Dardo Rosa­les talla amb una serra cir­cu­lar fei­xos de tarima enca­de­llada dis­po­sats sobre cava­llets de ferro. És el pri­mer pas per fer les case­tes d’arbre infan­tils que després cons­truirà per encàrrec en jar­dins par­ti­cu­lars. Men­tre tra­gina amb les fus­tes explica que la pandèmia el va impul­sar a venir a Cata­lu­nya des de la seva Argen­tina natal per empren­dre. Amb l’experiència d’un negoci simi­lar que tenia a l’altre cos­tat de l’Atlàntic, ha mun­tat Casi­Ca­sas, que publi­cita a través de les xar­xes soci­als. Ni la serra cir­cu­lar, ni els cava­llets, ni el local són seus. Rosa­les és un dels pri­mers usu­a­ris de The Comaking Space, una mena de coworking per a fei­nes manu­als que acaba d’obrir por­tes al polígon indus­trial Can Jardí de Rubí.

Pre­ci­sa­ment els empre­ne­dors que no volen assu­mir uns cos­tos fixos ele­vats quan posen en marxa el seu negoci són un dels per­fils de cli­ents d’aquest tipus d’ins­tal·laci­ons, de les quals només n’hi ha dues a Cata­lu­nya. “Als Estats Units i al nord d’Europa són habi­tu­als, però aquí som una nove­tat; ara bé, estic con­vençut que es repli­ca­ran”, comenta Joel Dorado, fun­da­dor i direc­tor gene­ral de The Comaking Space, que s’allotja en una nau de 850 m², que amb ante­ri­o­ri­tat havia estat una fàbrica de plàstic. Per tant, l’han hagut d’adap­tar per crear dife­rents espais; on abans hi havia màqui­nes d’injecció de plàstic, avui hi ha tau­les de fus­te­ria, tau­les de fer­re­ria aptes per fer sol­da­du­res, cabina de pin­tura, un coworking, un box de mecànica i sales per fer tallers i esde­ve­ni­ments d’empresa. Tot ben equi­pat amb màqui­nes i estris pro­fes­si­o­nals de les pri­me­res mar­ques. Quan esti­gui a ple ren­di­ment, hi podrien tre­ba­llar o for­mant-se alhora unes trenta per­so­nes.

La inversió ha estat al vol­tant d’1 milió d’euros, que Dorado ha sufra­gat amb recur­sos pro­pis i finançament ban­cari, però està con­vençut que serà un èxit perquè arriba per cobrir una demanda latent. A més dels empre­ne­dors que comen­cen, hi ha molts pro­fes­si­o­nals que amb la pandèmia han vist la con­veniència de tras­lla­dar cos­tos fixos a vari­a­bles, la qual cosa vol dir, pagar local, llum i eines només quan les uti­lit­zen. Després està el for­mi­da­ble món dels afi­ci­o­nats al bri­co­latge, i aquí tenen a l’abast eines pro­fes­si­o­nals i un espai on poden desen­vo­lu­par la seva cre­a­ti­vi­tat sense les limi­ta­ci­ons que imposa un entorn domèstic, amb l’avan­tatge afe­git de poder plan­te­jar dub­tes a l’expert que tenen al cos­tat.

A par­tir d’aquí, la casuística és molt gran. Poc abans de l’entre­vista, Joel Dorado ha rebut la visita d’un artista que fa escul­tu­res de ferro i, a con­ti­nu­ació, la del res­pon­sa­ble d’una asso­ci­ació d’empre­ses de metal·lúrgia que cerca un espai per fer uns tallers de for­mació. Dorado també asse­nyala els res­tau­ra­dors de cot­xes clàssics o els que con­di­ci­o­nen l’inte­rior de fur­go­ne­tes per trans­for­mar-les en càmpers, és a dir en habi­tat­ges (cam­pe­rit­zació en diuen els ini­ci­ats a aquesta moda).

En tot cas, aquests tallers per com­par­tir feina, cre­a­ti­vi­tat i suor estan ben ali­ne­ats amb tendències de la soci­e­tat actual, com ara el movi­ment maker, és a dir, de fabri­car-se les coses un mateix gràcies a la demo­cra­tit­zació del conei­xe­ment i dels mit­jans de pro­ducció. “Els que han nas­cut amb el món digi­tal comen­cen a dele­jar la vida més enllà de la pan­ta­lla. Fer alguna cosa que comença sent vir­tual però que ràpida­ment passa a ser tàctil i útil en el món quo­tidià, satisfà d’una manera que els píxels no poden”, escriu el guru Chris Ander­son, pare de la idea de la long tail, al seu lli­bre Makers. També enllaça amb l’eco­no­mia col·labo­ra­tiva, en què el negoci ja no és tant el fet de com­prar pro­duc­tes per pos­seir-los com com­par­tir i pagar pel ser­vei pres­tat.

I de la mateixa manera que hi ha nòmades digi­tals, que tenen un negoci a inter­net i por­ten una vida errant, també hi ha gent que fabrica i que vol por­tar el mateix estil de vida. El pro­blema és que un taller no es pot ficar a la mot­xi­lla com un ordi­na­dor portàtil. Per això, obrir un espai amb màqui­nes per a aquests i altres tipus de per­so­nes fa més d’una dècada que es va con­ver­tir en un repte per­so­nal per a Pedro Pineda. Dis­se­nya­dor de for­mació, Pineda va començar a desen­vo­lu­par la seva idea l’any 2010, pri­mer a la Beta­haus de Berlín i després a la que es va obrir al barri de Gràcia de Bar­ce­lona. Però el taller com­par­tit era una extensió del coworking con­ven­ci­o­nal, i no aca­bava de tenir l’enti­tat que calia. A més, tot i els punts evi­dents de con­tacte entre un coworking i un taller com­par­tit, quant a model de negoci s’assem­blen com un ou i una cas­ta­nya. “Neces­si­tes més inversió, més man­te­ni­ment i més espai i, per con­tra, tens una demanda més petita i que mira molt el preu, cosa que t’obliga a tenir mar­ges més estrets, i tot ple­gat difi­culta la gestió; t’hi abo­ques si ets un ena­mo­rat de la idea”, asse­gura Pineda.

