Focus

Catalunya, posa’t eficient per al planeta

Catalunya rebrà 480 milions d’euros de la UE en tres anys per impulsar la rehabilitació. Les barreres que fins ara han frenat l’activitat es mantenen i amenacen l’èxit

El sistema és molt enrevessat. El mateix sector té dificultat per explicar-lo
Àlex Sastre
APCE
Amoïna que no hi hagi una campanya institucional que empoderi la gent
Assumpció Puig
Col·legi d’Arquitectes
Els barris més benestants són els que primer i més recursos capten
José Antonio Artímez
Consorci Metropolità de L’Habitatge

“Llo­guer de casa d’alt nivell a Vall­vi­drera moblada i deco­rada amb grans pin­tu­res con­tem­porànies; des­ta­quen la seva reforma inte­gral de dis­seny amb les màximes qua­li­tats i les seves impres­si­o­nants vis­tes de Bar­ce­lona; té una superfície de 268 m² i es lloga per 8.000 euros al mes.” Aquest és un anunci real publi­cat per una immo­biliària d’habi­tat­ges de luxe. Al final també es pot lle­gir la seva qua­li­fi­cació energètica: G, en majúscu­les i ver­mell.

En una escala que comença amb la lle­tra A de color verd i segueix l’ordre alfabètic, la G és la pit­jor nota que es pot rebre. La qua­li­fi­cació es cal­cula a par­tir del con­sum d’ener­gia neces­sari per asso­lir un cert nivell de con­fort i les emis­si­ons de CO2 que com­porta. La família que llo­gui aquesta casa de Vall­vi­drera haurà de sumar als 8.000 euros de la renda men­sual una impor­tant fac­tura energètica i saber que la seva nova llar és un llast en la lluita con­tra el canvi climàtic.

“La qua­li­fi­cació energètica és, de moment, paper mullat”, es lamenta Assumpció Puig, degana del Col·legi d’Arqui­tec­tes de Cata­lu­nya (Coac). “El con­sum energètic de l’habi­tatge no és un argu­ment de venda impor­tant”, reco­neix Óscar del Río, direc­tor gene­ral de Knauf Insu­la­tion Ibe­ria, un fabri­cant de mate­rial aïllant.

Knauf forma part del Con­sor­cio Pas­siv­haus, una asso­ci­ació que pro­mou la cons­trucció d’edi­fi­cis pas­sius, és a dir, que con­su­mei­xin poca ener­gia, de forma efi­ci­ent i de fonts reno­va­bles, a fi i efecte que tin­guin un balanç net zero d’emis­si­ons de gasos d’efecte hiver­na­cle. Per a aquests immo­bles la lle­tra A es queda curta. Cal espe­rar que en un futur no gaire llunyà els edi­fi­cis on viu­rem i tre­ba­lla­rem ten­dei­xin a ser pas­sius. Però la rea­li­tat pre­sent és que els immo­bles són part impor­tant del pro­blema que té el pla­neta, ja que, només a la Unió Euro­pea, són res­pon­sa­bles del 40% del con­sum d’ener­gia final i del 35% de les emis­si­ons dels gasos d’efecte hiver­na­cle. Per això, Brus­sel·les ha posat en el punt de mira el sec­tor resi­den­cial dins l’objec­tiu de des­car­bo­nit­zar l’eco­no­mia per al 2050. I no tant pel que es cons­truirà a par­tir d’ara, sinó pel que ja s’ha cons­truït.

A Cata­lu­nya hi ha més de 2,7 mili­ons d’habi­tat­ges en edi­fi­cis plu­ri­fa­mi­li­ars, el 87% dels quals es va aixe­car abans dels anys vui­tanta. És amb poste­ri­o­ri­tat que entren en vigor les pri­me­res nor­ma­ti­ves de cons­trucció que reco­ma­nen aïlla­ments, però no és fins al 2006, a les por­tes de l’esclat de la bom­bo­lla del totxo, que s’aprova el Codi Tècnic de l’Edi­fi­cació i es comença a cons­truir pen­sant en la neces­si­tat de reduir el con­sum d’ener­gia. En con­seqüència, quan es mira el parc exis­tent des del prisma de l’eficiència, hom observa que la lle­tra més freqüent entre els 1,3 mili­ons de cer­ti­fi­ca­ci­ons regis­tra­des és l’E i la segona, la G, i que el 93% del total té de la lle­tra D en avall: és un parc enve­llit i ine­fi­ci­ent. Cal fer un esforç de reha­bi­li­tació de grans pro­por­ci­ons i en un temps rècord per actu­a­lit­zar el parc d’habi­tat­ges amb cri­te­ris energètics i no només això.

