Després de la gran crisi finan­cera del 2008 i de les reta­lla­des pres­su­postàries que es van dur a terme, la Gene­ra­li­tat va fer una crida a empre­sa­ris sen­si­bles amb el món de la cul­tura per fer-los palès el gran retrocés de la inversió pública en aquest àmbit.

Total­ment. Fins ales­ho­res el suport econòmic de la cul­tura venia bàsica­ment de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques que, de cop i volta, van tallar l’aixeta, de manera que molts pro­jec­tes es van que­dar sense recur­sos. Hi havia risc de fuga o de reducció del molt talent que hi ha a Cata­lu­nya.

Aquells empre­sa­ris, con­vençuts que un país és més ric, lliure i obert si té cul­tura, van fer una aposta i van crear la Fun­dació Cata­lu­nya Cul­tura, con­ce­buda com una eina d’ajuda al món cul­tu­ral. D’una banda, donant-li eines empre­sa­ri­als per fer més sos­te­ni­ble l’acti­vi­tat cul­tu­ral, i d’una altra, sen­si­bi­lit­zant el món empre­sa­rial que, en aquell moment, tenia una mirada molt llu­nyana del que és la inno­vació en cul­tura, perquè la veia com una des­pesa.

Efec­ti­va­ment, tenim refe­rents de suport empre­sa­rial al talent que són exem­plars. La Cata­lu­nya d’avui s’explica en bona mesura per l’existència de grans mece­nes de la bur­ge­sia cata­lana que cons­tru­ei­xen i ens dei­xen un lle­gat patri­mo­nial del qual encara vivim. El turisme de Bar­ce­lona no s’expli­ca­ria sense les joies arqui­tectòniques que es van fer en aque­lla època.

No és de la nit al dia, però a poc a poc els empre­sa­ris van anar virant cap a un suport més de tipus social. I encara quan parlo de la fun­dació amb alguns empre­sa­ris em diuen: “És que jo ja col·laboro amb el Banc dels Ali­ments o amb l’Hos­pi­tal Oncològic.” Hi ha una intenció més mar­que­ti­ni­ana del suport de l’empresa a la soci­e­tat. Segu­ra­ment perquè les orga­nit­za­ci­ons cer­quen un retorn de la inversió més imme­diat a través de reforçar la marca. La inversió en cul­tura té un retorn més a llarg ter­mini i molt sovint no és tan tan­gi­ble.

Sí, això també és així, i el que és cert és que pro­du­eix un divorci que ara per sort s’està cor­re­gint. Es tor­nen a mirar. Quan el 2015 l’ONU va plan­te­jar els objec­tius de desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble [ODS], tot va can­viar i ara amb els cri­te­ris ESG d’inversió sos­te­ni­ble, les empre­ses tor­nen a posar en valor la inversió a llarg ter­mini, segura i res­pon­sa­ble, tant amb el medi ambi­ent com amb la soci­e­tat. Paral·lela­ment, el món cul­tu­ral s’adona que aquest recel cap a l’empresa no el fa més lliure i que cal que hi hagi un tri­an­gle entre el sec­tor públic, el tei­xit empre­sa­rial i el pro­jecte cul­tu­ral perquè les coses tor­nin a fun­ci­o­nar.

Els diem que la inversió en cul­tura no és una des­pesa. I això no és bla, bla, bla perquè, amb els nous cri­te­ris de mer­cat, el valor d’una empresa no se cir­cums­criu a si mateixa sinó que té en compte l’impacte en l’entorn. Una dada: el 4,5% de ges­to­res de fons d’inversió han per­ce­but que creix l’interès per la inversió d’impacte. En això la cul­tura és un gran aliat perquè té impacte social, econòmic, ter­ri­to­rial i intel·lec­tual. Però no els diem res que no sàpiguen. Recent­ment hem par­ti­ci­pat en una tro­bada amb caps de patro­cini d’empre­ses i eren ells els que ens deien: “Us neces­si­tem perquè hem de fer acci­ons al nos­tre entorn i la cul­tura ens pot aju­dar.”

Pensi que les noves gene­ra­ci­ons valo­ren tre­ba­llar en empre­ses que no es limi­tin a fer bé el pro­ducte o ser­vei, sinó que siguin orga­nit­za­ci­ons amb valors com la sos­te­ni­bi­li­tat i que tin­guin impacte social. Lla­vors empre­ses que tenen la cul­tura al seu ADN tenen més fàcil cap­tar i rete­nir joves amb talent.