A mesura que el seu pro­jecte anava aga­fant dimensió, va pas­sar de Gràcia al Poble­nou, i final­ment a unes velles naus indus­tri­als de la Ver­neda, que en un altre temps havien estat les buga­de­ries de l’Hos­pi­tal de Sant Pau. TMDC, sigles de Taller per a la Mate­ri­a­lit­zació i el Desen­vo­lu­pa­ment de grans Con­cep­tes, és des de l’abril del 2018 una ins­tal·lació de 3.000 m² repar­tits en nou naus, que ori­gi­nal­ment n’eren tres i que han anat aug­men­tant a mesura que crei­xia el pro­jecte.

Visi­tar la ins­tal·lació acom­pa­nyat de Pineda, cofun­da­dor i coor­di­na­dor gene­ral de TMDC, és tota una experiència immer­siva en un espai laberíntic que con­serva l’encant del seu pas­sat indus­trial i que bull d’acti­vi­tat per tots els racons: aquí, arte­sans del mobi­li­ari de fusta, més enllà una empresa que fa maque­tes d’arqui­tec­tura, d’altres que tre­ba­llen el ferro o el for­migó... Són les naus dels tallers com­par­tits, però també hi ha naus divi­di­des en par­cel·les i llo­ga­des a peti­tes empre­ses o autònoms que aca­ben for­mant una mena de soc àrab d’ofi­cis on tot­hom col·labora amb tot­hom. Unes cin­quanta per­so­nes com­par­tei­xen cada dia, d’una manera o d’una altra, aques­tes ins­tal·laci­ons.

Sorprèn la vari­e­tat d’idi­o­mes que se sen­ten men­tre es fa la ruta i també la presència de dones. Ales­ho­res és quan es comença a reve­lar la nova rea­li­tat manu­fac­tu­rera que està emer­gint amb força.

Després de pas­sar per una estança plena de runa pen­dent d’una reforma gene­ral que es va fent a poc a poc -“en diem Txernòbil”, diu amb sorna Pineda-, un dron sobre­vola els caps i s’obre una sala blanca aca­bada de pin­tar: el con­trast és bru­tal. És l’espai de Sta­ge2 una incu­ba­dora d’start-ups que s’acaba d’ins­tal·lar al TMDC amb la volun­tat de fomen­tar l’empre­ne­do­ria indus­trial, segons explica el seu pro­mo­tor, Oriol Pas­cual.

Un cop aca­bada la visita, es fa obli­gatòria una expli­cació pau­sada sobre què és i en què s’està con­ver­tit TMDC: “Som part d’un eco­sis­tema on volem que pas­sin coses, un lloc ideal per desen­vo­lu­par pro­jec­tes, per empren­dre i per col·labo­rar”, explica el cofun­da­dor del taller. A més de la part dels ofi­cis, TMDC té un acord amb l’escola de dis­seny Eli­sava perquè els seus alum­nes vagin a fer classe a les seves dependències, i els ofe­rei­xen faci­li­tats perquè puguin crear coses amb les seves eines.

D’altra banda, amb l’entrada de Sta­ge2, TMDC amplia el seu perímetre d’actu­ació a l’electrònica i s’acosta al món de la tec­no­lo­gia i la inno­vació. Estu­di­ants, dis­se­nya­dors, engi­nyers, pro­fes­si­o­nals de diver­sos ofi­cis que interac­tuen en un mateix espai és garan­tia d’idees ori­gi­nals.

I també de for­ta­lesa: “Quan una per­sona està sola cre­ant té por perquè és fràgil, però si col·labora amb d’altres es fa més forta, perquè mul­ti­plica les pos­si­bi­li­tats de noves fei­nes; així quan com­par­tint estem con­tri­buint a tei­xir una xarxa resis­tent per a tot­hom, i quan sumem inno­vació i for­mació aquest tei­xit és encara més robust”, afirma.

En aquest sen­tit, TMDC se sent part de les infra­es­truc­tu­res clau del país en temes de fabri­cació, sobre­tot quan es tracta de fer coses des dels pro­to­tips fins a peti­tes sèries de pro­duc­tes. Mal­grat tot, no reben suport ins­ti­tu­ci­o­nal. Però el que més els rebel·la és quan les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques bus­quen refe­rents o con­sells a l’exte­rior, a Bos­ton o a Nova York, sobre com recon­ver­tir espais indus­tri­als i fomen­tar l’eco­no­mia pro­duc­tiva: “Som rela­ti­va­ment nous, i suposo que encara estem en la fase d’haver de demos­trar alguna cosa”, es lamenta Pedro Pineda.

The Comaking Space, que tot just comença a cami­nar, i TMDC, que exhi­beix un gran poten­cial, són ini­ci­a­ti­ves que han nas­cut per satis­fer una demanda latent d’espais de suport a la fabri­cació. En tots dos casos ofe­rei­xen tari­fes i sis­te­mes de vin­cu­lació molt fle­xi­bles per adap­tar-se a una demanda que és molt àmplia i que té neces­si­tats molt dis­pars, que van des de la petita empresa fins a l’afi­ci­o­nat a les manu­a­li­tats.

El seu ser­vei és vital en un moment en què l’empre­ne­do­ria indus­trial comença a envo­lar-se.