Opinió

Previsions del govern i realitat

El balanç final? Al meu entendre han pecat d’optimistes, sobretot durant els primers anys, però la Comissió Europea ha acceptat uns números que era evident que no es podrien complir. Entre altres coses, això ha estat i és degut al fet que acceptar-los suposava no fer malbé la baralla i continuar jugant la partida. Després, en el seu cas, ja tindrien temps d’enviar els “homes de negre” a corregir les desviacions

Penso que és posi­tiu girar la vista enrere encara que només sigui per no repe­tir un pas­sat que pot no ser agra­da­ble.

El 1997, el lla­vors pre­si­dent del govern espa­nyol, José María Aznar, va pro­nun­ciar una frase que avui és tot un clàssic: “Espa­nya va bé.” Nou anys després, José Luis Rodríguez Zapa­tero va fer una volta més a la frase: “Espa­nya va més que bé.”

El 2007, la sen­sació d’eufòria a Espa­nya era total. “El 2010 supera­rem lleu­ge­ra­ment Ale­ma­nya en renda per capita; els aga­fa­rem”, va dir el pre­si­dent espa­nyol. Al setem­bre, però, es van començar a mani­fes­tar els pri­mers símpto­mes de desac­ce­le­ració; no obs­tant això, Zapa­tero va llançar la que pos­si­ble­ment hagi estat la frase més recor­dada del període: “L’eco­no­mia espa­nyola juga la Cham­pi­ons Lea­gue de les eco­no­mies mun­di­als.”

Després de la fallida de Leh­man, el mis­satge era: “Pas­sa­rem uns mesos de difi­cul­tats.” Mal­grat l’evi­dent dete­ri­o­ració en què l’eco­no­mia espa­nyola havia entrat des del 2008, el pri­mer cop que el lla­vors minis­tre d’Eco­no­mia va usar la paraula crisi va ser el 18 de gener del 2009.

A par­tir del 2008, s’entra en una sèrie de pre­vi­si­ons rea­lit­za­des o assu­mi­des, però per des­comp­tat publi­ci­ta­des pel govern, que han acom­pa­nyat totes les fases d’aquest període de crisi en què ens tro­bem immer­sos. Catorze anys després de l’inici de la crisi, les pre­vi­si­ons gover­na­men­tals s’han acos­tat al que ha estat la rea­li­tat? A con­ti­nu­ació ani­rem veient que han anat dient els governs de torn i què ha anat suc­ceint en la nos­tra vida real; i ho farem en relació amb el PIB, el saldo dels comp­tes públics, el deute públic i la taxa de deso­cu­pació del fac­tor tre­ball.

Període 2007–2012.

L’any 2007 es va tan­car amb un crei­xe­ment del 3,7%, en la línia del d’anys ante­ri­ors (2006: 3,9%, 2005: 3,6%, 2004: 3,3%) i no van arri­bar les ten­si­ons que ja eren evi­dents en països com Irlanda. Per això no sor­pre­nen les pre­vi­si­ons que el govern va fer en l’últim tri­mes­tre del 2007 per als anys 2008 o 2009. A mesura que el 2008 va anar avançant, ja es va anar veient que les coses no ana­ven bé. Les pre­vi­si­ons van anar empit­jo­rat, tot i que el govern creia que seria tem­po­ral i que es remun­ta­rien a par­tir del 2010.

L’any 2008 va aca­bar amb un crei­xe­ment del 0,9%, la qual cosa mos­trava una cai­guda espec­ta­cu­lar res­pecte a anys ante­ri­ors i a les pre­vi­si­ons fetes, una cai­guda que el mateix govern va assu­mir i que es veia reflec­tida en els balanços que va ela­bo­rar l’any 2009. L’últim, el d’octu­bre, gai­rebé coin­ci­dia amb el crei­xe­ment que hi havia hagut durant l’any: el -3,7%.

El 2010 va ser una il·lusió: recor­den “els brots verds”? El tan­ca­ment de l’any va ser millor del que l’exe­cu­tiu havia pre­vist, de manera que el govern con­ti­nu­ava pen­sant que la recu­pe­ració estava molt a prop. Tan­ma­teix, el crei­xe­ment del 2011 va empit­jo­rar totes les pre­vi­si­ons i el del 2012 es va acos­tar a l’esce­nari advers.

En aquesta pri­mera fase, cal afir­mar que les pre­vi­si­ons del govern van estar sem­pre al dar­rere i molt allu­nya­des de la rea­li­tat, cosa que es pot fer exten­siva a les pre­vi­si­ons sobre el saldo que havien d’asso­lir els comp­tes públics.

