Des que l’ésser humà va apren­dre a domi­nar el foc, totes les seves inven­ci­ons han estat a l’epi­cen­tre de la dico­to­mia entre el bé i el mal. Podem fer ser­vir el foc per escal­far la nos­tra llar o per cre­mar la del veí. És bo o dolent el foc? El mateix podríem dir dels diners. És sabut que a les soci­e­tats pri­mi­ti­ves, la col·labo­ració humana s’arti­cu­lava a través de codis morals no escrits basats en el prin­cipi de reci­pro­ci­tat i la con­fiança mútua: el que jo faig avui per a tu, demà ho faràs tu per a mi. La mora­li­tat, i no els diners, era l’eix ver­te­bra­dor de la col·labo­ració en aques­tes soci­e­tats. Tan­ma­teix, col·labo­rar a través de la mera con­fiança entre les per­so­nes res­trin­gia el radi de coo­pe­ració a peti­tes comu­ni­tats on tot­hom es conei­xia mútua­ment. Curi­o­sa­ment, la solució al pro­blema va con­sis­tir a tras­lla­dar la con­fiança de les per­so­nes a una invenció anònima: el diner.

La gran inno­vació que va apor­tar la invenció del diner va ser que va fer inne­cessària la con­fiança entre les per­so­nes a l’hora de col·labo­rar. Algú es pot ima­gi­nar milers de per­so­nes posant-se d’acord, sense diners pel mig, per crear les indústries de l’auto­moció, les tele­co­mu­ni­ca­ci­ons, la informàtica o l’aeronàutica? Els mer­cats de valors que avui fan pos­si­ble l’existència d’orga­nit­za­ci­ons com Tesla, Micro­soft, Boeing o Goo­gle van emer­gir de la sen­zi­lla idea que algú pogués posar els seus diners a les mans d’un empre­ne­dor que no conei­xia de res, units no per la con­fiança mútua, sinó pel propòsit comú de con­ver­tir aquells diners en més diners. Una idea tan poc romàntica com efi­ci­ent. Increïble­ment, el fet que la con­fiança deixés de ser un ele­ment impres­cin­di­ble per col·labo­rar va ser el que va pro­pul­sar la col·labo­ració a escala mas­siva.

L’altra cara de la moneda és que avui ningú ja no recorda que el diner va néixer com un ins­tru­ment per faci­li­tar la col·labo­ració a través de l’inter­canvi, i el que era un ins­tru­ment, s’ha aca­bat con­ver­tint en un objec­tiu. Ho hem traduït tot a diners i hem per­dut de vista les raons genuïnes per les quals col·labo­rem. En comp­tes de col·labo­rar cons­ci­ent­ment per un bé comú, tre­ba­llem de mala gana per diners. El diner s’ha con­ver­tit en la fina­li­tat en si mateixa. Ha dei­xat de ser l’oxi­gen que ali­menta el sis­tema per con­ver­tir-se en el propòsit del sis­tema. De ser una eina per ali­near-nos a l’hora de col·labo­rar ha pas­sat a ser un meca­nisme d’extorsió per obli­gar-nos a tre­ba­llar. D’una banda, mone­tit­zar l’espe­rit col·labo­ra­tiu ens va impul­sar a col·labo­rar, però de l’altra, va fer que ens oblidéssim d’aquest espe­rit.

Amb el capi­ta­lisme vam pas­sar del món gover­nat per les xar­xes morals que arti­cu­la­ven la col·labo­ració humana en l’anti­gui­tat a un nou món gover­nat per xar­xes d’interes­sos econòmics, on el de menys era la mora­li­tat amb què s’havien arti­cu­lat. Aquesta era la visió de l’his­to­ri­a­dor Fer­nand Brau­del quan defi­nia el capi­ta­lisme com “un sis­tema que trans­forma la funció del mer­cat, entès com a meca­nisme d’inter­canvi de béns a través dels diners, en un mitjà la fina­li­tat del qual es redu­eix a con­ver­tir diners en més diners”. El més para­do­xal és que fos jus­ta­ment aquest para­digma el que va res­ca­tar la huma­ni­tat de l’edat mit­jana.

És l’eterna dico­to­mia entre el bé i el mal. Cap dels que es quei­xen del canvi climàtic, la desi­gual­tat, la con­ta­mi­nació o la devas­tació de la diver­si­tat vol­dria que el fiques­sin en una càpsula del temps i l’envi­es­sin a l’edat mit­jana sense bit­llet de tor­nada. Ens fa ter­ror el futur al qual ens pot por­tar la tec­no­lo­gia, però encara ens fa més pànic el pas­sat de què ens ha permès esca­par. Som miops a la rea­li­tat: el pro­blema no és el progrés ni la tec­no­lo­gia que el pro­pulsa, sinó la consciència que hi ha al dar­rere. Ens pre­o­cu­pem per l’amenaça que podria supo­sar la intel·ligència arti­fi­cial, quan la veri­ta­ble amenaça és l’estu­pi­desa natu­ral.

La bona notícia és que, contrària­ment al que cre­iem, som nosal­tres qui estem en mans del procés evo­lu­tiu i no al revés. De la mateixa manera que ningú va inven­tar el capi­ta­lisme, la presa de consciència col·lec­tiva dels seus efec­tes col·late­rals està dis­pa­rant el sis­tema immu­ni­tari que, pro­gres­si­va­ment, està trans­for­mant el vell sis­tema de coor­de­na­des del capi­ta­lisme tra­di­ci­o­nal en un nou sis­tema de coor­de­na­des que posa el propòsit al davant de l’afany de lucre i la col·labo­ració al davant de la com­pe­tició.

És amb l’objec­tiu de pro­pul­sar aquest canvi de para­digma que Bar­ce­lona aco­llirà aquest juliol el Fes­ti­val of Cons­ci­ous­ness (www.​the​fest​ival​ofco​nsci​ousn​ess.​org), un esde­ve­ni­ment revo­lu­ci­o­nari impul­sat de forma genuïnament col·labo­ra­tiva i sense cap mena d’afany de lucre per més de cin­quanta orga­nit­za­ci­ons, naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals, que con­ver­tirà Bar­ce­lona en la capi­tal mun­dial de la consciència durant dos dies. Aquest esde­ve­ni­ment, que aple­garà algu­nes de les ments més bri­llants del pla­neta i que ben bé podria con­si­de­rar-se un Davos de la consciència, vol posar de mani­fest que una men­ta­li­tat empre­sa­rial nova no només és pos­si­ble, sinó que ja està arri­bant i que la seva pro­gressió és impa­ra­ble. EADA Busi­ness School hi col·labora des­a­com­ple­xa­da­ment perquè sem­pre ha cre­gut en la neces­si­tat de rein­ven­tar el capi­ta­lisme per fer-lo més social, humà i just. Irene Vázquez, cofun­da­dora de l’escola, ja par­lava amb aquests ter­mes fa més de mig segle. Deia que “les empre­ses han d’estar al ser­vei de les per­so­nes i de la soci­e­tat i no al revés”. Tant el pro­fes­sor Josep Maria Coll, expert en sos­te­ni­bi­li­tat i lide­ratge cons­ci­ent, com el sota­sig­nat Franc Ponti con­tri­bui­ran al fes­ti­val amb con­ferències i tallers.