En eco­no­mia, els incen­tius ho són tot perquè expli­quen per què fem allò que fem. Doncs bé, fer-se gran és poc incen­ti­va­dor per la manera com tenim de donar valor a les coses. En con­seqüència, la soci­e­tat es com­porta d’una manera para­do­xal; indi­vi­du­al­ment enve­gem la con­dició de jubi­lat de la per­sona que adqui­reix aquest esta­tus, però en con­junt la trac­tem com quel­com que ja no aporta valor, com a impro­duc­tiu quan no rèmora. Quan això ens remou per dins mirem enrere cap a les soci­e­tats prein­dus­tri­als, o a altres lati­tuds, on sumar anys i pen­ti­nar cabells blancs sig­ni­fica atre­so­rar un conei­xe­ment i una experiència que són molt pre­uats. Aquí i ara no és així.

Les noves tec­no­lo­gies TIC, la digi­ta­lit­zació i l’auto­ma­tit­zació de pro­ces­sos, que podrien aju­dar a tren­car bar­re­res i clixés en aquest sen­tit, s’estan con­ver­tint en tot el con­trari: murs que bas­tim con­tra la gent que es fa gran. És el que hem con­vin­gut a ano­me­nar “bretxa digi­tal”, que pot es pot donar per altres cri­te­ris, però en què sobre­tot pre­val el de l’edat. A mesura que més sec­tors afron­ten la trans­for­mació digi­tal i can­vien les seves orga­nit­za­ci­ons inten­si­ves en el tre­ball de per­so­nes per sis­te­mes informàtics i algo­rit­mes, els cli­ents que no s’adap­ten, perquè no poden, són trac­tats com a anal­fa­bets i ciu­ta­dans de segona. Hem pujat un esglaó de l’afront. No és que els arra­co­nem, és que els insul­tem direc­ta­ment, perquè no saben uti­lit­zar un telèfon intel·ligent o una apli­cació mòbil.

Cam­pa­nyes com No soc idi­ota, soc gran, ende­gada per un jubi­lat valencià que se sen­tia mal­trac­tat per la seva enti­tat finan­cera, són com un toc d’atenció per a les nos­tres consciència. No anem pel bon camí. En el nos­tre afany per cons­truir una soci­e­tat més inclu­siva en tots els sen­tits, en què tot­hom se senti part i que ningú es quedi enrere, estem des­cui­dant la gent més gran.

Les admi­nis­tra­ci­ons han de cor­re­gir i anti­ci­par-se a aques­tes situ­a­ci­ons a què ens por­ten uns incen­tius mal posats. Però també és res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra com a ciu­ta­dans, com a tre­ba­lla­dors i com a empre­sa­ris evi­tar aques­tes dis­cri­mi­na­ci­ons. Tot­hom hau­ria de poder aspi­rar a fer-se gran sense por que tra­ves­sar aquesta porta els exclo­gui de la soci­e­tat. Hem d’avançar tots ple­gats, si no, de què ser­veix avançar?