Tenim un pro­grama gratuït que tre­ba­lla la sos­te­ni­bi­li­tat del pro­jecte cul­tu­ral, és a dir, la seva via­bi­li­tat econòmica en el temps. La rea­li­tat amb què sovint ens tro­bem és que hi ha molt de talent cul­tu­ral, però amb poc conei­xe­ment del que sig­ni­fica por­tar una empresa. Pot­ser perquè el 68% de les orga­nit­za­ci­ons cul­tu­rals són micro­em­pre­ses amb qua­tre o cinc tre­ba­lla­dors, o menys, i autònoms que no han desen­vo­lu­pat habi­li­tats en la gestió d’un negoci. Nosal­tres les aju­dem en temes com la trans­for­mació digi­tal, la seg­men­tació de públics, l’orga­ni­grama o a ges­ti­o­nar la comu­ni­cació. Aspec­tes que no han tocat durant el període de for­mació, però que són clau perquè el pro­jecte no sigui efímer.

Pane­lles era un poble que s’estava des­po­blant i ara gràcies al fes­ti­val Gar­gar de murals i art rural s’ha dina­mit­zat pels milers de per­so­nes que hi van cada any: això és trans­for­mació ter­ri­to­rial. Tras­pas­sant l’objec­tiu és un pro­jecte de medi­ació artística que ense­nya foto­gra­fia a dones que són a la presó per empo­de­rar-les; Música en Vena és un grup de músics que alleu­ge­reix el pati­ment de malalts d’hos­pi­tal amb la música en directe. Aquests són dos exem­ples de trans­for­mació social. La cul­tura és un sec­tor que repre­senta el 3,5% del PIB de l’Estat espa­nyol i unes 800.000 per­so­nes hi tre­ba­llen direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment. Es venen més entra­des a l’any d’espec­ta­cles en directe que de tots els par­tits de fut­bol de pri­mera divisió, Per què no donem a la cul­tura el valor econòmic que té?

Enric Crous, pre­si­dent d’honor de la fun­dació diu: “No pots esti­mar allò que no conei­xes.” A Bèlgica, la mai­nada de primària i secundària va als museus i a les gale­ries d’art els dime­cres a la tarda, i con­su­mir cul­tura esdevé en l’edat adulta un fet nor­mal. Aquí con­ti­nuem trac­tant les arts en els currículums edu­ca­tius com assig­na­tu­res maria i hi posem una bar­rera. Ales­ho­res si arri­bes a posi­ci­ons en què pots pren­dre deci­si­ons en una orga­nit­zació, és difícil que donis valor a la cul­tura. Ens hem vin­cu­lat a les esco­les de negoci perquè for­men els empre­sa­ris del futur i volem que vegin el poder trans­for­ma­dor de la cul­tura.

Això ha pas­sat a Bro­oklyn, a Dun­dee i també a Màlaga, on des de la política s’ha fet una aposta per trans­for­mar la rea­li­tat d’una ciu­tat a través de la cul­tura. A Màlaga tenen trenta-tres museus, entre els quals un Pom­pi­dou, un Picasso i un Thys­sen. Al final és un pol d’atracció de talent, i el talent mou l’eco­no­mia, perquè és inno­vació. La cul­tura sem­pre ha anat al davant de la soci­e­tat, no té ver­go­nya ni pors. I aquest caràcter trans­gres­sor és el que fa avançar la soci­e­tat.

Aquí la rea­li­tat soci­o­política amb el procés, pri­mer, i després amb la covid és molt dura. La ini­ci­a­tiva Actua Cul­tura 2% ha estat un movi­ment molt impor­tant, i la Gene­ra­li­tat va pro­me­tre des­ti­nar un 2% del seu pres­su­post a la cul­tura, però estem per sobre de l’1% i no hi arri­bem. La rea­li­tat és que el talent marxa, perquè aquí tot costa molt! Madrid és un hub molt impor­tant, però allí tenen tot l’Ibex 35, que són empre­ses que hi inver­tei­xen, que no els costa inver­tir en cul­tura.

No només, però una gran empresa té un gran pres­su­post i no s’hi ha de fer peda­go­gia expli­cant que són els cri­te­ris ESG. De tota manera, el nos­tre patro­nat té molta mit­jana i petita empresa i mem­bres a títol per­so­nal.

Al con­trari, són molt impor­tants, perquè hi ha mol­tes empre­ses repar­ti­des per tot el ter­ri­tori que històrica­ment s’han impli­cat en la cul­tura local. I fruit d’això tenim una enorme riquesa d’expres­si­ons de cul­tura popu­lar.

Això, sens cap mena de dubte, aju­da­ria. Fa vint anys que estem dis­cu­tim la nova llei de mece­natge, i està cos­tant moltíssim virar cap un sis­tema com el que tenen, per exem­ple, a França. Però s’ha demos­trat que allà la inversió pri­vada en cul­tura va fer un canvi espec­ta­cu­lar mul­ti­pli­cant-la per dos i per tres. Sovint es redu­eix el debat a un tema de des­gra­vació fis­cal. Sent impor­tant, no és només això. És també el fet de can­viar la mirada que tenim dels mece­nes, que supor­ten massa eti­que­tes nega­ti­ves. S’han donat casos de per­so­nes que han fet acci­ons de mece­natge que han estat molt cri­ti­ca­des i que s’han vin­cu­lat al fet d’elu­dir impos­tos o de voler nete­jar la imatge.

