema per sal­var els bancs, per reduir la seva expo­sició, i no per aju­dar les pimes, ben bé al con­trari, perquè haurà per­ju­di­cat empre­ses que no havia per­ju­di­cat la pandèmia”, es lamenta.

Com s’ha dit, l’endeu­ta­ment deri­vat de la covid, tot i ser greu, només explica una part de l’espinós con­text ple d’adver­si­tats al qual han de fer front el tei­xit empre­sa­rial i l’eco­no­mia en el seu con­junt. La fac­tura energètica, la manca de sub­mi­nis­tra­ments i els pro­ble­mes del trans­port han tren­cat la pre­vi­si­bi­li­tat i la fia­bi­li­tat en què s’han de desen­vo­lu­par els nego­cis. Les empre­ses no poden fabri­car perquè no tenen la matèria pri­mera i, en alguns casos, han d’incom­plir els ter­mi­nis de lliu­ra­ment o han de rene­go­ciar els con­trac­tes perquè els cos­tos són tan ele­vats que no els poden assu­mir amb els mar­ges empre­sa­ri­als. En altres casos, algu­nes empre­ses han pre­fe­rit atu­rar l’acti­vi­tat momentània­ment per no per­dre diners, o ho han fet obli­ga­des perquè els que per­den diners són cli­ents o proveïdors i la cadena s’ha tren­cat per alguna de les bau­les. En aquest con­text, qui més qui menys és avui dia més vul­ne­ra­ble i fràgil. Que s’espat­lli una màquina pot voler dir que cal atu­rar la pro­ducció perquè la peça necessària, que ve de l’altra part del món, i que abans estava dis­po­ni­ble en poques hores, avui pot tri­gar mesos. Con­tra­ve­nir els acords entre empre­ses ha dei­xat de ser excep­ci­o­nal.

L’Obser­va­tori de la Moro­si­tat de la Cepyme, la Con­fe­de­ració Espa­nyola de la Petita i la Mit­jana Empresa, encara no dona senyals del dete­ri­o­ra­ment de la mora empre­sa­rial, però fir­mes espe­ci­a­lit­za­des en la recla­mació d’impa­ga­ments com ara Cre­dit Back han adver­tit sobre un aug­ment ràpid dels ter­mi­nis de paga­ments, segons els seus càlculs.

El temor és que, en aquest entorn de fra­gi­li­tat, la cai­guda d’algu­nes empre­ses pugui pro­vo­car una cas­cada de tan­ca­ments perquè es veu­rien afec­tats cli­ents i proveïdors. “No cal ser gaire espa­vi­lat per saber el que pas­sarà, perquè s’estan ajun­tant coses que per sepa­rat ja farien tron­to­llar l’acti­vi­tat empre­sa­rial”, subrat­lla el direc­tor gene­ral de Kre­e­dit.

Però l’anàlisi de la situ­ació també admet lec­tu­res més posi­ti­ves ava­la­des per evidències, com ara que, mal­grat tot, l’eco­no­mia creix i genera ocu­pació. O que salons com ara el B-Tra­vel i Ali­mentària s’han desen­vo­lu­pat aquests dies en un clima d’un inne­ga­ble opti­misme.

Posi­tius.

Des de la seva pers­pec­tiva, els préstecs ava­lats per l’ICO, més que un sal­va­vi­des, han estat un ele­ment de segu­re­tat en un con­text d’incer­tesa: “Mol­tes empre­ses ja l’han tor­nat en el pri­mer any de carència i no ha estat un tema pro­blemàtic”, hi afe­geix.

Joan Tris­tany pensa que el con­text d’enorme incer­tesa pot con­tri­buir a extre­mar la inter­pre­tació del que està pas­sant però també admet que la rea­li­tat empre­sa­rial pot ser molt dife­rent entre sec­tors. Tan­ma­teix pensa que els pro­ble­mes com l’enca­ri­ment dels cos­tos deri­vats de la fac­tura energètica han tocat sos­tre i que van pel camí d’esta­bi­lit­zar-se.