A Cata­lu­nya acaba de començar a arri­bar la pri­mera par­tida dels fons euro­peus (seran uns 480 mili­ons en tres anys), pro­ce­dent del paquet dels Next Gene­ra­tion (NGEU), que ser­vi­ran per donar una empenta ini­cial, amb la intenció que tin­gui con­tinuïtat perquè la feina no s’acaba en tres anys. Totes les fonts con­sul­ta­des coin­ci­dei­xen a afir­mar que mai fins ara s’havien dedi­cat tants diners a la reha­bi­li­tació i que ha de sig­ni­fi­car un punt d’inflexió. Des del sec­tor públic, José Anto­nio Artímez, direc­tor de Con­sorci Metro­po­lità de l’Habi­tatge de Bar­ce­lona (CMH), és taxa­tiu: “Ara o mai.” I també, des del pri­vat, Àlex Sas­tre, pre­si­dent de la comissió de reha­bi­li­tació de l’asso­ci­ació de pro­mo­tors i cons­truc­tors, APCE: “És una opor­tu­ni­tat sense pre­ce­dents.”

Un altre aspecte de con­sens és més aviat una advertència: hi ha el risc de no apro­fi­tar-los al màxim perquè no s’estan ata­cant els fac­tors de fons que han fet fins ara de la reha­bi­li­tació una acti­vi­tat secundària. L’informe Euro­cons­truct, ela­bo­rat per un grup d’anàlisi inde­pen­dent, estima que a Espa­nya el pes de la reha­bi­li­tació (resi­den­cial i no resi­den­cial) és el 30% del total de la cons­trucció (tenint en compte l’obra nova i l’engi­nye­ria civil); la mit­jana euro­pea és del 42%, i als països cap­da­van­ters, que són Itàlia i Ale­ma­nya, és del 61% i 54%, res­pec­ti­va­ment.

No es pot obli­dar que la difi­cul­tat afe­gida en el procés que s’obre ara és que hi ha ter­mi­nis que s’han de com­plir: en el cas de l’exe­cució de les obres, han de ser poste­ri­ors a l’1 de febrer pas­sat i abans del 31 de juny del 2026; si no, els ajuts es per­den o els apro­fi­ta­ran altres que ho facin millor.

La falta de cul­tura de reha­bi­li­tació a la soci­e­tat és segu­ra­ment la prin­ci­pal bar­rera a superar. Cata­lu­nya té una habi­li­tat con­tras­tada a pro­moure, ender­ro­car i cons­truir des de zero gene­rant gran quan­ti­tat de resi­dus en el procés. Per reha­bi­li­tar cal una altra men­ta­li­tat que posi en la balança altres ele­ments que fins ara no s’han tin­gut tant en compte. A més de l’estalvi energètic i de la consciència medi­am­bi­en­tal, moder­nit­zar les llars és bo, per exem­ple, per a la salut indi­vi­dual i col·lec­tiva. Hi ha evidències científiques d’això: un estudi de l’ISGlo­bal, una ins­ti­tució de recerca enfo­cada als rep­tes de la salut, apunta al fet que la inversió en reha­bi­li­tació té una relació directa amb la des­pesa sanitària, en el sen­tit que, quan la pri­mera puja, la segona baixa (vegeu l’entre­vista de la pàgina 6).

Ara bé, la rea­li­tat és que nor­mal­ment es reha­bi­lita in extre­mis, s’intervé amb una men­ta­li­tat de mínims i no pre­ci­sa­ment per moti­va­ci­ons ecològiques. Massa sovint es fa a instàncies del cos de Bom­bers, després que ele­ments arqui­tectònics s’hagin pre­ci­pi­tat peri­llo­sa­ment a la via pública. A la ciu­tat de Bar­ce­lona, el 50% de les sor­ti­des dels Bom­bers per aquests temes tenen l’ori­gen a les façanes i l’altre 50% invo­lu­cren ele­ments estruc­tu­rals. Ales­ho­res la comu­ni­tat de pro­pi­e­ta­ris aprova les famo­ses der­ra­mes per una inter­venció molt cenyida al pro­blema i a la llarga aca­ben sent cares: “Hi ha comu­ni­tats que posen i tre­uen bas­ti­des amb una gran faci­li­tat en comp­tes de fer una actu­ació inte­gral, quan la bas­tida pot supo­sar el 20% del cost total de l’obra”, cal­cula Del Río.