S’ha de des­ta­car el pas d’un superàvit res­pecte al PIB del 2,2% l’any 2007 a un dèficit del -10,4% el 2012. (El camí dels comp­tes públics va ser lent en la millora i ful­gu­rant en la cai­guda. El 1995, quan Espa­nya va començar a anar bé, el dèficit va ser del -6,47%, i fins al 2004 el saldo va ser nega­tiu: -0,34%. Tres anys en superàvit –dei­xant de banda les man­can­ces en des­pesa pública– i després…).

El reflex en l’evo­lució del dèficit es troba en l’evo­lució del deute públic. L’any 2000, el deute pri­vat ascen­dia al 105% del PIB; el 2001, moment en què el boom del totxo va començar a mani­fes­tar-se amb tota la seva potència, va asso­lir el 116%; el 2007, l’any en què comença la nos­tra història, va arri­bar al 215% del PIB. Per con­tra, el deute públic havia estat des­cen­dint inin­ter­rom­pu­da­ment des del 1996: 65,4% fins a aquest 35,5% del 2007.

En con­seqüència, és evi­dent com es va finançar l’“Espa­nya va bé”: total­ment i abso­lu­ta­ment amb deute pri­vat.

Arri­bats al 2007, les coses van començar a pin­tar mala­ment. El totxo, que gene­rava l’11% del PIB, gai­rebé es va inter­rom­pre. Això va tenir un impacte deci­siu sobre l’ocu­pació, o sobre la deso­cu­pació, més ben dit. I aquí les pre­vi­si­ons del govern sí que es van mos­trar molt més ajus­ta­des.

Període 2013–2019.

En arri­bar la pri­ma­vera del 2012, les coses esta­ven bas­tant mala­ment a causa de l’aug­ment des­bo­cat de la prima de risc del deute d’Espa­nya. En el fons, la raó era molt més pro­saica: la con­fiança a Espa­nya s’havia enfon­sat i fins i tot a l’inte­rior del país es mul­ti­pli­ca­ven les veus que par­la­ven de la coti­lla que l’euro supo­sava per a les expor­ta­ci­ons.

El 26 de juliol del 2012, a Lon­dres, Mario Dra­gui, pre­si­dent del BCE, va dir: “El BCE farà tot el que sigui neces­sari per sos­te­nir l’euro. I cre­guin-me que serà sufi­ci­ent.” Per a bas­tants experts això va supo­sar la fi de la crisi, tot i que en rea­li­tat el que va començar va ser una fase de dopatge mone­tari en forma d’injec­ci­ons gratuïtes de diners a fi de sos­te­nir l’eco­no­mia euro­pea de manera arti­fi­cial.

El 2013 va demos­trar l’equi­vo­cació de les pre­vi­si­ons fetes els anys ante­ri­ors, alhora que el govern con­ti­nu­ava amb un opti­misme que en cap cas estava secun­dat per la rea­li­tat. El 2013, el crei­xe­ment va ser del -1,4%, encara que en algun moment el govern va arri­bar a espe­rar que les coses fos­sin pit­jor.

A par­tir d’aquí i durant els sis anys següents, es va entrar en un crei­xe­ment posi­tiu, i les pre­vi­si­ons del govern es van començar a acos­tar a la rea­li­tat. La raó: aquests diners rega­lats injec­tats pel BCE i els rei­te­rats incom­pli­ments en els com­pro­mi­sos adqui­rits de dèficit públic i en les com­pres mas­si­ves de deute rea­lit­za­des pel BCE.

L’eco­no­mia espa­nyola arros­sega des de fa dècades un pro­blema crònic: l’ingrés públic és menor que les des­pe­ses públi­ques que fa. La culpa no és de la des­pesa pública –l’espa­nyola es troba per sota de la mit­jana euro­pea–, sinó dels ingres­sos –la pressió fis­cal és menor que la mit­jana euro­pea–. La raó d’aquesta insu­ficiència recap­tatòria es troba en el frau i l’elusió fis­cal, que diver­ses esti­ma­ci­ons situen entre el 6 i l’11% del PIB, en part com a con­seqüència d’una eco­no­mia sub­mer­gida que, també segons esti­ma­ci­ons, se situa entre el 15 i el 25% del PIB. Evi­dent­ment, una situ­ació com aquesta no es pot solu­ci­o­nar per mol­tes amfe­ta­mi­nes que s’injec­tin.

Pel que fa a la taxa de deso­cu­pació, es va esti­mar bas­tant mala­ment fins a l’any 2014. No hi ha dubte que els fons injec­tats van aju­dar a aquesta recu­pe­ració de l’ocu­pació, a pesar que la taxa d’atur d’Espa­nya sem­pre va més que dupli­car la taxa mit­jana euro­pea, encara que la taxa d’acti­vi­tat se situés en el 59% i fos bas­tant menor que la de la majo­ria dels països euro­peus.

