I si també limitem els creuers?

Dos anys de res­tric­ci­ons pandèmiques han gene­rat a Europa i a Nord-amèrica unes ganes inten­ses de viat­ges i turisme. Tot el que no s’ha pogut fer nor­mal­ment durant aquest temps. Hem dei­xat per al pròxim hivern les con­seqüències de la invasió russa d’Ucraïna en els preus de l’ener­gia i dels com­bus­ti­bles, la inflació i la pèrdua de poder adqui­si­tiu i les afec­ta­ci­ons sec­to­ri­als que en alguns casos poden aca­bar sent inten­ses.

Per a alleu­ja­ment del sec­tor que més magre ho ha pas­sat durant aquests dos anys, els turis­tes tor­nen a omplir els nos­tres car­rers i les nos­tres plat­ges. La pre­o­cu­pació per la super­vivència és poc amiga de refle­xi­ons i de reo­ri­en­ta­ci­ons en l’estratègia dels nego­cis. Un cop pas­sada l’eufòria d’aquests mesos i la sobre­vin­guda ben­vo­lença col·lec­tiva envers el sec­tor, ens hauríem de posar a tre­ba­llar amb decisió perquè tots els pro­ble­mes deri­vats de la mas­si­fi­cació turística no s’han pas resolt com si res.

Hi ha llocs on han començat a fer els deu­res, començant per la sobre­sa­tu­rada Venècia, que deriva els cre­uers fora de l’arxipèlag i està a punt de posar una taxa turística –pas previ a un evi­dent nume­rus clau­sus- als visi­tants que no hi per­noc­ten. Més a prop, a Mallorca, admi­nis­tra­ci­ons i ope­ra­dors han arri­bat a un acord: limi­tar a tres, aquest mateix estiu, el nom­bre de vai­xells de cre­uer dia­ris que poden arri­bar a Palma.

Aquí l’únic que es va atre­vir a posar preu i limi­tar el nom­bre de visi­tants a un espai públic va ser l’alcalde Trias, al parc Güell. Els cap­da­van­ters de les crítiques al turisme no s’han atre­vit a con­ti­nuar els seus pas­sos.

Men­tres­tant, fa ben poc va arri­bar a Bar­ce­lona el vai­xell de cre­uer més gran del món, acom­pa­nyat aquell cap de set­mana de 12 vai­xells de cre­uer més. Hi havia zones de Bar­ce­lona, com ara el Born, on no es podia lite­ral­ment fer un pas. I l’únic que hem sabut és la ini­ci­a­tiva dels soci­a­lis­tes bar­ce­lo­nins de crear iti­ne­ra­ris que pre­te­nen dis­tri­buir el turisme per la ciu­tat i el seu entorn imme­diat. Però, vaja, alguna nova parada del bus turístic i poca cosa més. Encara que la mei­tat dels qui visi­ten Bar­ce­lona siguin repe­ti­dors, la mit­jana d’estada con­ti­nua sent molt baixa, de 2,7 nits. Si no hi ha una gran inter­venció emblemàtica a la perifèria, com només ho va inten­tar París en el seu moment, és difícil que els visi­tants, ni que siguin repe­ti­dors, s’aven­tu­rin gaire més enllà del parc Güell, el Camp del Barça o les plat­ges del Poble­nou.

De fet, si per alguna cosa des­taca Bar­ce­lona és per això que li ator­gava recent­ment la millor qua­li­fi­cació inter­na­ci­o­nal per viure-hi, segons el britànic Daily Tele­graph. Una bar­reja de fac­tors que es poden resu­mir, a banda del clima i uns preus encara com­pe­ti­tius, en la forma de viure a la ciu­tat. Una bar­reja de tolerància, cos­mo­po­li­tisme, tra­di­ci­ons i vida comu­nitària. Una mes­cla que els turis­tes tro­ben prin­ci­pal­ment a la Bar­ce­lona històrica de Ciu­tat Vella i l’Eixam­ple, encara que esti­guin allot­jats a la perifèria.

L’alcal­dessa Colau, amb el seu habi­tual olfacte per detec­tar situ­a­ci­ons que amoïnen els bar­ce­lo­nins, s’ha emmi­ra­llat en el pacte mallorquí per limi­tar el nom­bre de vai­xells de cre­uer que arri­ben diària­ment a la ciu­tat i mirar de convèncer la Gene­ra­li­tat. El 2018, l’Ajun­ta­ment dels comuns ja va fer un pacte amb el Port de Bar­ce­lona per limi­tar el nom­bre de ter­mi­nals on podien arri­bar vai­xells de cre­uer. Però des del Port els van aixe­car la camisa i, a canvi d’habi­li­tar-ne de nous, supo­sa­da­ment van renun­ciar a un moll on mai no ha atra­cat cap vai­xell de cre­uer: el moll d’Espa­nya. Un moll només qua­li­fi­cat de cre­ue­rista perquè els del Maremàgnum pogues­sin obrir en diu­menge com a zona turística.

Per cert, ni aquesta argúcia va ser­vir per donar via­bi­li­tat al Maremàgnum i tota la zona d’oci i comerç del Port Vell, massa con­ce­buda com a focus de modes efímeres –com ara els cine­mes IMAX. La insistència des del Port en la famosa dele­gació de l’Her­mi­tage obeïa pre­ci­sa­ment a inten­tar cap­gi­rar la tendència a la baixa de tota la zona.

Men­tres­tant, els comer­ci­ants del cen­tre de la ciu­tat han posat en marxa l’ober­tura en diu­men­ges, final­ment pac­tada amb l’Ajun­ta­ment. Uns comer­ci­ants que es quei­xen amb raó que per­den com­pra­dors de l’entorn català i metro­po­lità. En bona part a causa de la menor afecció dels cata­lans per Bar­ce­lona. Ara que és plena de turis­tes a ves­sar, no haurà d’estra­nyar-los que els de fora de Bar­ce­lona aban­do­nin la capi­tal com a des­ti­nació de com­pres i de lleure. Caldrà bus­car nous pac­tes i equi­li­bris. I és que no es pot matar tot el que és gras.