Tenint en compte que hi ha molts edi­fi­cis en règim de pro­pi­e­tat horit­zon­tal (80%), sovint passa que hi ha veïns que tenen difi­cul­tats econòmiques i això limita la inter­venció. Aquí la figura de l’admi­nis­tra­dor de fin­ques és clau, perquè, podent actuar com a motor de refor­mes més ambi­ci­o­ses, sovint actua com a fre per falta de conei­xe­ment o perquè se cenyeix a dema­nar pres­su­pos­tos a les empre­ses habi­tu­als. En defi­ni­tiva, més que una reforma a consciència es fa un ren­tat de cara.

No cal dir que reha­bi­li­tar per reduir el con­sum energètic fins ara ha estat el menys pro­va­ble: pot­ser perquè la població encara no té inte­ri­o­rit­zat el vin­cle directe que hi ha entre l’estat de con­ser­vació de casa seva i el medi ambi­ent. O perquè no hi veu raons econòmiques de pes. “El nos­tre clima mode­rat no ajuda, perquè quan és extrem el retorn de la inversió és més evi­dent”, asse­gura Fran­cisco Diéguez, direc­tor gene­ral de l’Ins­ti­tut de Tec­no­lo­gia de la Cons­trucció (Itec). Però aquest clima més benèvol no ens exi­meix d’haver de posar la cale­facció a l’hivern o l’aire con­di­ci­o­nat a l’estiu, i en cases pit­jor aïlla­des que les dels països amb tem­pe­ra­tu­res més extre­ma­des la fac­tura d’ener­gia pot ser, en deter­mi­na­des zones, més ele­vada.

La situ­ació és tan cala­mi­tosa que la part posi­tiva és que en molts edi­fi­cis, per mínima que sigui la inter­venció, el guany és molt evi­dent. Segons Eurima, l’asso­ci­ació euro­pea de fabri­cants d’aïlla­ment, inter­ve­nint sobre la prin­ci­pal font de pèrdua d’ener­gia, que és la falta d’un aïlla­ment tèrmic ade­quat a façana, coberta i mit­ja­nes, es pot acon­se­guir reta­llar fins a un 80% el con­sum. Segons una simu­lació sobre el retorn econòmic d’una reha­bi­li­tació amb cri­te­ris energètics en el cas d’habi­tat­ges plu­ri­fa­mi­li­ars a Bar­ce­lona, que impli­ca­ria pas­sar d’una qua­li­fi­cació energètica E a una B, l’estalvi resul­tant seria d’uns 800 euros anu­als (la hipòtesi és que els preus de l’ener­gia crei­xe­ran un pru­dent 3% cada any), així que la inversió ini­cial es podria amor­tit­zar en 12 anys i ales­ho­res començar a gene­rar bene­fi­cis.

Reca­pi­tu­lem: la reducció de la fac­tura de la llum, estal­viar-se pro­ble­mes de salut, les gene­ro­ses aju­des per finançar les obres i les con­di­ci­ons fis­cals i de finançament excep­ci­o­nals de la cam­pa­nya que acaba de començar (vegeu el detall a la pàgina 5) sem­blen bons argu­ments per acon­se­guir adhe­si­ons en massa de comu­ni­tats de pro­pi­e­ta­ris.

Afe­gim-ne un altre: reha­bi­li­tar fa incre­men­tar el valor de l’immo­ble en el mer­cat. A Bur­gos una inter­venció per actu­a­lit­zar els bar­ris de Río Vena i San Cristóbal, cons­truïts als anys setanta, ha reva­lo­rat els pisos un 30%, en el pri­mer cas, i n’ha doblat el preu en el mer­cat, en el segon. En gene­ral, “es cal­cula que l’incre­ment patri­mo­nial mul­ti­plica per tres la inversió efec­tu­ada”, afirma Artímez. El direc­tor del CMH, un orga­nisme habi­tuat a cana­lit­zar aju­des a la reha­bi­li­tació, apunta una altra dada interes­sant: els bar­ris més benes­tants són els que pri­mer i en major mesura cap­ten recur­sos per millo­rar els edi­fi­cis; en canvi, els més pobres, que són també els que més ho neces­si­ten, demos­tren menys habi­li­tat en aquest sen­tit.

