Assis­tim al que sem­blen els pri­mers intents seri­o­sos de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques per acon­se­guir que les grans cor­po­ra­ci­ons tec­nològiques se sot­me­tin a regles. Veu­rem com acaba. La bata­lla serà llarga i dura, i no és gaire segur que es gua­nyi a favor de la soci­e­tat. Sem­bla que la Unió Euro­pea ha entès que el capi­ta­lisme de les grans pla­ta­for­mes, més que dis­rup­tiu és un sis­tema depre­da­dor en la cap­tació de ren­des i un ter­ri­ble acce­le­ra­dor de les desi­gual­tats econòmiques i soci­als. Acon­se­guir que paguin impos­tos, que no cons­ti­tu­ei­xin oli­go­po­lis o mono­po­lis, que res­pec­tin els drets de pro­pi­e­tat i que no dina­mi­tin qual­se­vol noció de pri­va­ci­tat resul­tarà una tasca llarga i ingent. Més enllà de la capa­ci­tat de lobby de les grans com­pa­nyies com Goo­gle o Apple, sovint la defensa que han fet els Estats Units d’aques­tes prer­ro­ga­ti­ves auto­con­ce­di­des difi­culta molt una regu­lació que resulta impres­cin­di­ble i ina­jor­na­ble. Ara, fins i tots els Estats Units de Joe Biden comen­cen a tenir pro­ble­mes amb la vocació d’Ama­zon d’estar per sobre de tot.

I és que el món d’inter­net s’ha ubi­cat com un espai més enllà de la ter­ri­to­ri­a­li­tat, i s’aspira que totes les lleis i nor­mes que regei­xen la vida analògica no ope­rin en aquest tea­tre dels som­nis que es pretén que sigui la xarxa. L’eco­no­mia de pla­ta­for­mes genera unes dimen­si­ons cor­po­ra­ti­ves que fan gai­rebé impos­si­ble el seu con­trol polític i social, però el que ho impos­si­bi­lita del tot és una acti­vi­tat sobre la qual s’ha creat un man­tell místic que no pot estar sotmès a les lleis huma­nes -ni es vol que ho esti­gui-, com si estigués més enllà. Un ter­ri­tori exempt del pre­do­mini de l’estat de dret i de les legis­la­ci­ons con­ven­ci­o­nals, un món on pre­te­nen que l’única cosa a pro­te­gir siguin els drets de pro­pi­e­tat dels algo­rit­mes dels seus ope­ra­dors. Si les soci­e­tats s’enfron­ten a situ­a­ci­ons d’atur mas­siu, pre­ca­ri­e­tat extrema i nivells de desi­gual­tat inac­cep­ta­bles, es deu al fet que els governs democràtics han renun­ciat, fins ara, a legis­lar sobre l’impacte de l’eco­no­mia digi­tal i els grans efec­tes col·late­rals, econòmics i extra­e­conòmics que genera. Els nivells de con­cen­tració de riquesa i de poder en poques mans no són una cosa con­na­tu­ral a la tec­no­lo­gia, sinó a una trans­cen­dent manca de regu­lació de qual­se­vol tipus. El poder tec­nològic no té lleis, i es basa en l’apro­pi­ació de riquesa gene­rada pels ciu­ta­dans —les dades—, el caràcter mono­polístic de la seva acció, la falta de límits a l’assalt de la pri­va­ci­tat que prac­ti­quen, la falta de legis­la­ci­ons labo­rals ade­qua­des i a l’elusió i frau fis­cal gene­ra­lit­zat que prac­ti­quen.

El glo­ba­lisme abso­lut i la dinàmica de gua­nya­dor únic estan devas­tant sec­tors pro­duc­tius sen­cers. Allà on pene­tra l’eco­no­mia de pla­ta­forma arruïna mul­ti­tud d’empre­ses, posa fi a gran part de l’ocu­pació i des­tru­eix eco­sis­te­mes soci­o­e­conòmics que van cos­tar molt de crear. Encara que es pre­ten­gui que és un feno­men de des­trucció cre­a­tiva, en rea­li­tat fun­ci­ona com una pluja àcida que empo­breix en molts sen­tits. La pre­tesa eficiència abso­luta d’allò digi­tal, en rea­li­tat resulta ine­fi­ci­ent per crear riquesa i benes­tar com­par­tit. Ara queda lluny el món del capi­ta­lisme com­pe­ti­tiu i amb regles de joc. Estem en un capi­ta­lisme cog­ni­tiu sos­tin­gut sobre la inter­me­di­ació, en el qual els mer­cats con­ce­dei­xen recom­pen­ses des­co­mu­nals a un petit nom­bre d’estre­lles. Divuit de les trenta mar­ques prin­ci­pals segons la seva capi­ta­lit­zació borsària són empre­ses ori­en­ta­des a pla­ta­for­mes, i el seu desen­vo­lu­pa­ment es basa en la cap­tació i apro­pi­ació de dades. Un món hiper­con­nec­tat que genera unes expec­ta­ti­ves que la majo­ria dels ciu­ta­dans no podran com­plir. Els ris­cos soci­als de la frus­tració resul­ten immen­sos a mesura que les pobla­ci­ons sen­ten que no tenen cap pos­si­bi­li­tat d’arri­bar a cert nivell de pros­pe­ri­tat. Avui, una feina de classe mit­jana ja no garan­teix un estil de vida de classe mit­jana, men­tre que les pos­si­bi­li­tats de regu­lació dels estats estan sent des­a­fi­a­des en un grau sense pre­ce­dents.

Més enllà dels aspec­tes de l’eco­no­mia de pla­ta­for­mes que han de ser esta­blerts per les lleis tri­butàries i labo­rals i que s’han de reflec­tir també en les lleis de defensa de la com­petència, es reque­reix alguna cosa sem­blant a una llei gene­ral d’inter­net que esta­bleixi drets, garan­ties i pro­hi­bi­ci­ons que con­ver­tei­xin aquesta selva en un espai civi­lit­zat i al ser­vei de la soci­e­tat. Neces­si­tem lleis de pro­tecció de dades sòlides per a aquest nou món feliç de les dades. El repte que la Unió Euro­pea té damunt la taula, i també els Estats Units, resulta grandiós i molt trans­cen­dent.