Els salts a la tanca de Meli­lla ja no són casos aïllats. Cada any milers de migrants inten­ten pas­sar aquesta bar­rera bus­cant una vida millor i ja no ens estra­nya escol­tar notícies que par­lin sobre l’entrada d’immi­gració irre­gu­lar al ter­ri­tori espa­nyol a través d’aquesta via. Tot i això, els esde­ve­ni­ments ocor­re­guts el 24 de juny ens van sac­se­jar la consciència quan vam ser tes­ti­mo­nis, nova­ment, de la dura rea­li­tat de la immi­gració irre­gu­lar. Prop de 2.000 per­so­nes van inten­tar tra­ves­sar la fron­tera entre el Mar­roc i Espa­nya sal­tant la tanca de Meli­lla, cosa que va pro­vo­car una estam­pida mor­tal acom­pa­nyada d’acci­ons vio­len­tes que van aca­bar amb cen­te­nars de ferits i 23 morts, uns inci­dents que s’estan inves­ti­gant.

Són cul­pa­bles les auto­ri­tats mar­ro­qui­nes per inten­tar evi­tar, a qual­se­vol preu, l’entrada d’immi­gració irre­gu­lar a Espa­nya i com­plir amb la tasca enco­ma­nada? És cul­pa­ble el govern espa­nyol per ser còmplice de les actu­a­ci­ons a l’altre cos­tat de la tanca i coo­pe­rar amb els seus socis per vet­llar per la segu­re­tat del ter­ri­tori? Pot­ser podem cul­par la Unió Euro­pea per finançar el Mar­roc, amb par­ti­des milionàries, amb la fina­li­tat de con­te­nir els flu­xos migra­to­ris i així evi­tar que la immi­gració entri irre­gu­lar­ment als seus estats mem­bres? Segu­ra­ment que el tot s’hi val no hi té cabuda quan par­lem de tre­pit­jar els drets humans, i la violència no hau­ria de ser l’eina a la qual massa sovint es recorre per acon­se­guir els fins desit­jats. El més pro­ba­ble és que ningú esti­gui exclòs de culpa, o pot­ser sí? Que pot­ser tenen la culpa les per­so­nes que inten­ten fugir de la misèria, de guer­res civils, d’una vida de sub­missió i con­for­mi­tat?

Sovint es per­cep una sen­sació d’impu­ni­tat que carac­te­ritza les acci­ons d’aquells que tenen el poder. La soci­e­tat clama justícia, però no sem­pre l’obté. El que és just per als uns és injust per als altres. Faci­li­tar la regu­la­rit­zació de per­so­nes immi­grants a Espa­nya perquè hi puguin resi­dir i tre­ba­llar és just per a aques­tes per­so­nes, però hi ha qui pot pen­sar que és injust per a aquells que han con­tribuït amb els seus impos­tos a sos­te­nir les arques del sis­tema públic al qual ara gran part dels nou­vin­guts poden acce­dir amb faci­li­tats. Encara avui hem de sen­tir el vell dis­curs  que la immi­gració roba la feina als naci­o­nals, però pocs es paren a obser­var els estu­dis sobre aquesta temàtica que demos­tren que la immi­gració enri­queix un país: la seva presència ajuda que alguns sec­tors econòmics siguin via­bles i com­pe­ti­tius, esti­mu­len el desen­vo­lu­pa­ment de les empre­ses i llocs de tre­ball, aju­den a enfor­tir el sis­tema de la segu­re­tat social i a con­tri­buir en el repte demogràfic a causa de l’enve­lli­ment de la població en relació amb el sis­tema de pen­si­ons.

Que la soci­e­tat enten­gui que la immi­gració pot apor­tar riquesa a un país és clau perquè hi hagi un canvi. Si bé és cert que la immi­gració il·legal és un pro­blema, només ens queda optar per aque­lles mesu­res que faci­li­tin la seva regu­la­rit­zació, perquè si una cosa és clara és que les per­so­nes no dei­xa­ran d’inten­tar bus­car una vida millor. Actu­al­ment, la nor­ma­tiva d’estran­ge­ria a Espa­nya i els requi­sits per a la regu­la­rit­zació de les per­so­nes immi­gra­des en situ­ació irre­gu­lar no tenen sen­tit i no solu­ci­o­nen els pro­ble­mes reals, ans al con­trari, els empit­jo­ren pro­duint una situ­ació de desi­gual­tat d’opor­tu­ni­tats i d’empo­bri­ment econòmic, ja que afa­vo­rei­xen l’eco­no­mia sub­mer­gida i per­ju­di­quen tant els  immi­grants, que es veuen abo­cats a accep­tar con­di­ci­ons labo­rals pèssi­mes, com també els ciu­ta­dans naci­o­nals del ter­ri­tori espa­nyol, perquè  l’eco­no­mia sub­mer­gida no con­tri­bu­eix al paga­ment d’impos­tos, que després han de recaure en la millora dels ser­veis públics. D’aquesta manera uns pocs es veuen bene­fi­ci­ats per aquesta situ­ació, men­tre que tota la resta hi per­dem.

Quan par­lem de faci­li­tar la regu­la­rit­zació de la immi­gració il·legal és recur­rent que el con­cepte de “l’efecte crida” es torni pro­ta­go­nista de la con­versa. Segons aquest parer, impul­sar mesu­res que bus­quen regu­la­rit­zar els immi­grants i faci­li­tar la seva inte­gració social genera una crida perquè arribi més immi­gració irre­gu­lar. Això no és ben bé així, ja que la majo­ria de per­so­nes que arri­ben ni tan sols saben què han de fer per acon­se­guir un permís de residència i tre­ball. Els movi­ments de migració són ine­vi­ta­bles i difi­cul­tar-los només porta desgràcia i mort. És neces­sari bus­car alter­na­ti­ves i apla­nar el camí perquè puguem bene­fi­ciar-nos mútua­ment, aju­dar-nos, coo­pe­rar per evo­lu­ci­o­nar com a soci­e­tat. Si ells no tenen por de per­dre la vida, nosal­tres de què tenim por?Mireia Risco Lleal Tulsà Asses­sors