En descàrrec de la ciu­ta­da­nia, s’ha de dir que enten­dre com fun­ci­o­nen les aju­des no és fàcil, més aviat al con­trari: “És molt enre­ves­sat; el mateix sec­tor té difi­cul­tat per expli­car-ho”, reco­neix Àlex Sas­tre.

Per un motiu o per un altre, Assumpció Puig insta a ende­gar urgent­ment una gran cam­pa­nya de comu­ni­cació: “Ens amoïna que no hi hagi pre­vista una cam­pa­nya ins­ti­tu­ci­o­nal que empo­deri la gent perquè sigui un motiu d’orgull reha­bi­li­tar la casa i que diguin: «Anem a fer-ho!»” Puig té al cap la mobi­lit­zació acon­se­guida amb “Bar­ce­lona, posa’t guapa”, amb què l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va poder trans­for­mar la ciu­tat grisa que va sor­tir de la dic­ta­dura. Va començar el 1985, en temps de l’alcal­dia de Pas­qual Mara­gall i quan encara no era ciu­tat olímpica. En aquell moment les aju­des públi­ques eren limi­ta­des, per la qual cosa incen­ti­var la ini­ci­a­tiva pri­vada era clau i no obs­tant això es va crear un espe­rit engres­ca­dor de par­ti­ci­par en un esforç col·lec­tiu que, qui ho va viure, ara ho troba a fal­tar.

S’ha de dir que els ajuts NGEU que arri­ben del Minis­teri a Cata­lu­nya es repar­tei­xen a tres orga­nis­mes públics com­pe­tents a l’hora de tra­mi­tar i assig­nar els recur­sos, són el Con­sorci de l’Habi­tatge de Bar­ce­lona, per a la ciu­tat de Bar­ce­lona; el Con­sorci Metro­po­lità de l’Habi­tatge, per a la resta de muni­ci­pis que for­men part de l’AMB, i l’Agència de l’Habi­tatge de Cata­lu­nya, per a més enllà de l’AMB. Cadascú en el seu àmbit ha de fer la con­vo­catòria -el ritme està sent dife­rent. Qui porta avan­tatge és el CMH, que cana­lit­zarà 100 mili­ons en els tres anys: “Són diners que ens arri­ben quan ja fa temps que estem en marxa, per tant seran per ampliar i reforçar la nos­tra línia de tre­ball”, asse­gura Anto­nio Balmón, alcalde de Cor­nellà i pre­si­dent del CMH.

Als 35 muni­ci­pis que envol­ten Bar­ce­lona hi ha més de 600.000 habi­tat­ges i el 70% van ser cons­truïts abans del 1981, fet que els situa com a objecte d’actu­ació pri­o­ritària: “Ens hem dotat d’ins­tru­ments per fer pluja fina i arri­bar al màxim de ciu­ta­dans”, diu Balmón. En aquest sen­tit, han creat un simu­la­dor en línia que per­met als pro­pi­e­ta­ris saber qui­nes aju­des poden rebre i com finançar la inversió en funció de l’abast de les actu­a­ci­ons que facin sobre l’habi­tatge. A més, envi­a­ran car­tes a tots els domi­ci­lis perquè la infor­mació sigui màxima.

Baula dèbil.

Les instàncies muni­ci­pals, que tenen un paper clau en tot aquest procés, ja que han d’estu­diar i donar els per­mi­sos d’obres, poden ser un punt fràgil de la cadena, si no poden satis­fer la punta de demanda pre­vista. “Amb el vis­ti­plau de la comu­ni­tat, les obres podrien començar al cap de cinc mesos anant tot bé, però ens amoïna el temps que l’Ajun­ta­ment s’ho esti­gui mirant”, reco­neix Celestí Ven­tura, pre­si­dent del Col·legi d’Apa­re­lla­dors, Arqui­tec­tes Tècnics i Engi­nyers d’Edi­fi­cació de Bar­ce­lona (Caa­teeb). Els cons­truc­tors, acos­tu­mats a haver d’espe­rar fins a 20 mesos una llicència d’obres, són escèptics: “Neces­si­tem que el camí sigui pla i molt hau­rien de millo­rar les coses”, diu Sas­tre, de l’APCE. “Els pro­jec­tes de reha­bi­li­tació han de ser una via única i exprés”, reclama la degana dels arqui­tec­tes.

