“Dignificar la feina dels treballadors és essencial per al futur del turisme al país”

La pandèmia ens va fer pen­sar. Hem vist que hi ha zones de mono­cul­tiu, on es vivia només del turisme, que supor­ten una recessió molt impor­tant. Hi ha esforços, bona volun­tat, però no hi haurà can­vis si el sec­tor no s’hi veu obli­gat, sobre­tot perquè sovint un país fa el que pot, no el que vol. Cer­ta­ment des de l’àmbit muni­ci­pal s’està inten­tant modi­fi­car algu­nes coses, per exem­ple Llo­ret, que vol can­viar la per­cepció del turisme de sol i bor­rat­xera, però no es poden apli­car can­vis radi­cals i ho hau­ran d’anar fent a poc a poc. En defi­ni­tiva, però, l’estat d’ànim gene­ral indica que no és el de rec­ti­fi­car allò que fins ara no s’ha fet bé.

El turisme va molt bé als sec­tors que el pro­mo­uen i dona tants mar­ges que té tendència a depre­dar les indústries que té al vol­tant. Només cal veure el que ha pas­sat a Eivissa o a la Costa Brava, per exem­ple, on ha eli­mi­nat la diver­si­fi­cació econòmica, però una de les pit­jors coses que ha fet el sec­tor és inven­tar-se tot sol el feno­men de les Kellys i expor­tar-lo. I ara també s’han afe­git altres sec­tors a aquesta manera de pro­ce­dir amb els tre­ba­lla­dors, com el de les pla­ta­for­mes, un model que ve dels Estats Units i que és molt més sal­vatge encara. Si la indústria gene­rava una certa expec­ta­tiva de futur, aquests nous models de negoci no l’ofe­rei­xen.

Hi ha molts hote­lers i res­tau­ra­dors que fan molt bé la seva feina, sovint són famílies i empre­ne­dors, però un país com el nos­tre, amb uns estàndards cul­tu­rals i de desen­vo­lu­pa­ment no pot només basar la seva eco­no­mia en el turisme. En altres indrets han demos­trat que hi ha mane­res efec­ti­ves de ges­ti­o­nar el sec­tor, tant en ter­mes de ter­ri­tori com labo­ral­ment.

N’hi ha diver­ses. Una de molt impor­tant, i que ja s’aplica en altres països, és la ins­pecció labo­ral i el segui­ment de les situ­a­ci­ons irre­gu­lars. A l’Estat espa­nyol, la llei és molt feble i si s’apliqués cor­rec­ta­ment pot­ser a molts no els sor­ti­rien els números. D’altra banda, el sec­tor ha de fer una oferta de més qua­li­tat, però lla­vors ha d’apu­jar els sous, fer-los dig­nes, i incre­men­tar els preus de la seva oferta.

L’Estat espa­nyol va des­co­brir el turisme en els anys sei­xanta. Va veure el sec­tor com una sor­tida econòmica. El fran­quisme va poten­ciar el turisme des del pri­mer moment, el turisme i el sec­tor immo­bi­li­ari, que gai­rebé sem­pre van de bra­cet. Labo­ral­ment era una sor­tida per a tota la gent que aban­do­nava el camp per anar a tre­ba­llar a les ciu­tats. A Cata­lu­nya, en canvi, no va néixer fins als anys noranta. Abans teníem una eco­no­mia més diver­si­fi­cada i indus­trial. A hores d’ara, mol­tes bau­les de la cadena de valor estan impli­ca­des en el turisme.

Cata­lu­nya no pot triar. La presència del turisme és un fet irre­ver­si­ble. Des de l’admi­nis­tració s’ha de fer una pla­ni­fi­cació més activa per dis­tri­buir el turisme i que arribi a tot el ter­ri­tori. Tenim una alta den­si­tat humana en llocs molt con­crets i a d’altres no hi arriba ningú. L’acti­tud hau­ria de ser més sem­blant a la que té l’Europa del nord pel que fa a la redis­tri­bució del turisme i, alhora, res­pec­tar els estàndards mínims als llocs de tre­ball. En defi­ni­tiva, s’ha de modi­fi­car l’oferta.

Si l’aero­port del Prat no fos de baix cost, estaríem par­lant d’un altre model. Però si s’ofe­reix un sou més alt als tre­ba­lla­dors del sec­tor i s’incre­men­ten els preus dels ser­veis, no estaríem qüesti­o­nant el model turístic que tenim.

Sense dubte. No s’entén que la població local no pugui acce­dir a deter­mi­nats indrets per l’alt cost de les entra­des o per la mas­si­fi­cació. La població local hau­ria de tenir un accés molt sen­zill als equi­pa­ments. Les acci­ons de micro­ci­rur­gia de les quals parlo al lli­bre s’han de fer per evi­tar les situ­a­ci­ons de des­a­van­tatge que pateix la població local.

Sense dubte en el model que està apli­cant França, que tot i ser cen­tra­lista i on per fer una rotonda en qual­se­vol poble és París qui deci­deix, cuida les zones més depri­mi­des del país. Pot­ser sí que s’hau­ria de cen­tra­lit­zar en el govern català la gestió del sec­tor, perquè s’han fet coses en l’àmbit local, però tot i així, tot­hom va a la seva.