Empreses

Els anys de la Derbi ‘Paleta’

El fabricant de motocicletes de Martorelles celebra el centenari del seu naixement

Derbi va voler seguir sent independent, però no va rebre suport institucional

“Me s’ha com­prat una Derbi i també un tele­vi­sor, una nevera i un Tur­mix, i un toca­dis­cos «histèric»”, can­tava la Trinca a la cançó Els tres mos­que­ters, tot reflec­tint el reg­nat que temps era temps va exer­cir la moto Derbi Antorcha, cone­guda popu­lar­ment com a Paleta, com a uti­li­tari per anar a l’obra o a la fàbrica, i a la dis­co­teca el cap de set­mana.

Els anys setanta van ser d’esplen­dor per a l’empresa que va fun­dar Simeó Rabasa el 1922 i que amb els anys va esde­ve­nir un dels grans noms del pui­xant sec­tor català de fabri­cants, amb Bul­taco, Mon­tesa, Ossa i San­glas. Diego Fernández Bolea, que va tre­ba­llar a Derbi qua­ranta-dos anys, és un dels orga­nit­za­dors dels diver­sos actes de cele­bració del cen­te­nari del fabri­cant de Mar­to­re­lles. Troba que Derbi, com a empresa, es dife­ren­ci­ava d’altres “per un trac­ta­ment de la direcció amb la gent de la fàbrica o de la xarxa comer­cial molt fami­liar i per ser una empresa on es podien tro­bar tre­ba­llant tres gene­ra­ci­ons d’un mateix cognom”. Al seu parer, Derbi “va moto­rit­zar tot Espa­nya” gràcies a dedi­car tots els esforços a desen­vo­lu­par la seva oferta de ciclo­mo­tors. El fun­da­dor, un for­dista con­vençut, “era un visi­o­nari que va ini­ciar el negoci el 1922 amb la pro­ducció mas­siva de bici­cle­tes, tot pre­ve­ient que es ven­drien molt per anar a la feina”. L’empresa es va moto­rit­zar el 1949, però fins al 1951 no va pre­sen­tar la pri­mera moto de veri­tat, la Derbi 250 cc, a la fira de Bar­ce­lona. En els sei­xanta va repe­tir la jugada de les bici­cle­tes amb els ciclo­mo­tors, quan va cons­ta­tar que, en emer­gir, el 1961, el Seat 600, les motos de gran cilin­drada, com la seva 350 bicilíndrica del 1957, per­dien atrac­tiu i calia con­cen­trar-se en els motors de 49-75 cc per a moto lleu­gera d’1,5 cavalls a 5.000 rpm, tres velo­ci­tats, frens de tam­bor, pedals i caixa de can­vis hidràulica.

Del cir­cuit a la sèrie.

Allò va ser tot un esclat, amb uns anys en què, de la Paleta, se’n podien arri­bar a ven­dre 500.000 uni­tats a tot Europa. Es venia en paral·lel als grans èxits que el mític Ángel Nieto asso­lia als cam­pi­o­nats mun­di­als de 50 cc i 125 cc en cir­cuits d’arreu del món. Les tas­ques de millora tec­nològica per per­fec­ci­o­nar els pro­to­tips de la com­pe­tició eren, “a banda d’una impa­ga­ble publi­ci­tat directa de la marca, el veri­ta­ble R+D de l’empresa per fer evo­lu­ci­o­nar els ciclo­mo­tors”, com explica Diego Fernández. Cer­ta­ment, l’equip de mecànics feia ser­vir les cur­ses per posar a prova la moto en con­di­ci­ons extre­mes, i la millora tècnica s’adap­tava als models de la pro­ducció en sèrie. Andreu Rabasa, fill del fun­da­dor, va fer durar aquesta manera de fer, i així van aparèixer al mer­cat models tan com­pe­ti­tius com la 2002 GPX o la 125 Cross. A Nieto el van suc­ceir com a cam­pi­ons amb les bales ver­me­lles pilots com Jorge Martínez Aspar, Champi Her­re­ros o el mateix Marc Márquez, que va tan­car la glo­ri­osa història de Derbi als cam­pi­o­nats mun­di­als.

Si la Paleta va ser un èxit escla­tant, una icona pop d’aquells anys, nogens­menys ho va ser la Derbi Vari­ant, que en alguns moments va obli­gar l’empresa a tenir 900 per­so­nes tre­ba­llant a la planta de Mar­to­re­lles (habi­tu­al­ment n’eren entre 550 i 600). Si abans el repte havia estat moto­rit­zar els tre­ba­lla­dors, el 1977 “es trac­tava de can­viar de cli­ent, amb una moto automàtica per anar a estu­diar”. Amb la inno­vació de l’Spa­ce­tro­nic, un dis­po­si­tiu que per­me­tia enge­gar la moto pit­jant un botó ver­mell, la Vari­ant va cul­mi­nar el des­a­fi­a­ment de superar la into­ca­ble Ves­pino en un mer­cat que, com remarca Diego Fernández, s’havia tei­xit amb paciència, amb una xarxa de 60 con­ces­si­o­na­ris i 2.500 punts de venda: “Cada any fèiem deu con­ven­ci­ons de repre­sen­tants, i així els integràvem a la família Derbi.”

La marca de Mar­to­re­lles va ser des del 1988 impor­ta­dora de Kawa­saki, “després que Derbi hagués inten­tat, deba­des, ser mun­ta­dor de la marca japo­nesa”, com relata Fernández. Derbi va dei­xar de ser de la família Rabasa el 2001, quan va pas­sar a mans del grup italià Piag­gio. “Derbi sem­pre va llui­tar per seguir el seu camí de forma inde­pen­dent, però era una empresa fami­liar, i això et limita. A més, el govern de l’Estat no va voler apos­tar per la marca amb ajuts, i es va esti­mar més que vingués algú de fora i es quedés l’empresa.” El 22 de març del 2013, la planta de Mar­to­re­lles va atu­rar l’acti­vi­tat quan va aca­bar el mun­tatge del dar­rer model de la marca, la Senda de 50 cc.

Fusió frustrada i ceguesa de Madrid

Amb l’arribada a Europa de les motocicletes japoneses –Yamaha, Honda, Suzuki–, les marques catalanes, petites i mal capitalitzades, ho tenien pelut, no pas per ser inferiors tecnològicament, sinó per preu. El 1982 hi va haver el projecte de fusionar Montesa amb Ossa i Derbi amb Bultaco. Per escometre-ho, es van demanar subvencions i crèdits preferents al govern central per continuar l’activitat, però l’aleshores titular d’Indústria, Carlos Solchaga, va creure que el sector no tenia prou magnitud.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.