Els ajun­ta­ments són els únics com­pe­tents per auto­rit­zar obres al seu muni­cipi i pri­mer han de revi­sar que les sol·lici­tuds s’adap­ten a la nor­ma­tiva local i gene­ral, però en el cas dels con­sis­to­ris petits, amb recur­sos limi­tats, és una tasca com­plexa i lenta. La llei pre­veu que una part es pugui dele­gar a enti­tats col·labo­ra­do­res (ECA), però en la pràctica no es fa. La Dipu­tació de Bar­ce­lona ha pro­po­sat que l’habi­li­tació i con­trol de les ECA es faci per tot el ter­ri­tori i no per Ajun­ta­ment: “Aju­da­ria a fer més àgil i ràpid el procés”, diu Fer­ran Barba, cap del ser­vei d’Urba­nisme. Res­pecte a això, L’Econòmic s’ha posat en con­tacte amb la Gene­ra­li­tat però no ha obtin­gut cap res­posta.

A falta d’aquests recur­sos, la Dipu­tació de Bar­ce­lona, ins­ti­tució que fa anys que tre­ba­lla per posar la reha­bi­li­tació resi­den­cial en l’agenda política dels muni­ci­pis, for­mant, infor­mant i aju­dant-los a defi­nir estratègies, ha apro­vat un model d’orde­nança per uni­fi­car cri­te­ris a l’hora de clas­si­fi­car i tra­mi­tar auto­rit­za­ci­ons d’obres, perquè ara hi ha molta diferència entre muni­ci­pis i és una difi­cul­tat afe­gida. També mira de faci­li­tar la coor­di­nació entre els tècnics muni­ci­pals i els col·legis pro­fes­si­o­nals impli­cats en aquest procés: arqui­tec­tes, apa­re­lla­dors i admi­nis­tra­dors de fin­ques, diu Sònia Balles­ter, res­pon­sa­ble de l’àrea d’Habi­tatge.

Cal recor­dar que per rebre l’ajut cal jus­ti­fi­car tècni­ca­ment que l’actu­ació a exe­cu­tar asso­lirà uns nivells d’estalvi energètic. Per coor­di­nar tots els pro­fes­si­o­nals impli­cats i fer que siguin pro­ac­tius, la Gene­ra­li­tat ha arri­bat a un acord amb els res­pec­tius col·legis i s’han creat les ano­me­na­des OTR, ofi­ci­nes tècni­ques de reha­bi­li­tació, que han d’infor­mar, asses­so­rar i acom­pa­nyar els pro­fes­si­o­nals i els ciu­ta­dans. Barba pensa que les OTR també hau­rien pogut fer la ins­pecció tècnica dels pro­jec­tes: “S’ha per­dut una opor­tu­ni­tat.”

Per la seva banda, els admi­nis­tra­dors de fin­ques veuen aquesta col·labo­ració amb l’admi­nis­tració com un reco­nei­xe­ment: “Fem una tasca social silen­ci­osa inter­ce­dint en comu­ni­tats on són freqüents els pro­ble­mes de con­vivència; ara el 80% dels edi­fi­cis estan admi­nis­trats i som clau a l’hora d’apro­fi­tar els ajuts”, afirma el pre­si­dent del Col·legi de Tar­ra­gona, Fabià Huguet. Arqui­tec­tes i apa­re­lla­dors també diuen estar pre­pa­rats per al repte.

Preus dis­pa­rats.

I també ho asse­gu­ren els cons­truc­tors: “Reha­bi­li­tar és una manera de cons­truir, i com a sec­tor tenim capa­ci­tat per al des­a­fi­a­ment”, afirma Sas­tre. Una altra cosa és a quins preus. En els dar­rers mesos els mate­ri­als de la cons­trucció i la mà d’obra (que escas­seja) s’han dis­pa­rat. Al març els mate­ri­als eren un 21% més cars que fa un any, segons el segui­ment que fa el govern espa­nyol. Amb els ajuts, la pre­visió de la Gene­ra­li­tat era poder reha­bi­li­tar fins a 60.000 habi­tat­ges, però ara aquesta xifra s’hau­ria de revi­sar a la baixa. En aquest con­text, fer un pres­su­post d’obra sub­jecte a revisió cons­tant per la vola­ti­li­tat dels preus és una com­pli­cació afe­gida. “Encara no podem dimen­si­o­nar l’impacte d’aquesta incer­tesa però no ens pot para­lit­zar”, diu Balmón.

La inten­si­tat dels recur­sos públics és clau per acti­var una demanda que per si sola costa de moure. Això ara es té i cal veure si Cata­lu­nya sap apro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat.

