La pandèmia va inter­rom­pre el flux nor­mal de con­sum de les famílies i les va dur a reforçar l’estalvi, que, en una con­jun­tura d’incer­tesa, la que deter­mina la inflació, roman ferm. Tan­ma­teix, l’estalvi acu­mu­lat cal ges­ti­o­nar-lo bé perquè no s’aprimi, després de tot el que ha cos­tat engrei­xar-lo.

Si ens fixem en les dades d’INVERCO sobre el patri­moni de fons d’inversió, obser­vem que, fins al mes de maig, el volum de cap­ta­ci­ons netes s’ele­vava a 5.054 mili­ons d’euros, tot enca­de­nant dinou mesos de subs­crip­ci­ons netes posi­ti­ves, que donen un volum total de 305.753 mili­ons d’euros.

En un entorn d’inflació crei­xent, cal dis­se­nyar la millor estratègia perquè aquesta riquesa finan­cera no minvi. Sergi Caso­liva, port­fo­lio mana­ger de Caixa d’Engi­nyers Gestió, ens recorda que, jus­ta­ment, “si la Reserva Fede­ral dels Estats Units ha anat apu­jant els tipus d’interès dar­re­ra­ment ha estat perquè ha tin­gut en compte l’estalvi acu­mu­lat de les famílies, una vari­a­ble que sem­pre pren en con­si­de­ració, al cos­tat de la inflació i l’atur”. Així doncs, apu­jar tipus, com fa ara el Banc Cen­tral Euro­peu (BCE), també pot ser vist com un movi­ment defen­siu per pro­te­gir l’estalvi de les famílies.

Per a un inver­sor estal­vi­a­dor de per­fil con­ser­va­dor, Caso­liva creu que “un cop ha des­a­pa­re­gut l’atrac­tiu de la renda fixa, que es bene­fi­ci­ava de la com­bi­nació dels tipus zero i la poca inflació, ara que aquesta creix, el millor és anar cap actius immo­bi­li­a­ris”.

Si hom vol assu­mir un xic més de risc, “sem­pre hi ha vehi­cles que pro­te­gei­xen el capi­tal, amb subes­tratègies com ficar-se a llarg ter­mini en, per exem­ple, un banc com el San­tan­der, i a curt al BBVA, amb la qual cosa s’asso­leix una expo­sició zero”.

Per als més valents a qui no els ate­mo­reix que els mer­cats de renda vari­a­ble hagin cai­gut un 20% en els dar­rers temps, hi ha la reco­ma­nació de “les empre­ses menys cícli­ques, tec­nològiques com Micro­soft o Goo­gle, tot i que cal aten­dre’n la valo­ració, ja que poden estar cares”. I hi ha l’opció dels sec­tors més defen­sius, “salut o con­sum bàsic, que són més resi­li­ents”.

L’inver­sor tem que es repe­tei­xin epi­so­dis de vola­ti­li­tat com el de fa poques set­ma­nes, pro­vo­cat “per la política dels bancs cen­trals, que han reduït la liqui­di­tat que man­te­nia el flux de crèdit”. Aquest reple­ga­ment, després de temps en què s’havia abo­cat tant de diner al mer­cat, “pro­ba­ble­ment obrirà la porta a nous epi­so­dis de vola­ti­li­tat”.

Ara que la inflació és el prin­cipi i final de tot, per a Albert Grau, asses­sor inde­pen­dent de Sforza, “és clar que les pit­jors opci­ons són man­te­nir diners en efec­tiu o els bons a llarg ter­mini, perquè la inflació se’ls crus­peix”. Per a Grau, cer­car la ren­di­bi­li­tat als fons d’inversió i les acci­ons direc­tes és per­fec­ta­ment via­ble en aquests temps, “sem­pre que el valor triat sigui d’una empresa que mos­tri tenir un inqüesti­o­na­ble power pri­cing, la capa­ci­tat d’apu­jar els preus d’acord amb la inflació, sense que les ven­des en resul­tin afec­ta­des”: “Són empre­ses que, si saben ajus­tar bé el marge, fins i tot poden gua­nyar més diners.” També tin­drien molt interès “les empre­ses amb nego­cis impul­sats per la tec­no­lo­gia, cosa que els dona més marge”. Explica que en tenir un biaix tec­nològic, d’auto­ma­tit­zació dels seus pro­ces­sos, “no tindrà tants pro­ble­mes per esco­me­tre la pujada de sou que demana el tre­ba­lla­dor per no per­dre poder adqui­si­tiu”. Com més pes del fac­tor humà, més cau el marge.

Dins del seu mètode, Grau també exa­mina al balanç de les empre­ses, el ROIC (return on inves­ted capi­tal), és a dir, la ren­di­bi­li­tat asso­lida per cada euro inver­tit al negoci, que “visu­a­litza si l’empresa fa un ús efi­ci­ent dels recur­sos i jus­ti­fica bé les inver­si­ons”.

Tenint en compte que, com ha pogut cons­ta­tar, “l’inver­sor no havia comp­tat acu­mu­lar un estalvi extra per la pandèmia pel fet de no haver gas­tat, el risc d’inversió per a aquests diners baixa un grau, per dor­mir tran­quils”. Així, és reco­ma­na­ble el deute sènior d’empresa, amb la millor qua­li­fi­cació de risc, de tri­ple A, que pot donar ren­di­bi­li­tats del 2-4%.

El període infla­ci­o­nari, com ha pogut cons­ta­tar Grau, ha deter­mi­nat un trans­va­sa­ment de l’estalvi inver­tit en crip­to­mo­ne­des a la inversió tra­di­ci­o­nal. “Ja són molts els que ara ente­nen que dar­rere de tot això hi havia fum, no hi havia una empresa que fabrica un pro­ducte o ofe­reix un ser­vei. I a més és un mer­cat sense meca­nis­mes de con­trol per evi­tar els dal­ta­bai­xos.”