Sí, i el que cal­dria és reconèixer les seves acci­ons. A França hi ha la Mis­sion du Mécénat, que recorre tot el ter­ri­tori expli­cant la importància del mece­natge, i França viu la cul­tura com un fet d’orgull naci­o­nal que fa que la pro­te­gei­xin i la facin esten­dard del que són. Aquí no tenim aquest sen­ti­ment. Al final la cul­tura d’un país és el lle­gat que les gene­ra­ci­ons van dei­xant.

Des del 2016 hem impul­sat una pla­ta­forma pel mece­natge, i l’objec­tiu és posar la legis­lació espa­nyola als nivells euro­peus, fer avançar una llei que és abso­lu­ta­ment obso­leta i que no parla, per exem­ple, de micro­me­ce­natge, perquè fa vint anys la rea­li­tat de la tec­no­lo­gia era una altra. La pla­ta­forma per al mece­natge reu­neix gent de la cul­tura, però també del món social i de la recerca.

Ha estat una pena. Men­tre els sani­ta­ris ens cui­da­ven la salut, la cul­tura ens va cui­dar l’ànima, i pensàvem que seria un revul­siu per posar en valor la cul­tura. La gent del món de la cul­tura van ser gene­ro­sos i ho van posar tot en obert: van ofe­rir con­certs gratuïtament, els museus van posar a l’abast mate­rial per inter­net, les òperes i el tea­tre es podien veure des de casa... però tot això se’ls ha girat en con­tra, perquè el que ha fet és aju­dar a treure valor al fet cul­tu­ral o a no dei­xar que es vegi que això té un cost. Al final implica mol­tes per­so­nes que han dedi­cat molts anys de la seva vida i molts esforços perquè nosal­tres puguem gau­dir del seu talent; en canvi, a nosal­tres ens costa donar aquest retorn. Quan­tes vega­des es demana a un músic que toqui de franc? És un tic massa freqüent voler gau­dir de la cul­tura de manera gratuïta. Però aques­tes per­so­nes també tenen hipo­te­ques i fac­tu­res per pagar, per què ho per­me­tem o col·labo­rem amb aquesta pre­ca­ri­e­tat?

Una de les coses pio­ne­res que hem fet és crear un segell -que no exis­teix a Europa i que des de França ja s’hi han interes­sat- que cer­ti­fica la par­ti­ci­pació dels empre­sa­ris i empresàries en el món de la cul­tura. Hi ha molts segells cer­ti­fi­ca­dors, però cap com aquest, que se cen­tra en la mirada del fet cul­tu­ral, i és que apos­tem molt per una par­ti­ci­pació tri­an­gu­lar: admi­nis­tració pública, sec­tor pri­vat i pro­jecte cul­tu­ral. Ara estem par­lant amb el minis­teri espa­nyol perquè no es limiti a Cata­lu­nya i perquè tin­gui valor i un retorn, però de moment és un tema de pres­tigi, d’inflar el pit, perquè massa sovint el mece­nes queda en l’ano­ni­mat perquè la cul­tura no se sol visi­bi­lit­zar. I ser­virà també per fer un mapa de país de les empre­ses que estan par­ti­ci­pant en el fet cul­tu­ral i que estan empe­nyent i aju­dant que aquest talent no es perdi, sinó que es pugui desen­vo­lu­par i que gua­nyi força.

La cul­tura sem­pre suma i sem­pre s’hi ha d’apos­tar, però com en tots els sec­tors hi ha mira­des més res­tric­ti­ves i més àmplies. Si a Màlaga li ofe­rei­xen l’Her­mi­tage, no tin­gui dub­tes que no tri­garà ni un minut a que­dar-se’l, perquè han adop­tat una mirada àmplia d’accep­tar la cul­tura vin­gui d’on vin­gui. Un dels pro­ble­mes que té el món cul­tu­ral és que es massa ato­mit­zat, poc rela­ci­o­nat entre si. Ara amb la crida al 2% hi ha hagut un pri­mer movi­ment, amb la demanda de la llei de mece­natge, un altre, i el món cul­tu­ral s’està ado­nant que la manera de créixer bé i millor és anar units.

Cal una aposta ferma de tots els governs per situar la cul­tura com un valor abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble, començant per l’edu­cació i arri­bant a tots els nivells i tots els depar­ta­ments. Per exem­ple, els governs autonòmics tenen un tram de l’IRPF en què poden fer coses, i a Cata­lu­nya no s’estan fent. Aquí hi ha incen­tius fis­cals a la inversió en recerca, o en temes de llen­gua i de medi ambi­ent, però, en canvi, s’ha dei­xat la cul­tura de banda, i això depèn d’Eco­no­mia. Si no hi ha una acció des de tots els fronts és impos­si­ble.