Un sector en construcció

Per posar al dia el parc residencial, cal multiplicar per 10 el que s’anava fent fins ara. Els NGEU són una accelerada en aquest sentit. La previsió és que el sector de la construcció, fins ara molt centrat a aixecar de bell nou, es reconfiguri per dedicar-se prioritàriament a conservar i millorar el ja fet. Però caldrà un esforç en la professionalització d’una activitat en alguns casos poc formal.

Francisco Diéguez (Itec) demana redoblar els esforços de la formació tècnica i professional: “Només així ens assegurarem un nivell potent de rehabilitació.” Ha de millorar l’atracció i qualificació de treballadors i també la innovació. Es diu que la rehabilitació no és pot industrialitzar però Óscar del Río (Knauf) ho nega: “Es treballa en solucions per fer-ho.”

Que la factura no sigui una excusa

Catalunya rebrà 480 milions d’euros del NGEU per rehabilitar, de manera que es calcula que, amb la inversió privada, l’activitat pot rebre un impuls de 722 milions en tres anys. Una part va destinada al programa de barris, que fan els ajuntaments, i una altra a ajudar els particulars a finançar les obres de millora energètica, però el gruix –uns 246 milions– s’adreça a les comunitats per a reformes d’edificis. Les convocatòries es faran cada any i s’estableix segons un règim de concurrència no competitiva: és a dir, el primer que arriba és el primer a rebre’ls. Però, si els diners disponibles no s’esgoten, els ajuts aniran a altres comunitats que ho necessitin i viceversa: “L’eficiència i l’agilitat són clau”, subratlla Celestí Ventura, del Caateeb.

El punt de partida és la fotografia actual de l’edifici. Alguns immobles ja han passat la inspecció tècnica (ITE), tot i que només són el 30% dels que hi estan obligats, i el certificat energètic. Si no es disposa d’aquesta informació, les ajudes subvencionen el 100% del llibre de l’edifici (que és un document que recull aquestes i altres dades) i també sufraguen l’elaboració del pla d’actuació.

A partir d’aquí, si el projecte de rehabilitació aconsegueix una reducció d’almenys un 30% del consum d’energia, les ajudes del programa d’edificis subvencionen un 40% del cost total de l’obra. Aquesta subvenció pot ser progressivament més alta (fins al 80%) si la rebaixa de consum també ho és, fin a un màxim de 21.400 euros per habitatge. Per facilitar la presa d’acords al si de les comunitats de propietaris, la Generalitat va modificar el Codi Civil per tal que puguin tirar endavant amb la majoria simple i comprometent el conjunt de l’edifici. En el cas de famílies amb pocs recursos, hi ha fórmules de finançament del 100% de l’obra.

Les ajudes subvencionen el projecte de rehabilitació, i no només les actuacions destinades a reduir el consum d’energia, de tal manera que s’hi poden incorporar millores d’accessibilitat, estructurals o d’una altra naturalesa.

El 60% no subvencionable es pot finançar. El govern català ha signat acords amb diversos bancs per facilitar línies de crèdit a tipus fix que no superaran el 5,90% anual amb un període de 10 anys per amortitzar la inversió i que es començarien a pagar un cop enllestida l’obra. El Caateeb estima que la quota mensual del préstec podria oscil·lar entre els 80 i 100 euros: “La comunitat no posarà la mà a la butxaca fins que les obres no estiguin enllestides i es comencin a beneficiar de l’estalvi en la factura energètica”, assegura Ventura.

Com que el requisit per accedir als ajuts és certificar una important reducció de l’energia necessària per escalfar o refredar la casa, hi ha un grup d’edificis candidats a beneficiar-se preferentment per aquest programa, que són aquells immobles construïts a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, amb molta façana exterior i procediments constructius poc exigents. La intenció dels col·legis professionals activats és adreçar-se als propietaris dels immobles.

Són actuacions que impliquen tot Europa i hi ha països que porten avantatge, com ara Itàlia. El govern de Mario Draghi ha optat per un superbonus de rehabilitació del 110%: els beneficiaris es poden restar dels seus impostos durant cinc anys els costos de les obres i de les despeses financeres. Les actuacions s’han disparat. “Allò que pot passar aquí entre comunitats podria passar a Europa entre països, si no aprofitem al màxim els ajuts, els reclamaran altres”, adverteix el director general de Knauf Insulation Iberia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.