Període 2020–2024.

L’informe de tar­dor que l’FMI va publi­car el 2018 ja augu­rava una desac­ce­le­ració lenta però con­ti­nu­ada de l’eco­no­mia mun­dial de la qual Espa­nya no s’esca­pava. La raó fona­men­tal era evi­dent: l’efecte amfe­ta­mi­nes s’estava diluint. A Espa­nya, com hem vist, el 2019 va ser un any fluix. No només el crei­xe­ment s’havia desac­ce­le­rat, sinó que nova­ment s’havien incom­plert els com­pro­mi­sos de reducció del dèficit. A més, el deute es tro­bava estan­cat per sobre del 95% del PIB.

Abans de l’arri­bada del virus, les pre­vi­si­ons del govern per al 2020 i els anys següents ja asse­nya­la­ven un empit­jo­ra­ment, i les del febrer eren simp­tomàtiques. L’arri­bada del virus, com ja és sabut, va ser demo­li­dora pels immen­sos impac­tes econòmics que va tenir. Entre la pre­visió de febrer i la pri­mera duta a terme després de l’inici de la pandèmia –al maig– la recu­lada del PIB va ser de 10,8 punts per­cen­tu­als.

Ara, abso­lu­ta­ment tot s’ha apos­tat a la recu­pe­ració post­pandèmia, que el govern va situar entre el 2021 i el 2022, en gran manera oca­si­o­nada per l’impacte posi­tiu que s’espe­rava que tin­drien els fons euro­peus. Un opti­misme que en el trans­curs dels mesos s’ha anat des­mun­tant a causa del retard en l’arri­bada dels fons res­pecte a les dates espe­ra­des. Evi­dent­ment, el dèficit i el deute s’han vist alta­ment afec­tats.

Pos­si­ble­ment en el dèficit és allà on més es pot veure el tren­ca­ment en les pre­vi­si­ons que va supo­sar l’arri­bada del virus. Inde­pen­dent­ment del pro­gres­siu empit­jo­ra­ment des del 2017 i del rei­te­rat incom­pli­ment en els com­pro­mi­sos amb Brus­sel·les, l’arri­bada del virus va fer retro­ce­dir més d’una dècada els barems del dèficit d’Espa­nya, la qual cosa, lògica­ment, es va veure reflec­tida en el deute.

Vis­tes des d’avui, tant les pre­vi­si­ons de dèficit com de deute sem­blen molt opti­mis­tes, sobre­tot si es com­pa­ren amb les d’orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals com l’FMI. En qual­se­vol cas, cal espe­rar ele­va­des cotes de deute en els pròxims anys, depe­nent de com evo­lu­ci­o­nin els tipus d’interès i el preu que els inver­sors inter­na­ci­o­nals exi­gei­xin a Espa­nya per adqui­rir el seu deute en una atmos­fera de gra­dual recu­lada en les com­pres que fa el BCE. L’enfon­sa­ment de l’eco­no­mia no es va veure reflec­tit en la deso­cu­pació pels ERTO, que estadísti­ca­ment van man­te­nir com a ocu­pats fins a 3,3 mili­ons de tre­ba­lla­dors el 2020 durant la fase de con­fi­na­ment. En qual­se­vol cas, Espa­nya té la taxa de deso­cu­pació més ele­vada de la UE.

La publi­ci­tat ofi­cial per al 2021 des­cri­via una situ­ació molt posi­tiva per a l’ocu­pació, tot i que en la rea­li­tat era com­ple­ta­ment dife­rent. És cert que el nom­bre de per­so­nes ocu­pa­des va aug­men­tar, però més del que ho va fer el PIB i, a més, amb una reducció del 6% en el nom­bre d’hores tre­ba­lla­des en el quart tri­mes­tre del 2021 res­pecte al mateix període del 2019. L’ocu­pació va aug­men­tar, però la pro­duc­ti­vi­tat va caure, amb tot el que això suposa per a la com­pe­ti­ti­vi­tat d’Espa­nya.

El balanç final? Al meu enten­dre han pecat d’opti­mis­tes, sobre­tot durant els pri­mers anys, però la Comissió Euro­pea ha accep­tat uns números que era evi­dent que no es podrien com­plir. Entre altres coses, això ha estat i és degut al fet que accep­tar-los supo­sava no fer malbé la bara­lla i con­ti­nuar jugant la par­tida. Després, en el seu cas, ja tin­drien temps d’enviar els “homes de negre” a cor­re­gir les des­vi­a­ci­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.