Consol i afecte ‘is all we need’

Pot­ser en aquesta època on la huma­ni­tat es devora a si mateixa toca par­lar de l’ésser humà, de la seva con­dició i de la seva existència. Pot ser que dins les empre­ses també toqui intro­duir aque­lla branca de la filo­so­fia, l’huma­nisme, que ens entén així: mor­tals amb consciència de fini­tud, eter­na­ment man­cats de con­sol i d’afecte. La mirada de l’huma­nisme filosòfic aporta als pro­fes­si­o­nals dels recur­sos humans una capa més de com­prensió sobre allò humà, que se suma a les que ja teníem de les ciències soci­als o la bio­lo­gia. No es pot ges­ti­o­nar allò que no s’entén, i enten­dre la con­dició humana esdevé cab­dal, tant per dis­se­nyar polítiques de cul­tura i per­so­nes, com per con­tri­buir a un món menys ter­ri­ble. Refle­xi­o­nar sobre qüesti­ons com la vida, la mort, l’amor, el bé o el mal pot sem­blar teòric, però des de la incor­po­ració fins a la des­vin­cu­lació, els humans exis­tim i coe­xis­tim dins les empre­ses, així que, de la qua­li­tat d’aquesta existència, també en depen­dran els resul­tats dels comp­tes d’explo­tació. Són molts els pen­sa­dors huma­nis­tes, des de Sòcra­tes o Epic­tet fins a Hei­deg­ger, Arendt, Mar­cuse o Rosenzweig, que han refle­xi­o­nat sobre la nos­tra con­dició. En des­taco alguns, les idees dels quals es poden apli­car en temes molt ter­re­nals. Per exem­ple, la filòsofa Simone Weil ens diu que donem sen­tit a la nos­tra vida quan tenim lli­ber­tat per pen­sar, deci­dir i crear. En l’entorn labo­ral, això es tra­du­eix en el fet de per­me­tre que les per­so­nes par­ti­ci­pin al màxim de les deci­si­ons empre­sa­ri­als, espe­ci­al­ment de les que els afec­ten direc­ta­ment, com ara els hora­ris, el nom­bre de pagues, els cri­te­ris d’ava­lu­ació de l’acom­pli­ment, la fixació d’objec­tius, els sis­te­mes d’incen­tius o el dis­seny dels espais de tre­ball. Crear o inno­var, més que exe­cu­tar allò que diu el poder, aporta con­sol i afecte.

Hei­deg­ger i Sar­tre rela­ten que tots patim ine­xo­ra­ble­ment una angoixa exis­ten­cial perquè nai­xem i morim sols. Igual­ment ens pas­sem la vida eva­dint-nos del dolor que això ens pro­voca. Com ho podem pal·liar? Doncs enfor­tint els vin­cles, obvi­ant les estruc­tu­res d’ego que són els orga­ni­gra­mes i col·labo­rant en xar­xes de pro­jec­tes i de soli­da­ri­tat mútua. D’aquí neix el dis­seny d’orga­nit­za­ci­ons fle­xi­bles, on la comu­ni­cació i la con­fiança pre­va­len sobre el con­trol o la com­pe­ti­ti­vi­tat. Com més comu­ni­tat, menys angoixa. Lévinas diu que exis­tir només té sen­tit quan ens res­pon­sa­bi­lit­zem dels altres. Sense els altres, ningú no té raó de ser. Per això neces­si­tem líders que empo­de­rin de veri­tat tenint cura dels seus equips, fomen­tant la seva auto­no­mia, que per­me­tin fra­cas­sar i apren­dre, que facin seva l’angoixa de les per­so­nes a qui ser­vei­xen i que res­pon­guin des de la humi­li­tat i la vul­ne­ra­bi­li­tat. Aquesta és l’autèntica res­pon­sa­bi­li­tat.

Sòcra­tes, a banda de ser un gran defen­sor de l’auto­co­nei­xe­ment, també va fer molta apo­lo­gia de l’ama­bi­li­tat. Avui, rei­vin­di­car la bon­dat i les bones mane­res sem­bla quasi sub­ver­siu, però les per­so­nes són més pro­duc­ti­ves i, sobre­tot, superen millor els ine­vi­ta­bles con­flic­tes de la interacció humana, si als entorns labo­rals abun­den parau­les com si us plau, per­dona, feli­ci­tats o gràcies. L’ama­bi­li­tat demana l’única micro­gestió que fun­ci­ona, la dels petits detalls: cor­reus per­so­na­lit­zats, tru­ca­des per dema­nar “com et tro­bes?”, feli­ci­ta­ci­ons d’ani­ver­sari que des­ta­quin una qua­li­tat de la per­sona, obse­quis afins als des­ti­na­ta­ris o àpats on cele­brar junts una fita de fac­tu­ració. Ara això ho bate­gem com a polítiques de benes­tar o reco­nei­xe­ment perquè ens fa recança par­lar d’ama­bi­li­tat, mal­grat que és el que ens fa real­ment com­pe­ti­tius per atraure i rete­nir talent.

A casa nos­tra, autors com Josep Maria Esqui­rol rei­vin­di­quen que la forma més madura del movi­ment humà és tenir-ne cura, ajun­tar, vin­cu­lar. En llen­guatge de gestió par­lem de com­promís i de fer siner­gies. Som ani­mals cos­mopoètics. Quan ens vin­cu­lem cons­truïm món, cos­mos. Ho fem amb la tec­no­lo­gia pel que fa a allò mate­rial i amb la bon­dat pel que fa a allò exis­ten­cial. Fer cos­mos és una manera d’orde­nar. I orde­nar esdevé crear espe­rança i bellesa en un món on impe­ren l’odi, la violència i la falta de res­pecte per qual­se­vol forma d’existència. Per això viure és resis­tir. Totes les àrees d’una com­pa­nyia, i no només la de per­so­nes, tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de crear petits cos­mos que facin del nos­tre trànsit exis­ten­cial per una empresa una pos­si­bi­li­tat gene­ra­dora de més cos­mos i, en defi­ni­tiva, de més guanys. Perquè no hi ha dico­to­mia per­so­nes-negoci, i con­sol i afecte is all we need.